Als catalans ens fa mal l’esquena

La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.

Per exemple: nedem d’esquena, d’esquenes d’espatlla? Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d’esquena o d’esquenes? I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla

Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.

Per tant, per indicar una direcció contrària a l’habitual, diem a l’esquena d’esquena (i no *a les esquenes,*d’esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l’esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l’esquena, que tenim el rival a l’esquena, que ens girem d’esquena a la companya d’equip o que correm o nedem d’esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d’exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l’ull).

En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general. 

És a dir, que el català espatlla i el castellà espalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.

Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:

En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes *200 m espatlla)
En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus.
Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central. (NO *les esquenes)
Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d’esquenes o *donant l’espatlla)
Va fer bàsquet d’esquena a la cistella. (NO *d’esquenes *d’espatlla)
En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles.
El pivot li va fer una passada per sobre l’espatlla que el va deixar sol davant la cistella.
En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatlla semblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
Quan s’ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego.
Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika] 

Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l’esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d’unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d’empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.

Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna (‘columna vertebral’), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l’origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l’esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).

El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso costas en el cas de l’esquena). 

Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l’italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l’esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.

[Font: TERMCAT]

En temps de quaresma, futbol de carnaval

D’on ve el futbol?

Més o menys tothom ha sentit a dir algun cop que els orígens del futbol s’han de buscar a la civilització asteca (amb aquell dubte de si és cert que se sacrificava l’equip vencedor). O també entre els romans, que jugaven a una cosa vagament similar com a entrenament dels legionaris —amb un reglament que avui ens posaria els pèls de punta. Però, i entremig, què? Entre els romans i nosaltres, qui va mantenir un esport similar?

Doncs, per exemple, els britànics, amb el seu futbol de carnaval. Imagineu-vos, a la Gran Bretanya de l’època medieval, dos equips multitudinaris (fins i tot de més de cent jugadors) disputant-se una pilota per introduir-la en una de les dues metes establertes. Disputant-se vol dir ben bé això, disputant-se, perquè sembla que l’única regla era la prohibició de matar un adversari. Pel que fa a la pilota —probablement una bufeta de porc inflada— es podia impulsar o carregar amb qualsevol part del cos. I els punts on s’havia de fer arribar estaven molt lluny l’un de l’altre, perquè sovint hi jugaven dos pobles veïns i el guanyador era el que aconseguia emportar-se la pilota cap a un espai simbòlic de casa; posem a dintre de l’església pròpia.

I la religió no només hi era present com a propietària de les esglésies que servien de porteria. De fet, aquest diguem-ne esport es practicava per carnaval. Sobretot el dimarts de carnaval, és a dir just el dia abans que el dimecres de cendra imposés el rigor de la quaresma. Durant una època ben llarga de la nostra història, la quaresma significava el començament d’uns dies grisos i avorrits, per adequar l’estat d’ànim dels creients al temps religiós de la Setmana Santa i la mort de Jesús. En aquest context, el carnaval era realment l’última oportunitat de gaudir d’uns quants plaers, i d’aquí que passés a identificar-se amb la disbauxa. Un esport com el futbol de carnaval s’hi ajustava perfectament.

És per això que en català proposem dir-ne futbol de carnaval d’aquest futbol històric. És una forma que ja es documenta en algunes fonts i que lliga amb el temps en què es jugava i fins i tot amb l’absència de límits i lleis tan pròpia del carnaval. En anglès, en canvi, en diuen mob football (en referència al seu caràcter multitudinari). Altres noms més transparents, i més llargs, són futbol medieval anglès (en anglès, medieval football).

Acabada l’època medieval, aquest joc es va continuar jugant a la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins al segle XIX que pràcticament va desaparèixer, substituït finalment pel futbol actual. Tot i això, avui encara es conserven traces del futbol de carnaval en festes tradicionals d’alguns punts d’Escòcia i Anglaterra…

Ara som en temps de quaresma, ja ho hem dit. Si volguéssiu dirimir amb un partit de futbol de carnaval la típica rivalitat entre poblacions veïnes (Sabadell i Terrassa, Calella i Pineda, Manlleu i Vic, Reus i Tarragona…), tindríeu pràcticament un any de coll per a anar-vos preparant.

