El dia 24 d’octubre és el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, i per això us proposem precisament canvi climàtic com a #termedelasetmana.
Fa referència a la variació de les característiques climàtiques, en particular de la temperatura, la quantitat de precipitació i la freqüència o intensitat del vent, que té lloc al llarg del temps en un indret determinat com a conseqüència de fenòmens d’origen natural o, més generalment, derivats de l’activitat humana.
En el context de la política ambiental, el terme canvi climàtic se sol fer servir específicament per a designar el canvi causat per activitats antropogèniques, com ara la indústria, el turisme, la mobilitat, l’agricultura intensiva i la ramaderia intensiva, i les activitats que hi estan relacionades (crema de combustibles fòssils, desforestació, etc.).
I entre les causes d’origen natural que el podrien provocar hi hauria la variació en la intensitat de la radiació solar, les variacions orbitals, els impactes de meteorits de grans dimensions, la deriva continental, els canvis en la circulació oceànica o les erupcions volcàniques.
El canvi climàtic està estretament relacionat amb els termes crisi climàtica i emergència climàtica, en una mena d’escala conceptual en què, per desgràcia, sembla que la humanitat ja ha pujat massa esglaons. Confiem que jornades com el Dia Internacional del Canvi Climàtic, promogut per les Nacions Unides, serveixin per a despertar encara més les consciències i que tots hi fem allò que estigui a les nostres mans.
“I jo, a la riba, penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus.”
Els núvols, Màrius Torres
Els núvols (o els niguls, les bromes o les boires, que tot és el mateix i el nom que li donem només depèn d’on siguem o d’on venim) adopten infinitat de formes, breus meravelles, i així ho veiem des de la riba o des de qualsevol punt de contemplació, ajudats per la nostra imaginació: el núvol en forma de magdalena al costat del massís de Montserrat, el nigul que recorda un cusset ajagut des de la platja des Trenc, o les bromes que converteixen la Seu Vella en un paisatge fantasmagòric.
Si ens situem a l’observatori meteorològic, però, el coneixement expert i les convencions científiques fan possible anomenar les infinites breus meravelles amb un nombre limitat d’etiquetes d’origen llatí que ens permeten compartir amb precisió l’espectacle que té lloc a casa nostra amb qualsevol persona del món.
En primer lloc, qualsevol núvol es pot anomenar amb el nom d’un dels deu gèneres de núvols, tipificats per l’Organització Meteorològica Mundial, en funció de l’altura de la troposfera on es trobi. En català, els noms llatins dels gèneres de núvols s’han adaptat mínimament des d’un punt de vista fonicogràfic, bàsicament incorporant accents gràfics o afegint una e de suport per facilitar la pronúncia d’alguns mots: per exemple, estratocúmulus (pel llatí stratocumulus), nimboestratus (per nimbostratus) o altocúmulus (per altocumulus). A més, per a la majoria de gèneres també es consideren adequades en català com a sinònims complementaris, per a contextos no especialitzats de caire divulgatiu, les denominacions catalanes adaptades des d’un punt de vista morfològic a partir de la forma llatina: per exemple estratocúmul, nimboestrat o altocúmul.
GÈNERES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
Cirrus
cirrus
Cirrocumulus
cirrocúmulus sin. compl. cirrocúmul
Cirrostratus
cirroestratus sin. compl. cirroestrat
Altocumulus
altocúmulus sin. compl. altocúmul
Altostratus
altoestratus sin. compl. altoestrat
Nimbostratus
nimboestratus sin. compl. nimboestrat
Stratus
estratus sin. compl. estrat
Stratocumulus
estratocúmulus sin. compl. estratocúmul
Cumulus
cúmulus sin. compl. cúmul
Cumulonimbus
cumulonimbus
Alhora, els núvols també poden classificar-se en una segona categoria, les espècies de núvol, que es basen en la seva forma, les dimensions, l’estructura interna o el procés de formació. En aquest cas, de moment les formes prioritàries són les denominacions llatines sense cap tipus d’adaptació gràfica (calvus, castellanus, lenticularis, etc.), perquè, a diferència dels noms dels gèneres, són termes més especialitzats i les formes llatines adaptades no tenen cap tradició en català. En alguns casos, però, es considera vàlida com a sinònim complementari una forma catalana, que pot correspondre a la denominació popular o a una denominació creada a partir de la forma llatina; per exemple emmerletat -ada per a castellanus, i lenticular per a lenticularis.
