Etiqueta: meteorologia

Avís meteorològic o alerta meteorològica?

TermcatDeixa un comentari

Els noms avís i alerta tenen significats propers i pot ser que fins i tot en algun context siguin intercanviables, però en general hi ha matisos clars entre l’un i l’altre: una cosa és estar avisats que farà mal temps, i una altra de diferent és estar en alerta.

Amb motiu de la celebració el dilluns 23 de març del Dia Meteorològic Mundial, que aquest any porta per lema “L’observació d’avui, la protecció de demà”, amb el qual es vol destacar el valor de l’observació meteorològica i la recollida de dades com a base per a la protecció de la població, des del TERMCAT volem aprofitar per remarcar la diferència entre els termes avís meteorològic i alerta meteorològica, que en els àmbits especialitzats de la predicció meteorològica i la protecció civil clarament no són sinònims i presenten diferències importants.

En primer lloc, els avisos meteorològics són avisos de predicció meteorològica, emesos per un servei meteorològic oficial quan es preveu, amb certa probabilitat, que se superi un llindar de perill establert per a una variable meteorològica en una zona determinada, el mateix dia de la predicció o fins al tercer dia de predicció. Són avisos que tenen un caràcter informatiu i preventiu. 

A Catalunya és el Servei Meteorològic (SMC) l’òrgan que s’ocupa d’emetre aquests avisos, que poden fer referència a qualsevol d’aquestes variables: intensitat de pluja, acumulació de pluja, neu acumulada, vent, estat del mar i temperatura. En funció del llindar que es preveu superar i de la probabilitat d’ocurrència del fenomen, des de l’SMC s’estableix un grau de perill per comarques en una escala del 0 (sense avís) al 6 (perill molt alt), en què els nivells de l’escala s’agrupen segons un codi semafòric de quatre colors (verd, groc, taronja o vermell, de menys a més perill).

Matriu de perill establerta pel Servei Meteorològic de Catalunya

En el sistema establert a Catalunya també existeixen tres tipus d’avisos específics que pot emetre el Servei Meteorològic: en primer lloc, hi ha els preavisos, que es fan amb més antelació, quan es preveu la superació d’un llindar de perill més enllà del tercer dia de predicció (i en aquest cas, si la previsió finalment es confirma, el preavís pot derivar en l’emissió d’un avís); d’altra banda, hi ha els avisos de temps violent, quan, a partir de l’observació d’un increment sobtat de les descàrregues elèctriques, es preveu la possibilitat que en les dues hores posteriors a l’avís es produeixi algun fenomen meteorològic de caràcter convectiu que pugui causar danys materials o posar en risc la vida de les persones (pedra de més de 2 cm de diàmetre, tornados, esclafits o ratxes de vent superiors a 25 m/s, que corresponen a 90 km/h); i, finalment, hi ha els avisos d’observació, quan es detecta la superació d’un dels llindars en una zona que no ha estat prèviament avisada o per emfatitzar l’ocurrència d’un fenomen meteorològic destacat en una zona que no havia estat inclosa en l’avís basat en la predicció. 

D’altra banda, les alertes meteorològiques són alertes emeses per l’òrgan oficial encarregat de la protecció civil d’un territori, prenent com a base un avís meteorològic emès pel servei meteorològic oficial. Tenint en compte el grau de perill de l’avís, d’una banda, i la vulnerabilitat de la zona geogràfica afectada, de l’altra, l’autoritat competent valora el risc i pot decidir activar un pla d’emergències amb l’objectiu de protegir vides humanes i evitar danys materials importants derivats del fenomen previst. Aquestes alertes, doncs, tenen un caràcter operatiu i de gestió de l’emergència.

En el context català és Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya, a través del CECAT (Centre de Coordinació Operativa de Catalunya), qui pot emetre les alertes meteorològiques basades en un avís meteorològic, és a dir, qui pot activar un pla d’emergències en fase d’alerta per risc meteorològic (alguns plans especials amb noms propis ben coneguts són Inuncat, Neucat i Ventcat). En aquest marc, a més, si es considera convenient perquè hi ha un risc imminent o s’han de donar instruccions precises a la població, des de fa un temps Protecció Civil també té la possibilitat d’enviar missatges d’alerta als telèfons mòbils a través del sistema ES-Alert, que es basa en una tecnologia que permet que les antenes de telefonia mòbil situades en una zona definida (la de l’emergència) enviïn l’alerta als telèfons mòbils que reben la seva cobertura.