Però, sabeu què?, en realitat, més val que feu servir el format actual de futbol. Feu-nos cas. Perquè, per més dur que pugui jugar el rival i per més que l’àrbitre faci els ulls grossos, sempre tindreu més possibilitats de sortir-ne sencers que en un partit de futbol de carnaval.

I, malgrat tot, fins el futbol de carnaval medieval era més civilitzat per a resoldre problemes que la guerra d’avui.

Escalfem i entrenem o ens escalfem i ens entrenem?

Ara mateix, amb el fred gèlid de Pequín, els esportistes dels jocs olímpics d’hivern ho saben millor que ningú: abans de posar-nos intensament en qualsevol activitat esportiva (i tinguem l’edat que tinguem), és convenient fer escalfament; si fa molt de fred, com a Pequín, encara més. És la manera de millorar el rendiment i d’evitar lesions.

Però… ens hem d’escalfar o hem d’escalfar? I, ja que hi som: Un cop acabat l’escalfament, entrenem o ens entrenem? És  dir, quines són les formes correctes: entrenar/escalfar o entrenar-se/escalfar-se?

Doncs depèn. En català hi ha molts verbs que no tenen cap pronom de persona quan l’acció s’aplica sobre algú, una cosa o una part del cos; en canvi, aquests mateixos verbs sovint sí que porten pronom quan l’acció s’aplica sobre un mateix. Així, la mare o el pare pentinen l’Arnau pentinen els cabells de l’Arnau, però la Maria ja es pentina sola (les nenes sempre van més de pressa, ja se sap).

entrenar i escalfar es comporten exactament així, com pentinar. Amb la particularitat que, a més de escalfar-se, també podem dir fer escalfament.

El quadre següent mostra uns quants usos habituals.

SENSE PRONOM

—El responsable de tecnificació entrena els esquiadors.
—Avui entrenarem un sistema de joc nou.
—Abans de sortir a córrer, hem d’escalfar els músculs de les cames.
Escalfem el cos per tonificar els músculs.
AMB PRONOM

—L’equip d’hoquei gel s’entrenarà demà a les 10 del matí.
—Vull que us entreneu amb més ganes!
—Abans d’entrenar-nosens escalfarem. [O …farem escalfament]
—La davantera s’escalfa a la banda esperant el moment d’entrar. [O La davantera fa escalfament..]
—Si t’haguessis escalfat bé, potser t’hauries estalviat l’esquinç. [O Si haguessis fet un bon escalfament…]

Calcem-nos, que és temporada de neu!

En els dies més freds i clars, hi ha qui somia una estufa, una butaca i una beguda calenta i qui enyora, en canvi, la neu pols posada sota un cel tibant. Els primers parlen de llibres, de sèries o pel·lícules o de música; els segons tenen entatxonada a l’armari roba que els permetria sobreviure a una glaciació i carreguen tot l’any les cadenes al maleter del cotxe —només per a dies com aquests.

Ara, a esquiar no s’hi pot anar de qualsevol manera, sinó que cal anar-hi ben equipat. I un bon equipament comença, com sempre, per la base. En aquest cas, pels peus. Ho trobareu explicat en aquesta infografia interactiva sobre l’esquí alpí, feta conjuntament amb la Federació Catalana d’Esports d’Hivern i amb la col·laboració del Govern d’Andorra.

D’entrada, necessitem els esquís, tant si els tenim desats tot l’any contra la paret de l’armari com si els lloguem a destinació. Les mides dels esquís varien segons la disciplina, l’alçada del subjecte i les seves habilitats, però en tots els casos hi distingim l’espàtula, que és la part corbada cap amunt que acaba amb la punta (l’extrem agut), el patí o part central, que suporta el pes d’esquiadors i esquiadores amb un pont elegant, i la cua, que és la part final. També canvia segons la disciplina i el nivell el gravat de la sola de l’esquí, és a dir la cara inferior en contacte amb la neu. I fareu bé de mantenir en bon estat els cantells.