ESPÈCIES DE NÚVOLS
Forma llatina originària
Forma catalana
calvus [S’aplica als cumulonimbus]
calvus
capillatus [S’aplica als cumulonimbus]
capillatus
castellanus [S’aplica als cirrus, cirrocúmulus, estratocúmulus i, especialment, als altocúmulus]
castellanus sin. compl. emmerletat -ada
congestus [S’aplica als cúmulus]
congestus
fibratus [S’aplica als cirrus i als cirroestratus]
fibratus sin. compl. fibrat -ada
floccus S’aplica als cirrus, cirroestratus i altocúmulus]
floccus
fractus [S’aplica als cúmulus i als estratus]
fractus
humilis [S’aplica als cúmulus]
humilis sin. compl. de bon temps
nebulosus [S’aplica als cirroestratus i als estratus]
nebulosus
lenticularis [S’aplica als altocúmulus]
lenticularis sin. compl. lenticular
mediocris [S’aplica als altocúmulus]
mediocris
spissatus [S’aplica als cirrus]
spissatus
stratiformis [S’aplica als altocúmulus, estratocúmulus i, de vegades, als cirrocúmulus]
stratiformis sin. compl. estratiforme
uncinus [S’aplica als cirrus]
uncinus
volutus [S’aplica als estratocúmulus i als altocúmulus]
volutus sin. compl. de corró sin. compl. enrotllat -ada
Així doncs, cada núvol es pot anomenar amb aquesta etiqueta doble, la qual cosa dona lloc a formes com cirrus fibratus (o cirrus fibrat), altocúmulus stratiformis (o altocúmul estratiforme) o cúmulus humilis (o cúmul de bon temps)
I la precisió terminològica no acaba aquí, perquè els núvols també poden tenir complements de núvol, núvols accessoris, o poden ser considerats núvols especials. Ben aviat, en una segona entrega sobre els noms dels núvols, podreu descobrir altres particularitats d’aquesta nomenclatura. Mentrestant us animem a veure’ls passar i a intentar identificar-los ajudats per les definicions de gèneres i espècies que trobareu al cercador del portal Terminologia de les Ciències de la Terra.
El TERMCAT, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l’assessorament d’experts del sector, difon avui una nova infografia titulada Llamps: tipologia i fases, en què il·lustra els tipus de llamps i les fases que es poden distingir durant un llamp, amb els termes catalans definits i amb accés a les fitxes completes de cada terme, amb els equivalents en altres llengües i altres informacions d’interès.
La majoria de llamps duren menys d’un segon, però són un fenomen físic complex que té associada molta terminologia especialitzada. Recentment, el Consell Supervisor del TERMCAT ha fixat les denominacions catalanes més adequades per a designar els principals tipus de llamps segons el seu origen i recorregut (llamp núvol-núvol, llamp núvol-terra i llamp ascendent) i també les diferents fases que intervenen en la seqüència d’un llamp (traçador, traçador descendent, descàrrega de retorn, etc.).
Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.
Aquest és el cas de les denominacions halo,rotlle,rotllo,rotlo,rogle, rodaliaurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.
Haloés un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
Rodali aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.
En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.
El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.
En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.
D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.
De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.
Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.
Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.
La situació de sequera que ens acompanya des de fa mesos fa prendre una importància especial al terme que us proposem com a #termedelasetmana: petjada hídrica.
També se’n pot dir petjada de l’aigua, i fa referència al volum total d’aigua dolça usat per a produir els béns i els serveis consumits per una persona, una empresa o un país. La petjada hídrica s’expressa en termes de volum d’aigua utilitzada per any.
La petjada hídrica forma part de la família de petjades que ens ajuden a entendre de quina manera el nostre consum i la nostra producció de béns i serveis afecten els recursos naturals, al costat de la petjada de carboni i de la petjada ecològica. A la xarxa es poden trobar calculadores que permeten establir aquests valors per fer-nos conscients del cost en recursos que pot tenir un determinat bé.
Si alguna cosa positiva podem treure de moments de crisi com la sequera actual i, de fet, de tants altres fenòmens que relacionem amb l’emergència climàtica, és que tots plegats ens podem fer més conscients de la nostra petjada, del rastre que deixem, i, per tant, també de la nostra capacitat d’influir, ni que sigui en una petita proporció, en la presa de consciència i en un ús raonable i mesurat dels recursos naturals.
