Amb motiu de l’inici de la Copa del Rei de Bàsquet, que es disputa entre el 19 i el 22 de febrer a València, el TERMCAT publica Encistella en català!, un joc interactiu per a descobrir les denominacions catalanes de termes de l’àmbit del bàsquet que sovint es coneixen amb formes d’altres llengües, generalment l’anglès.
És un joc de parelles en què cal relacionar cada terme anglès o castellà (air-ball, alley-oop, aro, bodycheck, buzzer beater, clutch time, crossover, fadeaway, flopping o missmatch) amb un dels equivalents corresponents en català (canvi de direcció, cèrcol, contraaparellament, llançament sobre la botzina, mat al vol, minuts decisius, simulació, suspensió enrere, tir a l’aigua o xoc al cos).
Totes les denominacions catalanes incloses en el joc són formes aprovades pel Consell Supervisor, l’òrgan encarregat de la normalització terminològica en català, en consens amb especialistes de l’àmbit, sobretot de la Federació Catalana de Basquetbol. A més, algunes són propostes directes dels oients de les retransmissions de bàsquet de Catalunya Ràdio, com mat al vol, minuts decisius o xoc al cos.
Amb aquesta iniciativa es vol contribuir a la difusió i la utilització de la terminologia esportiva en català, i més concretament de l’àmbit del bàsquet, consultable al Diccionari de bàsquet i al portal temàtic Terminologia de l’esport.
Coincidint amb la celebració de la Copa Amèrica a Barcelona, el TERMCAT i la Fundació Barcelona Capital Nàutica han preparat un conjunt de recursos amb què es presenta i divulga la terminologia que es relaciona amb aquest esdeveniment.
Per una banda, s’ha elaborat un diccionari que es difon en línia, la Terminologia de la Copa Amèrica, que recull 81 termes relatius a conceptes de la navegació a vela (únicament conceptes molt bàsics utilitzats a la Copa Amèrica), la competició en si (qui hi participa, com es desenvolupa i com es regula) i els velers (tipus de velers participants, parts i elements que s’hi poden distingir i tripulació). Tots aquests termes han estat completats i revisats per especialistes de l’àmbit, i es presenten amb la definició i els equivalents en castellà i en anglès.
Per una altra banda, també s’ha preparat un tríptic amb una selecció dels termes principals relatius al desenvolupament de la competició, a les embarcacions, el personal, la tripulació i l’arbitratge, i en què també s’il·lustren les parts principals dels velers.
Aquests materials s’afegeixen a la infografia interactiva Els velers de la Copa Amèrica, que ja es va presentar l’any passat, amb els components principals i la tripulació dels dos models de velers utilitzats en aquesta competició: l’AC75 i l’AC40. La infografia il·lustra esquemàticament una trentena de termes i permet accedir a la fitxa terminològica completa de cadascun d’aquests termes, per consultar els equivalents en altres llengües, la definició i, sovint, també notes complementàries.
Amb una història que es remunta a l’any 1851 i en fa, per tant, una de les competicions esportives més antigues del món, la Copa Amèrica sempre ha apostat per la innovació tecnològica, l’eficiència energètica i l’espectacularitat en el món de la vela. Hi conviuen, per tant, termes tradicionals de la vela (vela major, bauprès, banyera) i termes de creació recent (controlador o controladora de vol, elevador de timó, hidroala) que intenten optimitzar al màxim la força del vent. Fins a tal punt ha arribat el desenvolupament tècnic, que els velers que hi competeixen poden superar els 52 nusos (és a dir, els 96 km/h), amb el buc completament aixecat sobre la superfície de l’aigua.
Projecte de llegat: actualització de la terminologia nàutica
Aquesta actuació conjunta de la Generalitat de Catalunya i Barcelona Capital Nàutica és part dels Projectes de Llegat de la Copa Amèrica que s’estan portant a terme amb l’objectiu d’“Obrir el mar a tothom” i d’apropar la nàutica en el seu sentit més ampli al conjunt de la ciutadania, aprofitant la celebració de la Copa Amèrica.