També us caldran les botes, és clar, igualment llogades o en propietat. Que tampoc són totes iguals. Per exemple, l’esquí alpí exigeix una bota amb carcassa rígida i canya alta que protegeixi el turmell (el genoll no, per desgràcia), ben fixada amb la corretja d’ajust i l’ajustador de sivella perquè es quedi allà on l’heu posat peti qui peti. En canvi, l’esquí nòrdic o l’esquí de muntanya necessiten una bota molt més flexible que permeti fer el gest de caminar o córrer. Vaja, que si algú pretén trepitjar-vos quan aneu descalços per l’apartament d’esquí és millor que ho faci amb botes del segon tipus, francament.

I finalment les fixacions. En l’esquí alpí, formades per una puntera i una talonera que mantindran el peu immobilitzat excepte en cas d’impacte (amb la possibilitat de graduar quan voleu que surti volant l’esquí per a estalviar-vos lesions); en l’esquí de muntanya, formades també per una puntera i una talonera, amb la particularitat que la bota es fixa a la talonera durant el descens però no durant l’ascensió, i, en l’esquí de fons, formades únicament per una puntera, ja que la bota s’encaixa directament amb la guia de l’esquí cada cop que torna a reposar sobre el patí.

En resum, que, si el fred us fa somiar en l’esquí, ja podeu començar a calçar-vos (i a abrigar-vos!). Perquè podreu anar a treure-us el cuquet en català —i en occità, en el cas de la Vall d’Aran— per un munt de pistes d’esquí del Pirineu, a cavall de la Catalunya sud, la Catalunya del Nord i Andorra: Boí Taüll, Grandvalira, Vall de Núria, Baqueira Beret, Masella, Les Angles, Lles, Font-romeu, Vallnord…

I tingueu a mà la infografia que us dèiem. Sempre fa servei saber què portem posat als peus…

A cada edat el que li toca

Ja sabem que hi ha qui crema etapes com si no hi hagués un demà i qui, en canvi, allargassa cada estadi com si s’hagués begut l’elixir de l’eterna joventut. Però en l’esport, com en tot, hi ha uns estàndards establerts, les categories d’edat, que ens classifiquen segons els anys que tinguem (igual que hi ha categories segons el sexe, segons la dedicació exclusiva o parcial i, en alguns casos, segons el pes).

Si teniu fills o nebots o amics amb fills que han seguit disciplinadament la vida de club des de petits, ja us deveu saber les categories d’edat. En tenen totes les disciplines que treballen l’esport de formació, siguin esports d’equip (futbol, hoquei, handbol, bàsquet, etc.), esports de raqueta (per exemple, el tennis), esports aquàtics (com ara la natació), l’atletisme i tants d’altres.

L’únic problema és que a casa seva cadascú fa una mica el que vol. Hi ha molts esports que comparteixen noms de categoria, però també hi ha esports amb categories exclusives. I, sobretot, els límits d’edat varien lleument d’aquí d’allà. Us posem un esquema de mostra, doncs, amb esports que segueixen un patró similar:

Categories d'edats

De petits, sobretot, cuideu-los. No els renyeu i no els avergonyiu perdent els estreps a la grada. Per seguir el recorregut complet, cal que la criatura s’hi trobi bé o que els progenitors siguin prou persuasius. Després, a mesura que creixin, el nivell d’exigència anirà augmentant, igual que augmentaran les dimensions de l’espai esportiu o de porteries, cistelles i similars, les distàncies i la durada, etc.

Però el temps, ja se sap, corre de pressa. Arribats als juvenils i més enllà, s’acumulen estudis absorbents, vides familiars, responsabilitats laborals, ganes d’una vida menys estricta, potser lesions. En el món no professional, és freqüent fer una aturada en aquest punt.

I, tot i això, l’esport ben portat és un regal. Tonifica el cos, relaxa l’esperit, regala amistats. És per això que uns quants dels que havien fet esport de joves s’hi reenganxen de grans. Molt lluny de l’exigència física d’abans i sovint pensant més en el tercer temps que a jugar-s’hi el turmell.