Si aquest àmbit us interessa, teniu a la vostra disposició el Diccionari de gestió ambiental i també el Diccionari de l’emergència climàtica, dues obres en línia complementàries que us ajudaran a determinar els conceptes amb definicions precises i sovint amb notes complementàries d’interès, a més dels equivalents en castellà, francès i anglès.
El TERMCAT ha publicat en línia el llibre Al cel i a la terra, termes pertot: Espais Terminològics 2021, que recull les actes de la jornada que es va dur a terme dedicada a la terminologia de la meteorologia, l’emergència climàtica i altres àrees relacionades. L’obra és el tretzè volum de la col·lecció En Primer Terme, que el TERMCAT publica per difondre aspectes metodològics, criteris i reflexions a l’entorn de la pràctica terminològica.
El volum recull els textos de les aportacions dels experts que van participar a la jornada, que es va fer l’octubre del 2021 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En concret, s’hi poden trobar els textos següents: “Terminologia del clima: entre neologia i tradició”, de M. Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera; “Meteorologia i terminologia: Una parella ben avinguda?”, d’Eliseu Vilaclara, exdirector del Servei Meteorològic de Catalunya; i la transcripció de la taula rodona “La divulgació dels termes meteorològics (especialitzats) en contextos no especialitzats arreu del territori”, en què van participar Mònica Usart, meteoròloga de RAC1; Sònia Papell, meteoròloga de Televisió Espanyola a Catalunya, i Tomàs Molina, meteoròleg de Televisió de Catalunya.
Les aportacions d’aquests especialistes presenten, amb amenitat i rigor, un conjunt de reflexions i d’aspectes d’interès per a lingüistes i terminòlegs, i també per a especialistes de totes les disciplines relacionades amb l’estudi del clima.
L’obra s’afegeix a la col·lecció En Primer Terme, que arriba ja als tretze volums i que es pot consultar en línia al web del TERMCAT. Inclou les actes de les diverses edicions dels Espais Terminològics, i també altres volums dedicats a criteris metodològics relacionats amb la pràctica terminològica.
Entre els dies 6 i 18 de novembre es duu a terme la COP27, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima, que està marcada per la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Un dels termes que segur que hi tindran protagonisme és el que us proposem com a #termedelasetmana: neutralitat de carboni.
També se’n pot dir neutralitat climàtica o petjada de carboni zero, i fa referència a la situació en què hi ha un balanç zero entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la seva absorció a través dels embornals. La neutralitat de carboni es pot assolir a escala local, regional, estatal, europea o mundial, però també en l’àmbit d’una empresa o organització o fins i tot en relació amb un producte o servei.
Es tracta de formes que probablement ens han arribat a través de l’anglès, però que poden considerar-se també lingüísticament adequades en català, tant des del punt de vista formal com semàntic. La base neutralitat és una forma motivada semànticament, relacionada amb el verb neutralitzar (‘fer neutre’ o ‘destruir els efectes d’alguna cosa, contraposant-hi una força, una acció, etc., contrària’).
La forma carboni, referida —per assimilació amb diòxid de carboni— al conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emeten a l’atmosfera, ja té l’aval del Consell Supervisor, i l’adjectiu climàtic remet al canvi climàtic, per un procés d’assimilació.
La forma petjada de carboni zero, al seu torn, té com a base el terme ja normalitzat petjada de carboni (“Quantitat total d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades al cicle de vida d’un producte, servei o organització”), al qual s’adjunta el modificador zero, referit al balanç entre l’emissió de gasos i l’absorció a través dels embornals. Aquest ús apositiu de zero és present en altres formes, com ara derivació zero, hora zero o marca zero, ja normatives.
Són termes ja documentats en català, que tenen l’aval dels especialistes de l’àmbit i que presenten formes anàlogues en les llengües del nostre entorn.
Si us interessen aquests termes, segur que us interessarà la consulta del Diccionari de l’emergència climàtica, que conté 230 termes relacionats amb el canvi climàtic i la transició climàtica, amb equivalents en castellà, francès i anglès.
