D’on ve el futbol?

Més o menys tothom ha sentit a dir algun cop que els orígens del futbol s’han de buscar a la civilització asteca (amb aquell dubte de si és cert que se sacrificava l’equip vencedor). O també entre els romans, que jugaven a una cosa vagament similar com a entrenament dels legionaris —amb un reglament que avui ens posaria els pèls de punta. Però, i entremig, què? Entre els romans i nosaltres, qui va mantenir un esport similar?

Doncs, per exemple, els britànics, amb el seu futbol de carnaval. Imagineu-vos, a la Gran Bretanya de l’època medieval, dos equips multitudinaris (fins i tot de més de cent jugadors) disputant-se una pilota per introduir-la en una de les dues metes establertes. Disputant-se vol dir ben bé això, disputant-se, perquè sembla que l’única regla era la prohibició de matar un adversari. Pel que fa a la pilota —probablement una bufeta de porc inflada— es podia impulsar o carregar amb qualsevol part del cos. I els punts on s’havia de fer arribar estaven molt lluny l’un de l’altre, perquè sovint hi jugaven dos pobles veïns i el guanyador era el que aconseguia emportar-se la pilota cap a un espai simbòlic de casa; posem a dintre de l’església pròpia.

I la religió no només hi era present com a propietària de les esglésies que servien de porteria. De fet, aquest diguem-ne esport es practicava per carnaval. Sobretot el dimarts de carnaval, és a dir just el dia abans que el dimecres de cendra imposés el rigor de la quaresma. Durant una època ben llarga de la nostra història, la quaresma significava el començament d’uns dies grisos i avorrits, per adequar l’estat d’ànim dels creients al temps religiós de la Setmana Santa i la mort de Jesús. En aquest context, el carnaval era realment l’última oportunitat de gaudir d’uns quants plaers, i d’aquí que passés a identificar-se amb la disbauxa. Un esport com el futbol de carnaval s’hi ajustava perfectament.

És per això que en català proposem dir-ne futbol de carnaval d’aquest futbol històric. És una forma que ja es documenta en algunes fonts i que lliga amb el temps en què es jugava i fins i tot amb l’absència de límits i lleis tan pròpia del carnaval. En anglès, en canvi, en diuen mob football (en referència al seu caràcter multitudinari). Altres noms més transparents, i més llargs, són futbol medieval anglès (en anglès, medieval football).

Acabada l’època medieval, aquest joc es va continuar jugant a la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins al segle XIX que pràcticament va desaparèixer, substituït finalment pel futbol actual. Tot i això, avui encara es conserven traces del futbol de carnaval en festes tradicionals d’alguns punts d’Escòcia i Anglaterra…

Ara som en temps de quaresma, ja ho hem dit. Si volguéssiu dirimir amb un partit de futbol de carnaval la típica rivalitat entre poblacions veïnes (Sabadell i Terrassa, Calella i Pineda, Manlleu i Vic, Reus i Tarragona…), tindríeu pràcticament un any de coll per a anar-vos preparant.

Però, sabeu què?, en realitat, més val que feu servir el format actual de futbol. Feu-nos cas. Perquè, per més dur que pugui jugar el rival i per més que l’àrbitre faci els ulls grossos, sempre tindreu més possibilitats de sortir-ne sencers que en un partit de futbol de carnaval.

I, malgrat tot, fins el futbol de carnaval medieval era més civilitzat per a resoldre problemes que la guerra d’avui.