El diccionari forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat. El tríptic es difondrà en els diversos estands informatius que l’organització de la prova obrirà a la ciutat perquè pugui arribar als espectadors interessats, i també se’n farà difusió en les diverses iniciatives de promoció que es duen a terme en centres educatius. I la infografia s’afegeix al centenar de materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, que donen accés de manera visual a termes d’un ventall ampli de sectors.
Sobre Barcelona Capital Nàutica
Barcelona Capital Nàutica és una fundació pública que treballa per convertir Barcelona i Catalunya en referents mundials en l’àmbit nàutic, a través de l’esport i la sostenibilitat, amb l’impuls de l’economia blava, la innovació i la ciència, així com l’educació i la promoció de la cultura del mar.
La Fundació té la missió d’aglutinar totes les administracions per donar suport als organitzadors de la 37a America’s Cup, ACE Barcelona SL, en la celebració de l’esdeveniment a Barcelona. Entre altres tasques, col·labora amb les entitats amfitriones proporcionant les infraestructures i els serveis necessaris per a garantir que l’esdeveniment continuï sent un èxit per a tothom. També vetlla perquè la competició serveixi com a catalitzador d’iniciatives en l’àmbit nàutic i de llegat permanent en la mesura que connecta amb altres projectes en diferents àmbits: divulgació de la cultura del mar, formació, promoció dels esports nàutics, suport a esportistes, descarbonització de les embarcacions de lleure, sostenibilitat i economia blava.
Formen el patronat de la Fundació la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i Esport, la Diputació de Barcelona, el Port de Barcelona, el Consorci de Turisme de Barcelona, la Cambra de Comerç de Barcelona i Barcelona Global.
Acaba d’arrencar la regata preliminar a Vilanova i la Geltrú i de seguida volem a més de 40 nusos de velocitat (74 km/h!) sobre la pell de l’aigua, amb el buc del veler AC40 completament aixecat. I de cop, entre el vertigen del vent i les onades, ens assalta un dubte a mig maniobrar el velam. A veure. Tot això està molt bé, però… estem disputant la Copa Amèrica o la Copa de l’Amèrica?
És un dubte que ens va rosegant amb insistència. O sigui que al final deixem que el veler vagi una estona a la seva esquiant sobre l’aigua i ens centrem a resoldre-ho.
El nom de la competició prové del primer guanyador: l’any 1851 la goleta America (que venia dels Estats Units) va derrotar catorze velers anglesos en una regata al voltant de l’illa de Wight, i d’aquí va néixer la idea d’un desafiament de vela que es disputaria periòdicament entre països. El nom, per tant, fa referència a un vaixell i no al continent, i per això sovint s’ha defensat que s’havia de dir *Copa de l’Amèrica.
Però resulta que la forma simplificada Copa Amèrica és de molt la més utilitzada en català i la que té més tradició; que hi ha casos equiparables de noms de vies urbanes en què es perden preposicions i articles (des de la plaça Catalunya de Barcelona fins al carrer Església de Calella) i, de passada, que ningú que no ho sabés abans no deduiria de *Copa de l’Amèrica que ens estem referint a una goleta; amb la preposició i l’article compliquem la forma sense guanyar-hi gaire res.
A més, si filéssim prim, hauríem de considerar que *Copa de l’Amèrica és un híbrid, perquè el nom original de la goleta era America i els noms dels vaixells no es tradueixen, motiu pel qual els francesos fan Coupe de l’America i no *Coupe de l’Amérique (per més que en francès el continent es digui Amérique); però, és clar, Amèrica i America s’assemblen tant que ningú s’atreviria a proposar *Copa de l’America com a forma catalana, perquè ens quedaria una mena de bunyol que portaria molta feina d’explicar… I això deixant de banda que tradicionalment els noms de vaixells (dels mitjans de transport en general) s’escriuen en cursiva.