Les partícules en suspensió són partícules sòlides o líquides de diàmetre inferior a 10 micròmetres que es troben suspeses a l’atmosfera, amb una velocitat de sedimentació baixa i un temps de permanència bastant llarg, en funció de la seva densitat. Si bé poden ser d’origen natural —com la pols volcànica, els grans de pol·len o els núvols de pols del desert—, són degudes en gran mesura a l’activitat humana —per exemple, a les emissions de processos industrials, als insecticides aplicats als cultius o a les emissions de vehicles. Per aquest motiu, doncs, és especialment interessant parar-hi esment en la 20a edició de la Setmana Europea de la Mobilitat.
Les partícules en suspensió afecten negativament la salut de les persones (l’exposició a aquestes partícules es relaciona amb processos cancerígens, afeccions respiratòries i cardiovasculars, i problemes d’infertilitat, entre d’altres), però també tenen efectes en el clima de la Terra, ja que canvien la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació infraroja sortint retinguda a l’atmosfera.
Sovint es fa referència a un conjunt de partícules en suspensió amb la sigla anglesa PM (de particulate matter) seguida d’una xifra en subíndex que indica la mida màxima determinada d’aquest conjunt de partícules:
PM10 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 10 i 2,6 micròmetres
PM2,5 per a les partícules en suspensió que tenen un diàmetre comprès entre 2,5 i 0,2 micròmetres, conegudes també com a partícules fines
PM0,1 per a partícules en suspensió de menys de 0,1 micròmetres, conegudes també com a partícules ultrafines
En els àmbits específics de la climatologia i la meteorologia, sovint també s’utilitza el terme aerosol atmosfèric(o, simplement, aerosol) per a designar aquest concepte o un concepte lleugerament més ampli (qualsevol partícula sòlida o líquida de diàmetre inferior a 100 micròmetres que es troba en suspensió a l’atmosfera, com les partícules d’aigua de la boira o dels núvols). En àmbits relacionats amb la qualitat de l’aire, en canvi, l’ús de la forma simple aerosol amb aquest sentit es considera imprecís ja que, d’acord amb el significat que té aquest terme en l’àmbit de la química,la denominació aerosol no és sinònim ni hiperònim de partícula en suspensió, sinó que designa clarament un concepte diferent: concretament, el conjunt format per les partícules en suspensió i el gas en què es troben suspeses.
Abans que arribés l’estiu astronòmic ja han tret el cap en moltes poblacions catalanes les primeres nits tropicals, és a dir, nits amb un temperatura mínima igual o superior als 20 °C. El nombre de nits tropicals en un territori es considera un índex d’extrem climàtic des d’organismes de referència internacionals, per la qual cosa el registre d’aquesta dada és important per a l’estudi del canvi climàtic.
Cal tenir en compte, però, que en moltes zones del litoral català el nombre anual de nits tropicals és especialment alt. Per aquest motiu, tot i que internacionalment no s’estableix cap més gradació, en el nostre context s’ha vist la necessitat d’analitzar un nou índex de calor nocturna més extrema: es tracta de les nits amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, que reben el nom de nits tòrrides, en què l’adjectiu tòrrid –a té el significat de ‘molt calent’.
La cosa, però, no queda aquí, i és que, arran d’un registre puntual de l’estiu del 2018, en què la temperatura nocturna d’algun punt de la costa de Girona no va baixar dels 30 °C, juntament amb el fet que ara mateix sembla que el canvi climàtic no té aturador, ja s’ha vist la necessitat de disposar del terme corresponent a un altre índex de calor nocturna encara més extrema. Concretament, la denominació que s’ha acordat per a designar les nits, encara no habituals, en què la temperatura mínima pugui ser igual o superior als 30 °C és nit roent; l’adjectiu roent, que vol dir ‘extremament calent, que crema’, sembla especialment indicat per a aquest concepte. En canvi, s’ha descartat, entre d’altres, la proposta nit abrasadora perquè l’adjectiu abrasador -a remet a l’acció del Sol i podria tenir altres connotacions.
Esperem que, malgrat el ventall de termes de què disposem, i malgrat l’arribada primerenca de la calor aquesta temporada, aquest estiu no haguem de fer gala d’aquesta riquesa lèxica i ens puguem acomodar, per dir-ho d’alguna manera, en les nits tropicals —si bé tot fa presagiar que no serà fàcil en molts punts del territori.