En definitiva, un avís meteorològic no comporta sempre una alerta meteorològica (i una alerta meteorològica tampoc no implica sempre l’enviament de missatges massius a la població). Per exemple, el Servei Meteorològic pot emetre un avís per vent als Pirineus que no comporti cap alerta de Protecció Civil, perquè es considera que no afecta la població.

En el context de canvi climàtic actual, sembla que cada cop seran més freqüents els avisos i les alertes meteorològiques, així que esperem que aquestes distincions terminològiques puguin ajudar a la precisió en els intercanvis comunicatius i també a la interpretació de la informació que rep el conjunt de la ciutadania. 

Trobareu les fitxes terminològiques d’aquests termes al portal Terminologia de les ciències de la Terra i al Cercaterm.

[Assessorament: Servei Meteorològic de Catalunya]

#termedelasetmana: riu atmosfèric

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana destaquem un fenomen cada vegada més present en els pronòstics meteorològics i als mitjans. El nostre #termedelasetmana és riu atmosfèric.

Un riu atmosfèric és una franja estreta i allargada de l’atmosfera que transporta grans quantitats de vapor d’aigua, generalment des de zones subtropicals cap a latituds mitjanes. Tot i que no és visible com un riu convencional, pot desplaçar una enorme quantitat d’humitat i, quan arriba a terra i l’aire s’eleva, afavorir precipitacions molt intenses i persistents. En el context actual de borrasques, aquests rius atmosfèrics actuen com a autopistes d’humitat que alimenten els sistemes de baixes pressions: incrementen la intensitat de les pluges i el risc d’inundacions, especialment quan coincideixen amb una successió de pertorbacions atlàntiques.

Des del punt de vista lingüístic, la forma riu atmosfèric és una metàfora ben transparent que es fa servir en la majoria de llengües per descriure aquestes bandes estretes i allargades de vapor d’aigua que circulen per l’atmosfera, de manera semblant a com ho fa un riu.

Els rius atmosfèrics no són nous, però cada vegada es fa servir més aquest terme a causa de l’evident connexió entre aquestes bandes de molta humitat i episodis de pluja intensa i inundacions, especialment en temporades de borrasques actives.

#termedelasetmana: depressió aïllada en nivells alts (DANA)

TermcatDeixa un comentari

pluja

No cal dir que és el terme que ha marcat l’actualitat informativa dels últims dies, i per això us el proposem com a #termedelasetmana: DANA. Correspon a la sigla de la denominació de l’àmbit de la meteorologia depressió aïllada en nivells alts i ja es comença a utilitzar també com a forma lexicalitzada (dana).

Una DANA és una depressió atmosfèrica tancada a la part mitjana i alta de la troposfera, constituïda per un nucli d’aire fred amb circulació ciclònica dels vents que s’ha separat de la seva zona d’origen i ha davallat de latitud. Aquesta mena de depressió pot afavorir la inestabilitat atmosfèrica i, combinada amb altres factors, pot donar lloc a precipitacions molt intenses.

En molts contextos, es considera una denominació sinònima (o parcialment sinònima) de gota freda, que és un calc creat a partir de l’alemany Kaltlufttropfen (‘gota d’aire fred’). És una expressió que va fer fortuna anys enrere però que, en popularitzar-se, també va perdre precisió terminològica, de manera que sovint es feia servir per a designar simplement episodis de pluja més o menys abundant. En canvi, és clar que no totes les DANA produeixen pluges intenses, i que no tots els episodis de pluja intensa a la Mediterrània són causats per una DANA. D’altra banda, un dels trets característics de la definició clàssica de gota freda implicava que el fenomen no tingués reflex en superfície, i per aquest motiu per alguns experts gota freda encara designa específicament la DANA que no es detecta fàcilment en els mapes isobàrics (si bé avui en dia aquest matís és més teòric que real).