Ara bé, si ho preferiu, també us podeu oblidar de categories d’edat i practicar lliurement, al vostre aire, qualsevol esport. Senzillament com una diversió i una manera de mantenir-vos en forma. Limitats tan sols pel respecte al vostre propi cos i l’encaix amb la vida familiar que us porteu entre mans.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: anelles olímpiques

Aquesta setmana comencen els Jocs Olímpics de Tòquio, probablement una de les edicions olímpiques més complexes, atesa la situació pandèmica. Per complicats que siguin, és segur que durant aquests dies se’ns tornarà a fer ben present el terme que us proposem com a #termedelasetmana: anelles olímpiques.

Fa referència al símbol olímpic consistent en cinc cercles buits de colors blau, groc, negre, verd i vermell entrellaçats, que representa la trobada dels cinc continents i dels esportistes de tot el món en uns jocs olímpics.

Des del punt de vista de la forma lingüística, recordem que en aquest cas és preferible la forma anelles olímpiques més que no pas *anells olímpics, segons la distribució semàntica de les formes anell i anella en el diccionari normatiu.

Si sou periodistes, o simplement bons aficionats a l’esport, i voleu parlar amb precisió de les modalitats esportives que durant els propers dies tindrem oportunitat de seguir, tingueu ben a mà l’enllaç al Diccionari general de l’esport, que aplega 11.500 termes classificats en 89 esports diferents (inclosos tots els esports olímpics).

La compleció de la terminologia olímpica en català ha estat un dels encàrrecs més ambiciosos que el TERMCAT ha dut a terme, i ha tingut una repercussió internacional important, com vam explicar en aquest apunt.

Malgrat la pandèmia i malgrat la diferència horària amb el Japó, els Jocs Olímpics són una magnífica ocasió per a enlluernar-nos davant l’habilitat i la capacitat dels esportistes arribats d’arreu del món, com ens recorden les cinc anelles olímpiques; i de descobrir esports que tenim poques oportunitats de seguir amb deteniment perquè no són tan populars. Gaudiu-ne tant com pugueu, i descobriu què vol dir cada terme nou que sentiu amb l’ajut del Diccionari general de l’esport.

[Font: TERMCAT]

Nous esquemes de joc a la infografia sobre el futbol

futbol_esquemes-de-joc

Els esquemes de joc del futbol defineixen èpoques, caracteritzen equips i etiqueten la valentia dels entrenadors. En un extrem hi ha els entrenadors per a qui l’única clau és marcar més gols que l’adversari i, en l’altre extrem, els que batallen bàsicament per mantenir la pròpia porteria a zero. Els uns preparen els jugadors per llançar-se a l’atac, els altres els ensenyen a enfangar-se en la defensa. I tots plegats, a l’hora de distribuir els seus jugadors en el camp, tenen a disposició una infinitat d’esquemes de joc, de tall ofensiu o defensiu segons quines siguin les línies on s’acumulin els jugadors i el recorregut que es prevegi per a cadascun.

De tots aquests esquemes de joc existents, el TERMCAT i la Federació Catalana de Futbol n’hem seleccionat quatre per a mostrar-los en una infografia interactiva, que, a més de la disposició dels jugadors i el nom de cada posició, també permet accedir a la fitxa corresponent del Diccionari de futbol. Aquesta infografia, a més, recull completes la forma masculina i la forma femenina de cada posició de joc, al costat de l’article el o la, per a deixar clar que el futbol, com l’esport en general, té nom d’home i té nom de dona, i per a ajudar a resoldre els dubtes que poden sorgir en casos com “la lateral dret” o “la lateral dreta”, “la pivot ofensiu” o “la pivot ofensiva”, etc.

La versió inicial de la infografia, publicada el novembre de l’any 2019, recollia l’1-4-3-3 i l’1-4-4-1-1, i amb l’actualització que ara presentem s’hi han afegit l’1-4-4-2 i l’1-3-5-2 (números que, per als que en saben, ja parlen d’entrada de partits entretinguts o de partits de patiment i brega).

Encara que, en últim terme, l’èxit o el fracàs, l’apoteosi o la ruïna, puguin acabar depenent de les botes d’un sol jugador, fins i tot del més indisciplinat dels jugadors en qüestions de tàctica…

Les posicions en el camp de futbol, també en femení

infografia_futbol

El TERMCAT difon un nou material interactiu que recull les denominacions de les posicions dels jugadors de futbol en dues disposicions habituals en el futbol actual (el 4-3-3 i el 4-4-1-1). S’hi poden trobar, doncs, termes com ara mitjapunta, lateral dret, pivot defensiu, mig centre, etc., amb enllaços a les entrades del Diccionari de futbol, en què queden definits.

