Partícules en suspensióPM aerosols?

Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.

Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.

Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:

  • PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
  • PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2  micròmetres, conegudes també com a partícules fines
  • PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines

En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric (o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química, la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme i d’altres de relacionats al portal especialitzat Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

Escala de calor nocturna: nits tropicals, nits tòrrides i nits roents

Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.  

Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.  

La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.

Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.  

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: nit tropical

L’onada de calor que estem vivint aquests dies comporta també la difusió de termes especialitzats, com el que us proposem com a #termedelasetmana: nit tropical.

Fa referència exactament a la nit en què la temperatura mínima està entre 20 °C i 24,9 °C. Aquest és el terme precís, doncs, per anomenar la nit que per exemple s’ha viscut aquesta nit passada, 13 de juny, al barri de Gràcia de Barcelona, en què la temperatura no ha baixat de 24,6 °C.

També se’n pot dir nit calorosa, un sinònim potser menys cridaner però igualment adequat i precís.

I com en diem amb precisió terminològica de les nits en què el termòmetre no baixa dels 25 °C? Consulteu aquest apunt del portal Terra i hi trobareu tots els termes que designen les nits segons la temperatura que s’hi registra.

Quan el context no demani precisió terminològica, evidentment podeu fer servir qualsevol altra expressió popular que expressi que ha fet molta calor: això ja ho deixem a la vostra imaginació i creativitat.

[Font: TERMCAT]

La neu quan neva

Diu el mite que els inuits tenen una gran diversitat de termes per a distingir els diferents tipus de neu, o els diferents tipus de blanc, si bé sembla que aquest mite no té un fonament lingüístic gaire sòlid. El que sí que és clar com l’aigua (per no dir blanc com la neu) és que en català no tenim aquesta varietat conceptual, ja que la neu no és un fenomen habitual en el conjunt dels territoris de parla catalana, i menys en aquest hivern en què s’ha trobat a faltar fins i tot als Pirineus. Malgrat aquesta mancança (de neu i de matisos), en català sí que podem presumir d’una gran riquesa dialectal per a designar un mateix fenomen relacionat amb la neu.

Així, per a fer referència a les porcions més o menys compactes de neu que cauen durant una nevada (allò que en castellà es coneix com a copo de nieve i en anglès com a snowflake) en el diccionari normatiu es recullen fins a sis noms diferents: 

  • floc, metàfora a partir del floc de llana, que és un derivat del llatí flŏccus;
  • volva, segurament una de les formes més esteses en el territori, que designa també de manera més genèrica qualsevol partícula petita d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment o que està en suspensió en l’aire o en un líquid, probablement derivat del cèltic gàl·lic ŭlva, amb el sentit de ‘polsim, filagarses’;   
  • borralló, derivat de borrall, i aquest al seu torn de borra, que designa una fibra curta procedent de qualsevol matèria tèxtil i, per analogia, s’aplica també a la inflorescència de certes flors;
  • flòbia, forma pròpia de les Illes Balears;
  • ballarusca, denominació més restringida, segurament pròpia d’algunes localitats de Girona o del català septentrional, i
  • cop, mot utilitzat sobretot al sud de les terres valencianes.

A més a més, d’acord amb altres diccionaris i fonts de referència, encara hi ha més formes sinònimes repartides pel territori, com ara ballaroc o voliaina. I no només això, sinó que el català, tot i que no arriba al mite de l’inuit, també disposa d’alguns mots específics per a designar la precipitació de flocs de neu especialment petits, com són borrascall o neviscarda.

Malgrat aquesta riquesa de noms tradicionals, de vegades aquestes formes no permeten establir les precisions pròpies de l’àmbit especialitzat, i per això més recentment ha estat necessària la creació per part d’experts de la denominació neològica neviscóAquest mot, que està format a partir del verb nevisquejar, d’una manera similar al nom normatiu ploviscó (format a partir de plovisquejar), designa específicament la precipitació de flocs de neu molt petits produïda per la boira o per estrats baixos, que es coneix en castellà com a cinarra. Tot i que es tracta d’un fenomen poc freqüent en les terres de parla catalana, de vegades es fa necessari disposar d’una denominació que designi amb precisió aquest concepte; de totes maneres, també convé saber que en català és més habitual parlar del fenomen que causa aquesta precipitació, la boira, que no pas de la precipitació en si, i en aquest cas la denominació que es fa servir és boira nevadora, anàloga a les formes boira ploranera i boira pixanera, que designen un fenomen similar però en un context de temperatures més altes, més habitual a casa nostra.

Podeu consultar les fitxes completes de tots aquests termes, amb els equivalents en altres llengües i definicions, al portal Terminologia de les ciències de la Terra.

#termedelasetmana: sequera

Avui el #termedelasetmana que us proposem és ben conegut i d’ús generalitzat, especialment des de fa ja massa setmanes: és el terme sequera.