La denominació més habitual en l’àmbit de la meteorologia actualment, depressió aïllada en nivells alts o DANA, és una traducció de l’expressió equivalent castellana (depresión aislada en niveles altos), encunyada per l’Agència Estatal de Meteorologia espanyola per a evitar els usos inadequats de gota freda en la llengua general, en què s’identificava aquest terme amb grans aiguats a la zona mediterrània. Es diu que en l’extensió de la sigla DANA també va col·laborar-hi un cert homenatge al meteoròleg Francisco García Dana.

Atès que la denominació completa és llarga i molt especialitzada, s’ha generalitzat l’ús de la sigla. Pel que fa a la creació del plural, tradicionalment es recomanava no marcar el plural de les sigles perquè el context ja desfà la possible ambigüitat (“dues DANA”), però si es considera imprescindible la gramàtica també admet la possibilitat d’afegir-hi una essa minúscula (“DANAs”).

Finalment, convé afegir que recentment, arran de la gran difusió d’aquest terme a causa de l’actualitat informativa, ja s’ha començat a utilitzar la sigla lexicalitzada, escrita en minúscula. Es considera una forma adequada en contextos divulgatius o no altament especialitzats, i en aquest cas cal tenir en compte que el plural es fa de manera regular (per exemple, “dues danes” o “les danes dels últims anys”).

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: gas d’efecte hivernacle

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana, concretament el dia 24 d’octubre, s’escau el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un terme que hi està estretament relacionat: gas d’efecte hivernacle.

Fa referència al gas de l’atmosfera, ja sigui natural o antropogènic, que absorbeix i emet radiació a longituds d’ona específiques de l’espectre de la radiació infraroja emesa per la superfície de la Terra, l’atmosfera i els núvols.

Els principals gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera són el vapor d’aigua, el diòxid de carboni i l’ozó. El vapor d’aigua i l’ozó a l’atmosfera són principalment d’origen natural, mentre que una part important del diòxid de carboni és antropogènic, és a dir, provocat per l’home. I, a banda del diòxid de carboni, també són antropogènics altres gasos d’efecte hivernacle com el metà, l’òxid nitrós, els hidrofluorocarburs, els perfluorocarburs, l’hexafluorur de sofre i el trifluorur de nitrogen.

La concentració de gasos d’efecte hivernacle ha augmentat al llarg dels darrers decennis, fet que potencia l’escalfament global i el canvi climàtic i, consegüentment, posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals, així com el desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

Pel que fa a la forma del terme, recentment el diccionari normatiu ha donat prioritat a la simplificació efecte hivernacle, i deixa com a forma secundària la forma amb la preposició efecte d’hivernacle. Per a designar el gas són adequades la forma gas d’efecte hivernacle i, complementàriament, gas amb efecte hivernacle; també té un ús generalitzat la sigla corresponent, GEH (en anglès, GHG, corresponent a greenhouse gas).

Podeu consultar la fitxa del terme, amb la definició i notes complementàries, i amb els equivalents en altres llengües, al Diccionari de l’emergència climàtica en línia, una obra elaborada en col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que recull i defineix 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: aigua verda

TermcatDeixa un comentari

L’aigua és, per definició, incolora. Però en l’àmbit especialitzat de la hidrologia té ús el terme que us proposem com a #termedelaetmana: aigua verda.

Fa referència a l’aigua procedent de la pluja, del desgel o de la fusió de la neu que s’infiltra al sòl i que està disponible per a la transpiració de les plantes.

L’aigua verda s’oposa a l’aigua blava, que és l’aigua procedent de la pluja, de la fusió de la neu o del desgel que s’escorre superficialment fins a rius, llacs i embassaments o que s’infiltra en el subsol fins als aqüífers.

Es tracta, per tant, de dos termes creats per metàfora: l’adjectiu verda s’explica per la relació amb el color més habitual de la vegetació, i la forma blava per la relació amb el color aparent més habitual en rius, llacs i embassaments.

Aquests dos conceptes són importants no sols en l’àmbit de la hidrologia, sinó també en molts altres sectors relacionats, com ara en la gestió forestal i en tot el camp d’estudi ambiental.

