Etiqueta: esports

Cara a cara, sense arribar a les mans

TermcatDeixa un comentari

En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontaments d’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…

Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.

Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un / un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:

  • cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
  • una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.

Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.

I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.

D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.

☞ En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el mà a mà contra el davanter”.

A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.

[Font: TERMCAT]

Tan catalans com l’atzavara

TermcatDeixa un comentari

Com és que tantíssims esports tenen noms d’origen anglès? I per què els catalanitzem? Per exemple,  futbol, hoquei, criquet, bàsquet, rugbi, handbol, voleibol, tennis…

Per respondre-hi hauríem de tenir en compte que a casa nostra, durant la industrialització del segle XIX, la gent de possibles es preocupava només de fer més calers, de viure la vida o de cultivar-se l’esperit, i associava l’esforç físic a les classes baixes. En canvi, a Anglaterra i els països anglosaxons en general les coses eren diferents: allà es van començar a reglamentar els jocs populars, se’n van crear de nous i es van establir competicions. Les patacades, les rialles i el desordre del populatxo d’abans ara eren activitats nobles i dignes. Tan dignes, que els aristòcrates i burgesos que es formaven a la universitat no només cursaven la matèria i xampurrejaven el llatí i el grec sinó que, a més, feien esport.

Quan, per negocis o per plaer, aquests anglesos feien estada en altres països, o fins i tot hi posaven casa, s’emportaven amb ells la pràctica dels esports. Els indígenes que els veien jugar s’hi van acabar aficionant, i així es van començar a crear clubs esportius arreu. Els esports van anar arrelant. I, amb els esports, les paraules que els designaven. En general, el que es va fer espontàniament amb aquella carretada de paraules va ser mantenir-les tal com havien arribat però adaptant-les a poc a poc a la pronúncia i l’ortografia catalanes —igual que havíem fet amb els canelons de l’italià o les atzavares de l’àrab.

Cal dir que en alguns esports hi ha hagut més tendència que en d’altres a mantenir la forma anglesa, sigui per la voluntat de fidelitat a l’esperit original (cas del rugbi), sigui per diferenciar-se dels esports emparentats (sovint s’utilitza hockey amb el sentit ’hoquei sobre herba’, per oposició a l’hoquei sobre patins o l’hoquei sobre gel).

De tota manera, de rugby a rugbi o de hockey a hoquei sobre herba (o simplement hoquei) no canvia tant. I fer servir les formes catalanes és una manera d’acabar d’integrar aquests esports en la nostra realitat. Perquè, després de tants anys, avui el futbol, l’hoquei, el rugbi, el tennis, el bàsquet i tots els altres esports d’origen anglès són tan catalans com xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, moixaina, ginesta o atzavara —que diuen que són les paraules més boniques del català.

Quadre de noms d'esports en anglès i en català
Noms d’esports en anglès i en català

[Font: TERMCAT]

Al cap de l’any

TermcatDeixa un comentari

Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també s’escalfen, fan escalfament o escalfen parts específiques del cos (les cames, els braços, els abdominals), per tenir la musculatura a punt en el moment de començar l’exercici.

Ells (la dona que renta, el pescador adormit sobre l’estany de paper de plata, la pagesa amb el pollastre) porten admirablement bé la immobilitat del plàstic o el fang. Nosaltres, en canvi, de treballar tantes hores asseguts o drets, patim de l’esquena o sentim una tensió dolorosa a les espatlles (l’esquerra, la dreta, sovint totes dues), que ens porta a compensar-ho fent esport.

I això que ells dormen al ras i cauen sovint sobre el suro o el caminet de pedra, no com nosaltres que, quan fem exercicis a terra, desenrotllem l’estora o màrfega per estar més confortables i que ja ens assegurem de portar l’aïllant si el que ens tira són la muntanya i la tenda.

Però els dies de Nadal són sobretot infanteses. Els grans —més desenganyats, erosionats— ens mirem petits i joves convençuts que són el planter i que amb els anys seran una plantilla més forta, més bondadosa, més conscient i més feliç que tots nosaltres. I que sabran fer un món millor per a tot allò que l’habita.