També se’n pot dir secada o seca, i el concepte és ben clar: fa referència a la situació de dèficit hídric en què les necessitats hídriques de la població, els animals i les plantes no poden ser satisfetes.

El que potser ja no és tan conegut és que els especialistes distingeixen tres tipus de sequera: la sequera meteorològica, la sequera agrícola i la sequera hidrològica. La que estem vivint des de fa setmanes és la sequera meteorològica, però com veureu si consulteu les tres entrades, els conceptes estan lligats per relacions de causa i efecte.

Des del punt de vista de la forma, el terme està format sobre la base llatina sĭccus ‘sec’, amb adjunció del sufix també d’origen llatí -era que, entre altres significats, aporta el de ‘lloc on es troba’ (com es veu en altres casos com ara peixeracinglera, etc.).

Esperem que la situació de sequera no s’allargui gaires dies més i, sobretot, que les actuacions de consum i d’intervenció humana sobre els recursos naturals no contribueixin a agreujar la situació. I si us interessen els termes relacionats amb aquest àmbit, us aconsellem de consultar el Diccionari de l’emergència climàtica, en què trobareu 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica definits i amb els equivalents en diverses llengües.

[Font: TERMCAT]

Plomalls de fum

L’emissió visible que surt d’un volcà, d’una xemeneia, etc., en català s’anomena plomall. Aquesta és la forma tradicional per a designar aquest concepte, com es recull en diferents diccionaris de referència en català, i no la forma ploma, que, potser per influència de la denominació anglesa (plume), de vegades també s’utilitza de manera imprecisa amb aquest sentit. La forma plomall és anàloga des d’un punt de vista semàntic a la denominació castellana, penacho.

Així, es pot parlar dels plomalls visibles en un polígon industrial, del plomall d’un volcà, del plomall que produeix un incendi forestal i, fins i tot, del plomall (o, més concretament, del plomall d’impacte) d’un meteorit o d’una sonda espacial, entès com la columna de gas i pols que produeixen en impactar contra la superfície d’un planeta, d’un asteroide o d’un cometa.

El terme plomall, doncs, és un terme compartit per diverses àrees relacionades amb les ciències de la terra i ambientals, com la vulcanologia, l’astronomia, el medi ambient i fins i tot pot tenir ús en meteorologia, perquè es poden tenir pistes sobre la previsió del temps a curt termini en funció de la forma que adopta un plomall, ja que aquesta està estretament relacionada amb la situació atmosfèrica. En aquest sentit, segons la forma del plomall, es distingeix entre plomall cònicplomall en ventallplomall fumigador i plomall turbulent.

Podeu consultar diverses fitxes que inclouen el terme plomall en el Diccionari de gestió ambiental i també a través de la cerca general del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

#termedelasetmana: punt de no retorn

La cimera pel clima que s’està duent a terme a Glasgow marca l’actualitat informativa d’aquests dies, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que és ben probable que s’hi facin servir: el terme punt de no retorn.

Fa referència al llindar crític del canvi climàtic en què el clima regional o mundial canvia d’un estat estable a un altre estat estable, de manera que no és possible retornar a l’estat inicial. Són exemples de punts de no retorn el desglaç de l’oceà Àrtic o l’alentiment de la circulació termohalina.

Des del punt de vista de la forma, el terme és un exemple de sintagma transparent i descriptiu. La base és punt de, una expressió present en molts altres termes de diverses àrees (punt d’ebulliciópunt de fusiópunt de rosadapunt de compensació, etc.), amb un sentit proper a ‘moment en què es produeix un canvi’. I la resta del terme explica a quin canvi concret es fa referència, amb un recurs que també és present en molts altres termes: l’ús de la partícula negativa no precedint el mot amb la càrrega semàntica, en aquest cas, retorn (altres exemples poden ser no compareixençano governamentalno lineal, etc.). De fet, el recurs és tan habitual que en certs casos s’ha lexicalitzat, l’adverbi no es comporta com un prefix, i llavors s’escriu amb guionet, en casos com no-violènciano-metallno-ficció, etc.

Si esteu interessats en la terminologia relacionada amb el canvi climàtic, us recomanem la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica. I també teniu disponible una infografia interactiva que il·lustra alguns del termes clau de l’àmbit.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: meteorologia

El #termedelasetmana que us proposem és ben conegut i, segons el que es diu, és a casa nostra especialment seguit i popular, perquè es veu que hi tenim un interès particularment viu. És el terme meteorologia, i aquest dijous serà un dels termes protagonistes dels Espais Terminològics 2021.