A banda de l’interès general dels termes, atesa la popularitat del futbol, cal destacar que també es presenten les formes femenines de cada posició amb l’article corresponent (la mig centre, la interior dreta, la pivot ofensiva, etc.). Amb aquesta presentació es vol donar resposta als dubtes que sovint es plantegen els periodistes esportius quan retransmeten partits de futbol femení i altres professionals de l’àmbit que necessiten referir-se a aquestes posicions tant en masculí com en femení.

La infografia s’afegeix al nombrós conjunt de materials de divulgació que, en diversos formats, ofereix el TERMCAT per facilitar l’accés a la informació terminològica.

#termedelasetmana: futbolista

futbol_femeni

Per a algú aficionat a la pilota jugada amb el peu —com a practicant o bé com a espectador d’estadi o de butaca i cervesa—, el terme d’aquesta setmana continua sent futbolista. Però no futbolista i punt, sinó futbolista dels bons, dels grans, dels triomfadors. Dels que han tingut la mica de sort i el gran mèrit d’arribar a una final.

Perquè hi ha un Barça de futbol que jugarà aquest dissabte 18 de maig la final de la lliga de campions. Al costat d’un altre Barça de futbol que haurà d’esperar la temporada que ve per intentar-ho, després d’haver caigut a les semifinals.

L’esport té això. La victòria i el fracàs són absoluts, però també són reversibles. El que has perdut una temporada, la temporada següent ho podràs guanyar. El que has guanyat ara, et tocarà defensar-ho amb les dents d’aquí a uns mesos.

L’any que ve, doncs, ja ho veurem. Però ara és l’hora del Barça. Del Barça de Paños, Van der Gragt o Mapi León; de Mariona, Patri, Hamraoui o Martens; d’Andressa Alves o Alexia, i encara d’unes quantes jugadores més.

Elles són les grans futbolistes del nostre #termedelasetmana —un terme que és tant masculí com femení.

I, mentre us aneu neguitejant esperant la final, també podeu consultar el VAR, la pròrroga, els penals, els fora de joc i tantes altres incidències possibles que poblen el Diccionari de futbol i que fan imprevisible i desbordant l’esport del futbol.

Què és la marxa aquàtica? És el mateix que el senderisme aquàtic?

marxaAquatica

Què fan?, us podrien demanar els fills encuriosits.

Perquè potser n’heu vist, a l’hivern o a l’estiu, amb bona mar o mar més moguda, per platges de França i, molt més tímidament, alguna de casa nostra. Caminen pacients dintre el mar, en fila, amb l’aigua més amunt de la cintura —exactament, a sota el diafragma. No és clar d’on venen, no sembla que vagin a cap lloc concret. I a cops s’ajuden d’un rem per equilibrar-se i impulsar-se més fàcilment.

Què fan? Doncs practiquen un esport que va néixer l’any 2005 a les platges del nord de França (més concretament, a Dunkerke i Bray-Dunes). Als beneficis del senderisme habitual, hi suma l’augment de l’esforç i el control del moviment, perquè les cames estan sempre submergides, i també, quan es fa amb un rem, la necessitat de fer treballar tot el cos coordinadament.

Els francesos en diuen longe-côte, marche aquatique, marche en mer o també randonnée aquatique. I demostra l’origen francès el fet que els anglesos en diguin long-cost i French water walking.

En el nostre cas, n’hauríem pogut dir també *senderisme aquàtic. Ara bé, resulta que aquesta forma es fa servir, sobretot, per a referir-se al barranquisme amb un grau de dificultat baix. És per això que resulta preferible referir-s’hi amb una forma específica, que sigui curta i transparent i, si pot ser, que ja tingui un cert ús.

Què fan?, insisteixen els petits mirant-se la filera que avança disciplinada, amb vestits de neoprè. Doncs mira, Martina (o mira, Roger), fan marxa aquàtica.