Ara, això sí, és possible que les figures de pessebre prefereixin (de molt!) les mans cansades dels grans i que ja tremolin només de veure aproximar-se els ditets tafaners del planter, ensopegant pel camí amb la molsa i el suro…

[Font: TERMCAT]

Com uns animals

TermcatDeixa un comentari

En la vida salvatge, un animal no fa res d’especial per a mantenir-se en forma, tan sols es mou constantment. I més li val perquè s’hi juga la vida, tant si està de la banda dels predadors com si està de la banda de les preses: un guepard amb sobrepès passarà gana, i un antílop amb les articulacions rovellades apunta a plat fort en un menú de la sabana.

En canvi, els éssers humans tendim a la vida sedentària. Els nuclis de població eviten que ens passem el dia trescant per la natura; els mitjans de transport, els ascensors i les escales mecàniques ens alliberen de fatigues innecessàries, i les pantalles, el col·leccionisme, els jocs de taula i la lectura ens regalen dies plàcids i emocions bàsicament mentals.

Necessitem, ja es veu, buscar situacions expresses per a fer exercici i, ja que hi som, podríem prendre nota del món animal. Doncs bé, això és exactament el que pretén l’entrenament de rutina animal, o rutina animal.

Podríem dir que la rutina animal (en anglès, animal flow) és una activitat de fitnes sense aparells, que agrupa exercicis a terra executats a l’aire lliure o sobre una estora (alguns de disciplines com el ioga, la capoeira o el parkour), amb dos afegits singulars:

  • el primer, que la transició entre exercici i exercici es fa de manera fluida, sense talls (d’aquí que en anglès se’n digui flow ‘fluència’);
  • el segon, que els moviments de base imiten els moviments naturals de diverses espècies animals, com ara felins, granotes, primats i llangardaixos (i per això se’n diu animal).

Segons els seus defensors, l’entrenament de rutina animal proporciona equilibri, força d’articulacions, flexibilitat, potència muscular i consciència del cos i, a més, ho aconsegueix d’una manera divertida. I deu ser cert, perquè la cosa no ha parat de créixer des del 2010, l’any que Mike Fitch, el seu creador, va fundar l’associació Animal Flow per a promoure-ho.

Voleu estar en forma? Doncs ja ho sabeu: allibereu la vostra part més animal i feu com els guepards, com els ximpanzés o com el vostre gos o el vostre gat…

[Font: TERMCAT]

Una bona plantilla necessita un bon planter

TermcatDeixa un comentari

Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del planter.  

És a dir: la plantilla són tots els jugadors i jugadores d’un equip inscrit en una categoria concreta; el planter són tots els jugadors i jugadores joves d’un club que es preparen per arribar a la plantilla dels grans.

I no podem dir que els jugadors en formació venen de la *pedrera? Doncs no, si no és que el nostre club es dedica a formar picapedrers. En català una pedrera serveix exclusivament per a extreure’n pedra, de manera que no té cap relació amb l’esport (més enllà de la bona forma física que requereix treballar-hi, és clar).

Aquí el que ens fa dubtar és el veïnatge amb el castellà. Perquè una de les coses que diferencia les llengües són les metàfores que fan servir per a donar nom a les coses noves: així, en el cas dels joves, el català recorre a planter (el lloc on es crien plantes petites per a trasplantar-les), mentre que el castellà recorre a cantera (el lloc d’on es treu pedra per a la construcció). Que en castellà plantilla i plantel vulguin dir el mateix ens acaba d’embolicar la troca.

Es pot resumir així:

Quadre

Cuideu el futur del planter. El present de les plantilles el coneixem i està molt bé que ens esforcem a millorar-lo, però les il·lusions sempre cavalquen cap al futur. El demà està per escriure i és el planter, per tant, el que conté totes les promeses i tots els nostres somnis.

Un disseny prodigiós

TermcatDeixa un comentari

Què tenen en comú un llibre, un setrill que no enlleferna els dits i una bicicleta? Doncs que són, cada un en el seu gènere, tres obres mestres del disseny.

Per exemple, la bicicleta. És un vehicle de tracció humana, d’aspecte fràgil i inestable i, alhora, capaç d’agafar una velocitat considerable. S’utilitza amb finalitats laborals, esportives i simplement de lleure en totes les cultures i en totes les franges d’edat. És imprescindible, per tant, que la seva estructura sigui resistent (per a suportar el pes i les inèrcies), rígida (per a no flexionar-se en els revolts i els sots) i lleugera (per a poder treure el màxim rendiment de l’esforç de qui hi va). I tot això és exactament el que proporciona el quadre de la bicicleta, amb un disseny que, un cop establert —ara fa uns cent anys—, ha continuat quasi inalterable al llarg del temps.