Per això, també els trobareu en el recull que tot just aquesta setmana us presentem, la Terminologia de la sequera, un diccionari en línia que recull 75 termes relacionats amb la situació de sequera que vivim a Catalunya des de fa anys i que inclou termes de climatologia, meteorologia, hidrologia, gestió de l’aigua, agricultura i silvicultura.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: cicle solar

TermcatDeixa un comentari

Aquests dies l’activitat solar està d’actualitat per alguns fenòmens que s’estan esdevenint i que tenen origen a la nostra estrella més propera. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme cicle solar.

Fa referència al període semiregular, d’onze anys aproximadament, que presenta l’activitat solar.

El cicle solar va ser descobert l’any 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, el qual, després de 17 anys d’observacions sistemàtiques de les taques solars, es va adonar que el nombre de taques solars i la seva latitud mitjana anava canviant amb els anys. Rudolf Wolf va establir una metodologia per a indicar el nombre i la grandària de les taques solars que encara s’utilitza actualment. El Sol està en el màxim d’activitat quan presenta el major nombre de taques solars, i en el mínim quan té el menor nombre de taques solars.

I precisament aquests dies sembla que el Sol està especialment actiu, com es pot veure en les taques solars, i recentment s’han produït grans ejeccions de massa coronal en direcció a la Terra que van donar lloc a una tempesta geomagnètica i al fenomen visible de l’aurora boreal.

Des del punt de vista formal, el terme cicle solar és un sintagma transparent semànticament: la base cicle (‘Període de temps en què s’acompleix una sèrie d’esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre’) es complementa amb l’adjectiu solar ‘pertanyent al Sol’, que especifica l’àmbit d’aplicació del terme.

Si us interessen els termes relacionats amb l’astronomia, aquests dies esteu d’enhorabona, perquè en els períodes de més activitat solar és més probable que l’actualitat informativa faci presents termes com ara activitat solar, taca solar, fulguració solar, ejecció de massa coronal, tempesta geomagnètica, aurora polar o aurora boreal. Tot un conjunt de termes que, com els planetes del nostre sistema solar, giren al voltant del Sol, i que podeu consultar al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Deixem-nos de ‘chemtrails’ i parlem de ‘deixants’

TermcatDeixa un comentari

Tots en algun moment de la vida, especialment de petits, ens hem fixat en els camins blancs que de vegades deixen en el cel els avions; són enlluernadors, inspiradors, enigmàtics…, i segur que han fet volar la imaginació de més d’un, sigui infant o adult.

Darrere d’aquests camins efímers, però, hi ha una explicació científica, una explicació que no presenta cap dubte des del punt de vista de la física: quan la barreja de l’aire calent exhalat pels motors de reacció d’un avió i l’aire fred per on passa l’avió esdevé sobresaturada (té més vapor d’aigua del que pot contenir) es produeix un procés de condensació, de manera que es formen minúscules gotes d’aigua que es congelen immediatament. Les línies blanques visibles en el cel, doncs, són milions de cristalls de gel, situats normalment per sobre dels 8.000 m d’altitud, que es formen pel pas dels avions en determinades condicions atmosfèriques, quan la humitat és força alta i la temperatura és molt baixa.

En català, aquesta condensació visible a l’atmosfera s’anomena deixant (no pas *estela, que és la forma pròpia del castellà), per paral·lelisme amb els solcs que deixen els vaixells sobre la superfície del mar, que és l’únic significat que tenia originalment el nom deixant. Tot i que en general no és necessari, si el context no és prou clar i es fa necessari distingir els deixants de l’àmbit aeronàutic dels propis de la navegació marítima, es pot utilitzar també la locució més precisa deixant de condensació. En anglès, de fet, aquest concepte rep el nom de contrail, que és un mot creuat format per l’inici del nom CONdensation (‘condensació’) i el mot trail (‘camí’).

Malgrat la ciència i la raó, ja se sap que la imaginació pot arribar a ser molt traïdora, i, motivat per diversos fets (la persistència d’alguns deixants observats en el cel, la freqüència en l’observació de deixants, etc.), han sorgit teories de la conspiració segons les quals els deixants que no desapareixen del cel relativament ràpid no serien simplement deixants originats per un procés de condensació, sinó que contindrien agents químics o biològics disseminats per avions amb propòsits encoberts. Concretament, aquestes teories rocambolesques especulen amb finalitats com la modificació del clima o el control de la població, i consideren que aquests compostos químics serien nocius per a la salut i el medi ambient.

