Ressaca de la Copa

Les tripulacions s’han estat mesos i mesos instal·lades a Barcelona i voltants, els mitjans de comunicació han introduït la vela en moltes cases on no havia entrat mai, hi ha hagut detractors i partidaris gairebé igualment aferrissats, els velers han passat majestuosos al llarg del litoral i… De tot això, d’aquesta 37a edició de la Copa Amèrica de vela que s’ha disputat per primera vegada a Barcelona, què n’ha quedat? I què en quedarà d’aquí a uns anys?

Doncs nosaltres apostaríem per les hidroales.

El pal rotatiu és una filigrana tècnica, és cert; el primer desafiador i el trofeu de la Copa Amèrica tenen el color sèpia de les llegendes, i tant; els flaps i els flocs fan somriure posats de costat, els ciclistes són els antiherois de films passats en versió original en sales petites…

Però les hidroales (terme normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT) són l’elegància. L’ingredient secret. El miracle que fa possible que una embarcació navegui mantenint-se només mínimament en contacte amb l’aigua —­com Jesucrist o com un basilisc. A més, no són exclusives de la Copa Amèrica sinó que s’utilitzen, i cada vegada més, en diferents tipus d’embarcacions: altres velers, creuers de turistes, planxes de surf, planxes de vela…

Segons l’embarcació, les hidroales canvien de mida i d’aspecte, però sempre són superfícies planes fixades amb un braç a sota una embarcació que, a partir d’una certa velocitat, funcionen com a punts únics de suport de l’embarcació sobre l’aigua, gràcies a la seva força de sustentació. Com que disminueixen enormement la fricció amb l’aigua, permeten desplaçaments a una velocitat molt més elevada que l’habitual.

La Copa Amèrica de Barcelona aviat serà història i començarà a allunyar-se, tal com es van enfonsant les barques mar endins vistes de la riba, però tot fa pensar que les hidroales aniran guanyant més i més espai pel nostre mar i els nostres estanys. I gràcies a aquesta edició, podria molt ben ser que al final en diguéssim així, hidroales (o fins i tot ales), i no foils hydrofoils com en dèiem al principi, quan els AC75 i els AC40 van arribar per primera vegada a la nostra costa i miràvem amb estupefacció com volaven.

I de la Copa Amèrica en quedarà també per a futures edicions (escombrem cap a casa) una infografia i un diccionari en línia. Que podran ser útils es disputi on es disputi, però sobretot (ja que no serà a Barcelona) si és altre cop a València, a les Illes o a la costa nord-catalana —les terres amb qui compartim llengua i cultura.

[Font: TERMCAT]

Què és la marxa aquàtica? És el mateix que el senderisme aquàtic?

marxaAquatica

Què fan?, us podrien demanar els fills encuriosits.

Perquè potser n’heu vist, a l’hivern o a l’estiu, amb bona mar o mar més moguda, per platges de França i, molt més tímidament, alguna de casa nostra. Caminen pacients dintre el mar, en fila, amb l’aigua més amunt de la cintura —exactament, a sota el diafragma. No és clar d’on venen, no sembla que vagin a cap lloc concret. I a cops s’ajuden d’un rem per equilibrar-se i impulsar-se més fàcilment.

Què fan? Doncs practiquen un esport que va néixer l’any 2005 a les platges del nord de França (més concretament, a Dunkerke i Bray-Dunes). Als beneficis del senderisme habitual, hi suma l’augment de l’esforç i el control del moviment, perquè les cames estan sempre submergides, i també, quan es fa amb un rem, la necessitat de fer treballar tot el cos coordinadament.

Els francesos en diuen longe-côte, marche aquatique, marche en mer o també randonnée aquatique. I demostra l’origen francès el fet que els anglesos en diguin long-cost i French water walking.

En el nostre cas, n’hauríem pogut dir també *senderisme aquàtic. Ara bé, resulta que aquesta forma es fa servir, sobretot, per a referir-se al barranquisme amb un grau de dificultat baix. És per això que resulta preferible referir-s’hi amb una forma específica, que sigui curta i transparent i, si pot ser, que ja tingui un cert ús.

Què fan?, insisteixen els petits mirant-se la filera que avança disciplinada, amb vestits de neoprè. Doncs mira, Martina (o mira, Roger), fan marxa aquàtica.