El secret del seu èxit és l’estructura tubular i la intel·ligència amb què està muntada: d’una banda, la utilització de tubs evita el pes de les peces massisses i disminueix la influència del vent; de l’altra, la disposició que adopten aquests tubs permet donar al conjunt un grau de resistència i de rigidesa molt elevat.

Parlem de com estan disposats els tubs, doncs. Si ens hi fixem, veurem que els tubs del quadre d’una bicicleta configuren dos triangles que comparteixen un costat central vertical. Es diu que la forma conjunta que adopten aquests dos triangles fa pensar en un diamant —però potser cal estar-hi familiaritzat per veure-ho.

Pel que fa al triangle de davant, és un triangle aproximadament rectangle, compost pels tubs següents:

  • El tub vertical, amb el seient al capdamunt per a acollir el darrere del ciclista (i amb la particularitat que avui en dia no és ben bé vertical, però tampoc seria el primer que no compleix el que promet).
  • El tub horitzontal, paral·lel a terra, que configura el triangle per la part superior.
  • El tub diagonal, que tanca el triangle per la part inferior, dibuixant una línia diagonal.
  • A més, en la unió entre el tub horitzontal i el tub diagonal també hi ha la pipa de direcció, més o menys vertical, que és el tub molt més curt on s’introdueix la forquilla. (En una bicicleta de carretera es tracta d’una forquilla rígida, d’una sola peça, mentre que  en una bicicleta tot terreny sovint és una forquilla de suspensió, més elaborada i més pesant, pensada per a absorbir les desigualtats del terreny.)

Pel que fa al triangle de darrere, que s’acosta més a un triangle equilàter, està compost també per tubs:

  • El tub vertical, que ja es veu que, a més de no ser ben vertical, manté un peu a cada banda per si de cas.
  • Els dos tirants, paral·lels entre ells i fixats en diagonal a la part superior del tub vertical.
  • Les dues beines, igualment paral·leles entre elles i fixades en diagonal a la part inferior del tub vertical. (La roda de darrere se subjecta en el punt exacte on s’uneixen els tirants i les beines.)

En bicicletes amb un grau d’exigència menor, com ara les bicicletes de passeig o les bicicletes infantils, és freqüent eliminar el tub horitzontal o disminuir-ne l’altura, per a facilitar la maniobra de pujar i baixar de la bici. El quadre que hem descrit, però, se sol fer servir en les bicicletes de carretera, les bicicletes tot terreny i les bicicletes de cicloturisme.

I això des de fa… uns cent anys. Des de llavors, han anat variant els materials i també el gruix i la inclinació dels tubs, però el disseny s’ha mantingut en línies generals perquè és un disseny d’una simplicitat, una resistència i una lleugeresa prodigioses. Potser només comparables a l’enorme encert dels llibres (reduïts, econòmics, acolorits, pleníssims d’informació i de somnis) i a l’elegància dels setrills de bec, que recullen la gota d’oli persistent i tornen a conduir-la astutament cap a dintre.

(Si voleu accedir a les fitxes completes de tots els termes de la imatge, hi podeu fer clic en aquesta infografia interactiva.)

Als catalans ens fa mal l’esquena

TermcatDeixa un comentari

La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.

Per exemple: nedem d’esquena, d’esquenes o d’espatlla? Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d’esquena o d’esquenes? I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla? 

Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.

Per tant, per indicar una direcció contrària a l’habitual, diem a l’esquena o d’esquena (i no *a les esquenes,*d’esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l’esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l’esquena, que tenim el rival a l’esquena, que ens girem d’esquena a la companya d’equip o que correm o nedem d’esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d’exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l’ull).

En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general. 

És a dir, que el català espatlla i el castellà espalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.

Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:

En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes o *200 m espatlla)
En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus.
Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central. (NO *les esquenes)
Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d’esquenes o *donant l’espatlla)
Va fer bàsquet d’esquena a la cistella. (NO *d’esquenes o *d’espatlla)
En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles.
El pivot li va fer una passada per sobre l’espatlla que el va deixar sol davant la cistella.
En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatlla semblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
Quan s’ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego.
Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika] 

Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l’esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d’unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d’empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.

Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna (‘columna vertebral’), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l’origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l’esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).

El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso o costas en el cas de l’esquena). 

Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l’italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l’esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.

[Font: TERMCAT]

En temps de quaresma, futbol de carnaval

TermcatDeixa un comentari

D’on ve el futbol?