En els darrers anys aquestes teories conspiratòries han omplert les xarxes socials, i en català, per a designar aquests deixants compostos pretesament per agents químics i biològics, sovint s’utilitza el terme anglès, chemtrail, encunyat a finals del segle passat a partir de l’aglutinació de l’inici del mot CHEMical (‘químic -a’), i el segment final del mot conTRAIL (‘deixant’). 

El terme chemtrail, però, no es basa en cap teoria sòlida i ha estat rebutjat clarament per la comunitat científica. Cal tenir en compte, per exemple, que l’aviació ha anat en augment els darrers anys, la qual cosa explica que cada vegada sigui més habitual l’observació de deixants. A més, el fet que un deixant no desaparegui ràpidament de l’atmosfera no té a veure amb la seva composició, sinó amb la humitat relativa de l’aire; quan la humitat relativa de l’aire és propera al 100%, els deixants poden perdurar al cel gairebé tot un dia i fins i tot poden créixer.   

Per tant, les inspiradores línies blanques que veiem en el cel no són chemtrails, sinó simplement deixants. Així i tot, si en algun context en català convé fer referència als suposats deixants que contenen elements químics o biològics amb finalitats obscures, és preferible deixar de banda la denominació anglesa *chemtrail i fer servir la locució catalana paral·lela deixant químic.

Podeu consultar les fitxes completes dels termes deixant i deixant químic, amb els equivalents en altres llengües, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: aigua regenerada

TermcatDeixa un comentari

La situació de sequera s’allarga i fa que, de grat o per força, ens hàgim d’acostumar a l’ús de certs termes especialitzats com el que avui us proposem com a #termedelasetmana: aigua regenerada.

Fa referència a l’aigua depurada que ha estat sotmesa a un tractament addicional per a adequar-la a determinats usos. Per exemple, en funció de la tecnologia de regeneració utilitzada i de la qualitat de l’aigua obtinguda, es pot fer servir per al reg agrari, per a usos industrials, per a determinats usos urbans (per exemple, la neteja de carrers), o per al manteniment del cabal ecològic d’un riu.

Com es pot veure, l’aigua regenerada és un tipus d’aigua depurada, és a dir, d’aigua residual de la qual s’han eliminat els contaminants en una estació depuradora (especialment la matèria orgànica i els sòlids en suspensió) perquè pugui retornar al medi en condicions òptimes. I l’aigua residual és la que conté residus procedents de la indústria, de zones urbanes, o d’activitats agràries o ramaderes.

Per acabar de completar la sèrie, l’aigua potable és la que és apta per al consum humà, ja sigui en el seu estat original o després d’un tractament de potabilització, i subministrada a través de la xarxa pública, de cisternes, o com una activitat comercial (aigua envasada). També se’n pot dir aigua de beure, i més recentment s’ha fet popular la denominació aigua de boca, que no es pot considerar inadequada, però cal tenir present que les dues formes tradicionals són aigua potable o aigua de beure.

Si us interessa la terminologia relacionada amb la sequera, en podeu trobar una selecció a la infografia interactiva La sequera: termes clau. També us pot interessar aquest apartat del web de l’Agència Catalana de l’Aigua dedicat a l’aigua regenerada.

I podeu consultar la fitxa completa de cadascun dels termes esmentats, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

Els termes de la sequera, en una nova infografia del TERMCAT

TermcatDeixa un comentari

Arran de la situació de sequera extrema que estem vivint, des del TERMCAT ens afegim a la campanya de sensibilització amb la infografia interactiva La sequera: termes clau, que recull una vintena de termes, procedents de diversos àmbits i disciplines, que s’utilitzen especialment en les informacions relacionades amb la sequera.