La meteorologia és una branca de la física que estudia l’estat físic de l’atmosfera en un moment determinat i que té com a objectiu principal preveure l’evolució d’aquest estat. Aquesta predicció presenta bons resultats a curt termini i, gràcies a avenços informàtics i al coneixement més gran del sistema climàtic, també es prova de fer prediccions estacionals, i fins i tot climàtiques, d’especial importància per a l’estudi del fenomen del canvi climàtic antropogènic.

Des del punt de vista de la forma, el terme està compost de meteoro-, una forma prefixada del mot grec metéōros, que vol dir ‘elevat en els aires’ i que trobem també en altres termes com ara meteormeteorit o meteorisme, i –logia, un formant freqüent i prou conegut que prové del mot grec lógos, que vehicula significats relacionats amb ‘paraula, estudi, teoria’ (com en filologiasociologia, etc.).

Potser per influència francesa, i responent a necessitats de divulgació, en contextos informals sovint s’escurça en méteo (“la méteo”), especialment en el sentit específic de ‘predicció meteorològica’.

Tant si sou especialistes en aquesta ciència com si en sou només uns aficionats, us convidem especialment a assistir als Espais Terminològics, que aquest any, amb el títol “Al cel i a la terra: termes pertot”, es proposen de reflexionar sobre els reptes terminològics d’aquesta disciplina.

[Font: TERMCAT]

Nou portal temàtic: Terminologia de ciències de la Terra

El TERMCAT publica un nou portal web que agrupa tots els recursos que el Centre posa a disposició pública en relació amb la terminologia de les ciències de la Terra, amb l’objectiu de millorar la difusió temàtica d’aquesta terminologia entre el públic objectiu (experts de l’àmbit, divulgadors, traductors, etc.).

L’etiqueta ciències de la Terra s’ha d’entendre en un sentit ampli i transversal, i inclou des dels subàmbits tradicionalment associats a aquesta denominació (com la geologia, la hidrologia, la mineralogia, la paleontologia o l’astronomia) fins a altres àmbits afins (com la meteorologia, la geografia física o el medi ambient).

Concretament, el portal inclou un cercador temàtic (amb accés a més de 20.000 fitxes), diccionaris en línia, productes multimèdia, comentaris i articles terminològics, i reculls documentals, entre d’altres recursos.

Vinculat a aquest portal, s’ha constituït un grup de treball d’experts, format per especialistes procedents d’àmbits i entorns professionals diversos, que tindrà la funció de col·laborar a completar i mantenir actualitzada la terminologia que es difon a través del portal. Actualment aquest grup de treball compta amb la participació de setze experts, però s’ha concebut com un grup viu, que es pot anar ampliant constantment.

Us animem a visitar aquest nou espai web del TERMCAT i a fer-vos-en subscriptors per rebre totes les novetats relacionades amb la terminologia de les ciències de la Terra i àmbits afins. Properament, el 21 d’octubre, es farà la presentació oficial del portal en el marc dels Espais Terminològics, i també us convidem a assistir-hi.

El web del TERMCAT ofereix un conjunt de portals dedicats a col·lectius específics d’usuaris, amb la voluntat de fer-los més fàcil l’accés als recursos terminològics que els poden ser més interessants. Actualment podeu trobar portals dedicats a la terminologia de les TIC, a l’alimentació i gastronomia, a l’economia i empresa, a l’esport, a les ciències de la salut i al dret, a banda del nou portal Terra.

#termedelasetmana: capa d’ozó

El dia 16 de setembre s’escau el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme capa d’ozó.

També se’n pot dir ozonosfera, i es refereix a la capa de l’atmosfera que s’estén aproximadament entre els 20 i els 50 km d’altitud, en la qual la concentració d’ozó és màxima cap als 25 km i negligible per sobre dels 50 km o, en determinades zones del planeta, dels 70 km. La capa d’ozó filtra una part de la radiació ultraviolada del Sol (recordeu que en català no és *ultravioleta).

La principal alteració de la capa d’ozó es deu a l’activitat antropogènica —és a dir, creada per l’home—, que ha provocat el forat de la capa d’ozó o forat d’ozó.

Des del punt de vista de la formació, el terme capa d’ozó és un sintagma descriptiu i transparent: a la base capa, que designa una zona superposada a una altra, s’hi adjunta el sintagma d’ozó, que en restringeix el significat. Ozó és una denominació creada en alemany (Ozon) pel químic Christian Schönbein, que el descobrí el 1840, i que es basà en el grec ózō, que vol dir ‘que fa olor’. La forma ozonosfera, per la seva banda, és un compost culte amb aquest mateix element i el formant -sfera, que també ve del grec (de sphaĩra, que significa ‘esfera’).

Com veieu, es tracta d’un altre exemple de com la terminologia especialitzada d’alguns àmbits, encara que tracti de termes de la més viva actualitat, beu de fonts clàssiques, de vegades llatines o, com en aquest cas, gregues.

[Font: TERMCAT]