Més o menys tothom ha sentit a dir algun cop que els orígens del futbol s’han de buscar a la civilització asteca (amb aquell dubte de si és cert que se sacrificava l’equip vencedor). O també entre els romans, que jugaven a una cosa vagament similar com a entrenament dels legionaris —amb un reglament que avui ens posaria els pèls de punta. Però, i entremig, què? Entre els romans i nosaltres, qui va mantenir un esport similar?

Doncs, per exemple, els britànics, amb el seu futbol de carnaval. Imagineu-vos, a la Gran Bretanya de l’època medieval, dos equips multitudinaris (fins i tot de més de cent jugadors) disputant-se una pilota per introduir-la en una de les dues metes establertes. Disputant-se vol dir ben bé això, disputant-se, perquè sembla que l’única regla era la prohibició de matar un adversari. Pel que fa a la pilota —probablement una bufeta de porc inflada— es podia impulsar o carregar amb qualsevol part del cos. I els punts on s’havia de fer arribar estaven molt lluny l’un de l’altre, perquè sovint hi jugaven dos pobles veïns i el guanyador era el que aconseguia emportar-se la pilota cap a un espai simbòlic de casa; posem a dintre de l’església pròpia.

I la religió no només hi era present com a propietària de les esglésies que servien de porteria. De fet, aquest diguem-ne esport es practicava per carnaval. Sobretot el dimarts de carnaval, és a dir just el dia abans que el dimecres de cendra imposés el rigor de la quaresma. Durant una època ben llarga de la nostra història, la quaresma significava el començament d’uns dies grisos i avorrits, per adequar l’estat d’ànim dels creients al temps religiós de la Setmana Santa i la mort de Jesús. En aquest context, el carnaval era realment l’última oportunitat de gaudir d’uns quants plaers, i d’aquí que passés a identificar-se amb la disbauxa. Un esport com el futbol de carnaval s’hi ajustava perfectament.

És per això que en català proposem dir-ne futbol de carnaval d’aquest futbol històric. És una forma que ja es documenta en algunes fonts i que lliga amb el temps en què es jugava i fins i tot amb l’absència de límits i lleis tan pròpia del carnaval. En anglès, en canvi, en diuen mob football (en referència al seu caràcter multitudinari). Altres noms més transparents, i més llargs, són futbol medieval anglès (en anglès, medieval football).

Acabada l’època medieval, aquest joc es va continuar jugant a la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins al segle XIX que pràcticament va desaparèixer, substituït finalment pel futbol actual. Tot i això, avui encara es conserven traces del futbol de carnaval en festes tradicionals d’alguns punts d’Escòcia i Anglaterra…

Ara som en temps de quaresma, ja ho hem dit. Si volguéssiu dirimir amb un partit de futbol de carnaval la típica rivalitat entre poblacions veïnes (Sabadell i Terrassa, Calella i Pineda, Manlleu i Vic, Reus i Tarragona…), tindríeu pràcticament un any de coll per a anar-vos preparant.

Però, sabeu què?, en realitat, més val que feu servir el format actual de futbol. Feu-nos cas. Perquè, per més dur que pugui jugar el rival i per més que l’àrbitre faci els ulls grossos, sempre tindreu més possibilitats de sortir-ne sencers que en un partit de futbol de carnaval.

I, malgrat tot, fins el futbol de carnaval medieval era més civilitzat per a resoldre problemes que la guerra d’avui.

Escalfem i entrenem o ens escalfem i ens entrenem?

TermcatDeixa un comentari

Ara mateix, amb el fred gèlid de Pequín, els esportistes dels jocs olímpics d’hivern ho saben millor que ningú: abans de posar-nos intensament en qualsevol activitat esportiva (i tinguem l’edat que tinguem), és convenient fer escalfament; si fa molt de fred, com a Pequín, encara més. És la manera de millorar el rendiment i d’evitar lesions.

Però… ens hem d’escalfar o hem d’escalfar? I, ja que hi som: Un cop acabat l’escalfament, entrenem o ens entrenem? És  dir, quines són les formes correctes: entrenar/escalfar o entrenar-se/escalfar-se?

Doncs depèn. En català hi ha molts verbs que no tenen cap pronom de persona quan l’acció s’aplica sobre algú, una cosa o una part del cos; en canvi, aquests mateixos verbs sovint sí que porten pronom quan l’acció s’aplica sobre un mateix. Així, la mare o el pare pentinen l’Arnau o pentinen els cabells de l’Arnau, però la Maria ja es pentina sola (les nenes sempre van més de pressa, ja se sap).