Per mitjà de la infografia es pot accedir a les fitxes completes dels termes, que contenen definicions validades per experts de l’Agència Catalana de l’Aigua, equivalents en altres llengües i, en alguns casos, notes complementàries. Concretament, s’hi poden consultar els termes classificats en els cinc grups temàtics següents: situació d’emergència, hidrogeografia, gestió de l’aigua, infraestructures i, finalment, estalvi d’aigua.

Les entrades terminològiques provenen de diferents obres elaborades o editades pel TERMCAT al llarg dels anys, com ara el Diccionari de geografia física, el Diccionari de gestió ambiental o el Diccionari de l’emergència climàtica, que formen part de la col·lecció Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat.

La infografia s’afegeix a la pàgina dels materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, que recull més d’un centenar de recursos visuals en diversos formats d’un ampli ventall ampli de sectors. En el mateix àmbit, hi podeu trobar materials com ara les infografies Termes de l’emergència climàtica: de la crisi climàtica a la transició climàtica, Pedra o calamarsa o El cicle de l’aigua.

[Font: TERMCAT]

Els noms dels núvols: complements, núvols accessoris i núvols especials

TermcatDeixa un comentari

“Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa
l’aire els dona una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l’atzur.”
Els núvols, Màrius Torres

En l’apunt que publicàvem l’octubre passat vam parlar de la classificació dels núvols en 10 gèneres i 15 espècies, i vam explicar les particularitats de les denominacions d’aquesta classificació en català. La nomenclatura dels núvols, però, no acaba aquí (igual que la nostra fascinació per aquests “somnis de l’aire” que “fan el cel més blau i més pregon”) i, seguint l’Atles Internacional dels Núvols, es poden establir encara tres categories addicionals: els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials. 

Pel que fa als complements de núvol (coneguts també com a particularitats suplementàries, a partir del calc de l’anglès supplementary features) són cadascuna de les parts accessòries, de característiques i formes diverses, que pot presentar un núvol. Els complements de núvol establerts actualment per l’Organització Meteorològica Internacional són onze: arcus, incus, mamma, praecipitatio, tuba, virga, asperitas, cauda, cavum, fluctus i murus.

D’altra banda, els núvols accessoris són els núvols que acompanyen un altre núvol més gran, i se’n distingeixen quatre tipus: pileus, velum, pannus i flumen.

Finalment, els núvols especials són aquells que es formen com a conseqüència d’un factor concret, sovint localitzat, ja sigui natural o resultat de l’activitat humana, com ara un salt d’aigua, un volcà, un incendi, un avió o un bosc. Actualment els núvols especials establerts per l’Organització Meteorològica Internacional són cinc: cataractagenitus, flammagenitus, homogenitus, homomutatus i silvagenitus.

En català, per a designar els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials, es consideren prioritàries les formes llatines, sense cap mena d’adaptació, ja que són les formes utilitzades internacionalment, les més documentades en català i les que fan servir habitualment els experts. Així i tot, en alguns casos es recullen com a sinònims complementaris formes catalanes que es poden documentar referides clarament a cada concepte, ja siguin formes populars (com núvol d’embut o cua de castor) o formes catalanes creades a partir dels llatinismes d’origen (com píleu). 

En les taules següents es poden consultar totes les denominacions catalanes normalitzades pel Consell Supervisor per a designar aquestes tres categories pròpies de la nomenclatura dels núvols. 

COMPLEMENTS DE NÚVOL
arcus
sin. compl. arc fosc
incus
sin. compl. enclusa
mamma
praecipitatio 
tuba
sin. compl. núvol d’embut
virga
asperitas 
cauda 
sin. compl. núvol de coa; núvol de cua 
cavum
sin. compl. cavitat de núvol
fluctus
sin. compl. ones de Kelvin-Helmholtz
murus
sin. compl. núvol de paret
NÚVOLS ACCESSORIS
pileus 
sin. compl. núvol de capell; núvol de caputxa; píleu
velum 
pannus
flumen 
sin. compl. coa de castor; cua de castor
NÚVOLS ESPECIALS
cataractagenitus 
flammagenitus 
sin. compl. de foc
homogenitus 
sin. compl. antropogènic -a
homomutatus 
silvagenitus 

Trobareu les fitxes completes de tots aquests termes, amb la definició, equivalents en altres llengües i notes complementàries, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
 

[Font: TERMCAT]