Una llengua, a més d’altres coses, és una eina en mans de la societat que la parla. Quan una decisió lingüística contradiu la realitat, ha d’estar molt ben fonamentada i ha de garantir un guany clar en la coherència del sistema, circumstàncies que en aquest cas no s’acaben de donar. La nostra proposta? Deixar-nos portar per la solució més natural, que és la construcció sense preposició ni article. No és el que s’ha fet en castellà (oficialment es recomana Copa del América) però sí, per exemple, el que fan els italians, que diuen i escriuen Coppa America i ben pinxos que van.
Per tots aquests motius al TERMCAT, amb l’acord de diversos especialistes consultats, proposem com a solució més adequada Copa Amèrica. I, si necessitem evitar ambigüitats, Copa Amèrica de vela.
I, aclarit el dubte, tornem a la feina, que desplaçar-se pel mar només empesos pel vent fins a 83 km/h requereix un esforç, una dedicació, una concentració i uns coneixements enormes. Continuem escaquejant-nos de la feina i tindrem un bon problema amb el patró i qui sap si una bolcada…
En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontamentsd’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…
Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.
Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un /un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:
cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.
Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.
I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.
D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.
☞En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el mà a mà contra el davanter”.
A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.
Com és que tantíssims esports tenen noms d’origen anglès? I per què els catalanitzem? Per exemple, futbol, hoquei, criquet, bàsquet, rugbi, handbol, voleibol, tennis…
Per respondre-hi hauríem de tenir en compte que a casa nostra, durant la industrialització del segle XIX, la gent de possibles es preocupava només de fer més calers, de viure la vida o de cultivar-se l’esperit, i associava l’esforç físic a les classes baixes. En canvi, a Anglaterra i els països anglosaxons en general les coses eren diferents: allà es van començar a reglamentar els jocs populars, se’n van crear de nous i es van establir competicions. Les patacades, les rialles i el desordre del populatxo d’abans ara eren activitats nobles i dignes. Tan dignes, que els aristòcrates i burgesos que es formaven a la universitat no només cursaven la matèria i xampurrejaven el llatí i el grec sinó que, a més, feien esport.
Quan, per negocis o per plaer, aquests anglesos feien estada en altres països, o fins i tot hi posaven casa, s’emportaven amb ells la pràctica dels esports. Els indígenes que els veien jugar s’hi van acabar aficionant, i així es van començar a crear clubs esportius arreu. Els esports van anar arrelant. I, amb els esports, les paraules que els designaven. En general, el que es va fer espontàniament amb aquella carretada de paraules va ser mantenir-les tal com havien arribat però adaptant-les a poc a poc a la pronúncia i l’ortografia catalanes —igual que havíem fet amb els canelons de l’italià o les atzavares de l’àrab.
Cal dir que en alguns esports hi ha hagut més tendència que en d’altres a mantenir la forma anglesa, sigui per la voluntat de fidelitat a l’esperit original (cas del rugbi), sigui per diferenciar-se dels esports emparentats (sovint s’utilitza hockey amb el sentit ’hoquei sobre herba’, per oposició a l’hoquei sobre patins o l’hoquei sobre gel).
De tota manera, de rugby a rugbi o de hockey a hoquei sobre herba (o simplement hoquei)no canvia tant. I fer servir les formes catalanes és una manera d’acabar d’integrar aquests esports en la nostra realitat. Perquè, després de tants anys, avui el futbol, l’hoquei, el rugbi, el tennis, el bàsquet i tots els altres esports d’origen anglès són tan catalans com xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, moixaina, ginesta o atzavara —que diuen que són les paraules més boniques del català.
Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també s’escalfen, fan escalfament o escalfen parts específiques del cos (les cames, els braços, els abdominals), per tenir la musculatura a punt en el moment de començar l’exercici.
Ells (la dona que renta, el pescador adormit sobre l’estany de paper de plata, la pagesa amb el pollastre) porten admirablement bé la immobilitat del plàstic o el fang. Nosaltres, en canvi, de treballar tantes hores asseguts o drets, patim de l’esquena o sentim una tensió dolorosa a les espatlles (l’esquerra, la dreta, sovint totes dues), que ens porta a compensar-ho fent esport.