I entrenar i escalfar es comporten exactament així, com pentinar. Amb la particularitat que, a més de escalfar-se, també podem dir fer escalfament.

El quadre següent mostra uns quants usos habituals.

SENSE PRONOM

—El responsable de tecnificació entrena els esquiadors.
—Avui entrenarem un sistema de joc nou.
—Abans de sortir a córrer, hem d’escalfar els músculs de les cames.
—Escalfem el cos per tonificar els músculs.
AMB PRONOM

—L’equip d’hoquei gel s’entrenarà demà a les 10 del matí.
—Vull que us entreneu amb més ganes!
—Abans d’entrenar-nos, ens escalfarem. [O …farem escalfament]
—La davantera s’escalfa a la banda esperant el moment d’entrar. [O La davantera fa escalfament..]
—Si t’haguessis escalfat bé, potser t’hauries estalviat l’esquinç. [O Si haguessis fet un bon escalfament…]

Calcem-nos, que és temporada de neu!

TermcatDeixa un comentari

En els dies més freds i clars, hi ha qui somia una estufa, una butaca i una beguda calenta i qui enyora, en canvi, la neu pols posada sota un cel tibant. Els primers parlen de llibres, de sèries o pel·lícules o de música; els segons tenen entatxonada a l’armari roba que els permetria sobreviure a una glaciació i carreguen tot l’any les cadenes al maleter del cotxe —només per a dies com aquests.

Ara, a esquiar no s’hi pot anar de qualsevol manera, sinó que cal anar-hi ben equipat. I un bon equipament comença, com sempre, per la base. En aquest cas, pels peus. Ho trobareu explicat en aquesta infografia interactiva sobre l’esquí alpí, feta conjuntament amb la Federació Catalana d’Esports d’Hivern i amb la col·laboració del Govern d’Andorra.

D’entrada, necessitem els esquís, tant si els tenim desats tot l’any contra la paret de l’armari com si els lloguem a destinació. Les mides dels esquís varien segons la disciplina, l’alçada del subjecte i les seves habilitats, però en tots els casos hi distingim l’espàtula, que és la part corbada cap amunt que acaba amb la punta (l’extrem agut), el patí o part central, que suporta el pes d’esquiadors i esquiadores amb un pont elegant, i la cua, que és la part final. També canvia segons la disciplina i el nivell el gravat de la sola de l’esquí, és a dir la cara inferior en contacte amb la neu. I fareu bé de mantenir en bon estat els cantells.

També us caldran les botes, és clar, igualment llogades o en propietat. Que tampoc són totes iguals. Per exemple, l’esquí alpí exigeix una bota amb carcassa rígida i canya alta que protegeixi el turmell (el genoll no, per desgràcia), ben fixada amb la corretja d’ajust i l’ajustador de sivella perquè es quedi allà on l’heu posat peti qui peti. En canvi, l’esquí nòrdic o l’esquí de muntanya necessiten una bota molt més flexible que permeti fer el gest de caminar o córrer. Vaja, que si algú pretén trepitjar-vos quan aneu descalços per l’apartament d’esquí és millor que ho faci amb botes del segon tipus, francament.

I finalment les fixacions. En l’esquí alpí, formades per una puntera i una talonera que mantindran el peu immobilitzat excepte en cas d’impacte (amb la possibilitat de graduar quan voleu que surti volant l’esquí per a estalviar-vos lesions); en l’esquí de muntanya, formades també per una puntera i una talonera, amb la particularitat que la bota es fixa a la talonera durant el descens però no durant l’ascensió, i, en l’esquí de fons, formades únicament per una puntera, ja que la bota s’encaixa directament amb la guia de l’esquí cada cop que torna a reposar sobre el patí.

En resum, que, si el fred us fa somiar en l’esquí, ja podeu començar a calçar-vos (i a abrigar-vos!). Perquè podreu anar a treure-us el cuquet en català —i en occità, en el cas de la Vall d’Aran— per un munt de pistes d’esquí del Pirineu, a cavall de la Catalunya sud, la Catalunya del Nord i Andorra: Boí Taüll, Grandvalira, Vall de Núria, Baqueira Beret, Masella, Les Angles, Lles, Font-romeu, Vallnord…

I tingueu a mà la infografia que us dèiem. Sempre fa servei saber què portem posat als peus…