I això que ells dormen al ras i cauen sovint sobre el suro o el caminet de pedra, no com nosaltres que, quan fem exercicis a terra, desenrotllem l’estora o màrfega per estar més confortables i que ja ens assegurem de portar l’aïllant si el que ens tira són la muntanya i la tenda.
Però els dies de Nadal són sobretot infanteses. Els grans —més desenganyats, erosionats— ens mirem petits i joves convençuts que són el planter i que amb els anys seran una plantilla més forta, més bondadosa, més conscient i més feliç que tots nosaltres. I que sabran fer un món millor per a tot allò que l’habita.
Ara, això sí, és possible que les figures de pessebre prefereixin (de molt!) les mans cansades dels grans i que ja tremolin només de veure aproximar-se els ditets tafaners del planter, ensopegant pel camí amb la molsa i el suro…
En la vida salvatge, un animal no fa res d’especial per a mantenir-se en forma, tan sols es mou constantment. I més li val perquè s’hi juga la vida, tant si està de la banda dels predadors com si està de la banda de les preses: un guepard amb sobrepès passarà gana, i un antílop amb les articulacions rovellades apunta a plat fort en un menú de la sabana.
En canvi, els éssers humans tendim a la vida sedentària. Els nuclis de població eviten que ens passem el dia trescant per la natura; els mitjans de transport, els ascensors i les escales mecàniques ens alliberen de fatigues innecessàries, i les pantalles, el col·leccionisme, els jocs de taula i la lectura ens regalen dies plàcids i emocions bàsicament mentals.
Necessitem, ja es veu, buscar situacions expresses per a fer exercici i, ja que hi som, podríem prendre nota del món animal. Doncs bé, això és exactament el que pretén l’entrenament de rutina animal, o rutina animal.
Podríem dir que la rutina animal (en anglès, animal flow) és una activitat de fitnes sense aparells, que agrupa exercicis a terra executats a l’aire lliure o sobre una estora (alguns de disciplines com el ioga, la capoeira o el parkour), amb dos afegits singulars:
el primer, que la transició entre exercici i exercici es fa de manera fluida, sense talls (d’aquí que en anglès se’n digui flow ‘fluència’);
el segon, que els moviments de base imiten els moviments naturals de diverses espècies animals, com ara felins, granotes, primats i llangardaixos (i per això se’n diu animal).
Segons els seus defensors, l’entrenament de rutina animal proporciona equilibri, força d’articulacions, flexibilitat, potència muscular i consciència del cos i, a més, ho aconsegueix d’una manera divertida. I deu ser cert, perquè la cosa no ha parat de créixer des del 2010, l’any que Mike Fitch, el seu creador, va fundar l’associació Animal Flow per a promoure-ho.
Voleu estar en forma? Doncs ja ho sabeu: allibereu la vostra part més animal i feu com els guepards, com els ximpanzés o com el vostre gos o el vostre gat…
Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.
És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.
I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).
Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.
Es pot resumir així:
Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.
Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.
Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.
El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.
Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.
Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:
El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)
Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:
El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)
En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.
I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.
(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)
La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.
Per exemple: nedem d’esquena, d’esquenes o d’espatlla?Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d’esquena o d’esquenes?I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla?
Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.
Per tant, per indicar una direcció contrària a l’habitual, diem a l’esquena o d’esquena (i no *a les esquenes,*d’esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l’esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l’esquena, que tenim el rival a l’esquena, que ens girem d’esquena a la companya d’equip o que correm o nedem d’esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d’exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l’ull).
En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general.
És a dir, que el català espatllai el castellàespalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.
Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:
En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes o *200 m espatlla) En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus. Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central.(NO *les esquenes) Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d’esquenes o *donant l’espatlla) Va fer bàsquet d’esquena a la cistella. (NO *d’esquenes o *d’espatlla) En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles. El pivot li va fer una passada per sobre l’espatllaque el va deixar sol davant la cistella. En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatllasemblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
Quan s’ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego. Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika]
Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l’esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d’unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d’empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.
Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna (‘columna vertebral’), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l’origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l’esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).
El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso o costas en el cas de l’esquena).
Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l’italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l’esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.
