Fa temps que el terme anglès deep tech, al costat de la forma relacionada deep tech startup, s’ha instal·lat a casa nostra. Què són exactament, però, les deep tech, i les deep tech startups, i com s’anomenen en català?

La forma catalana normalitzada com a equivalent de l’anglicisme és tecnologia profunda (traducció literal de la forma anglesa deep tech, encunyada l’any 2014 per Swati Chaturvedi, experta en gestió empresarial i d’inversions). El terme es refereix a la tecnologia innovadora, fonamentada en els darrers avenços de la ciència i de la tècnica, que s’orienta a resoldre problemes complexos que representen un repte global i que tenen una gran repercussió social, ja sigui en l’àmbit mèdic, el medi ambient, l’alimentació o la mobilitat, entre d’altres. Malgrat l’extensió de la forma anglesa, la denominació catalana tecnologia profunda s’identifica bé amb el concepte, permet evitar l’anglicisme directe i té l’avantatge que pot resultar més entenedora per a persones que no estiguin familiaritzades amb el terme.

Les tecnologies profundes estan associades al món universitari i de la recerca i es desenvolupen generalment mitjançant empreses emergents (startups, en anglès), les quals solen ser alhora empreses derivades (spin-offs), és a dir, sorgides de les universitats o de centres de recerca per a explotar els resultats de les investigacions. Un dels reptes fonamentals d’aquestes empreses, i particularment de les empreses emergents de tecnologia profunda (deep tech startups), és aconseguir un bon finançament que els doni estabilitat i els permeti tirar endavant els projectes. El fet que treballin amb els darrers avenços científics i tècnics sol comportar que necessiten una injecció inicial de capital molt substanciosa i que el temps que triguen a obtenir ingressos és força més llarg que el que poden trigar altres empreses que es fonamenten en l’alta tecnologia (high tech), que també poden innovar però a escala més petita i sense un component transformador tan radical.

Introduir al mercat tractaments mèdics des de la intel·ligència artificial, obtenir resultats satisfactoris en l’àmbit de les bateries amb energies renovables, desenvolupar sistemes de propulsió avançats per a satèl·lits, posar en funcionament vehicles autònoms… Tot això requereix temps i inversió. Les empreses emergents de tecnologia profunda no són empreses unicorn (unicorn), que experimenten un gran creixement en poc temps, però poden arribar a esdevenir cabdals per al món en què vivim i també molt rendibles a llarg termini.

[Apunt publicat originalment al Butlletí Recercat]

Avui dia el nombre de projectes culturals, empresarials i socials que veuen la llum gràcies al finançament col·lectiu (crowdfunding, en anglès) ja supera de llarg el centenar de milers. Les dificultats creixents per a trobar finançament per a nous projectes i l’oportunitat que ofereixen les plataformes web per arribar a molts usuaris i interactuar-hi amb poc temps i cost han consolidat aquest sistema de finançament basat en les aportacions individuals, sovint modestes, d’un gran nombre de persones a través d’una plataforma web.

Segons que els participants rebin o no una contraprestació a canvi de les aportacions i segons el tipus d’aquesta contraprestació, parlem de finançament col·lectiu de donació o microdonació (els participants no reben cap contraprestació), finançament col·lectiu amb recompensa o micromecenatge (els participants reben una petita contraprestació), finançament col·lectiu de préstec (els participants reben interessos) i finançament col·lectiu d’inversió (els participants reben accions o participacions en els beneficis empresarials).

Per a referir-nos al finançament col·lectiu en què, a més de les aportacions individuals, el projecte es beneficia també de la participació d’una organització que hi afegeix una quantitat rellevant, disposem del terme finançament col·lectiu mixt (en anglès, matchfunding). El mot anglès, format a partir del creuament de matched crowdfunding, inicialment, feia referència a les campanyes de finançament col·lectiu (crowdfunding) en què una organització igualava (to match) el total de les aportacions dels particulars. A hores d’ara, però, l’organització pot complementar aquest total amb quantitats que poden ser equivalents, superiors o, rarament, inferiors al total d’aportacions individuals.

La denominació finançament col·lectiu mixt, alternativa catalana al manlleu anglès normalitzada recentment, és una forma descriptiva i lingüísticament adequada formada pel nucli finançament col·lectiu (forma normalitzada en català com a equivalent de l’anglès crowdfunding) i el modificador mixt (adjectiu que significa “compost de parts, d’elements, etc., diferents o dissemblants”), que és l’element més distintiu d’aquest tipus de finançament col·lectiu, perquè destaca la naturalesa diferent de les aportacions que es fan.

Si bé és cert que en qüestions de finançament sempre és prudent anar pas a pas en les decisions que es prenen, en qüestions de llengua, en canvi, no cal pensar-s’hi dues vegades a fer el pas del matchfunding al finançament col·lectiu mixt o, en general, a qualsevol altre tipus de finançament col·lectiu.

[Font: TERMCAT]

Sabem prou bé, perquè és una realitat que s’arrossega des de fa molts mesos, que els preus dels béns i serveis van pujant dia sí, dia també, de manera generalitzada i sostinguda. I també sabem, perquè ho patim, que aquest increment dels preus té un impacte directe en el poder adquisitiu de la població. És el que, en terminologia econòmica, es denomina inflació. Com tants d’altres, el terme ens ha arribat per via de l’anglès inflation, i aquest prové del llatí inflatio, -ōnis, ‘inflament’, derivat del verb inflare, amb el significat de ‘bufar a dins d’una cosa’.

I si el que volem és expressar el contrari, és a dir, una caiguda general dels preus dels béns i serveis, aleshores disposem del terme deflació, també pres de l’anglès deflation ‘desinflament’, derivat del llatí deflare ‘desinflar’. Ras i curt, doncs, parlem d’inflació quan els preus s’inflen i de deflació quan es desinflen.

Ara bé, com que els preus no sempre s’inflen i es desinflen de la mateixa manera, ens cal disposar d’altres termes, emparentats amb la inflació i la deflació, que ens serveixin per a designar els diversos conceptes relacionats. Així, si volem referir-nos al fet que els preus dels productes i serveis s’inflen de manera tan ràpida i excessiva que arriben a quedar fora del control de les autoritats monetàries, només cal que afegim el prefix d’origen grec hiper-, que significa ‘sobre’ o ‘ultramesura’, al substantiu inflació per a formar el terme hiperinflació. Però quan el que es vol indicar és un cert desinflament o desacceleració temporal del ritme de la inflació dels preus, utilitzem el prefix llatí des-, que indica una inversió del significat de la base a la qual s’adjunta, en aquest cas, inflació, i ja podem parlar de desinflació.

L’arbre genealògic d’aquesta família de termes, però, no s’acaba aquí i inclou altres parents potser no tan coneguts, com la biflació i la reflació, que ens han arribat com a manlleus de l’anglès i s’han adaptat morfològicament al català. En el primer cas, el terme biflació és una adaptació del manlleu anglès biflation, format a partir del prefix bi- (‘dos, dues vegades, doblement’) i el segment flació, present en els mots semànticament relacionats inflació i deflació, que fa referència a la presència simultània d’inflació i deflació. En el cas de reflació, es tracta d’un manlleu adaptat procedent de l’anglès reflation, creat a partir de l’adjunció del prefix re-, que indica intensificació, al segment final del mot inflació, que designa la situació econòmica caracteritzada per un augment de la taxa d’inflació provocat per l’increment de l’activitat econòmica, com a conseqüència de les accions dutes a terme per l’autoritat econòmica amb l’objectiu de revertir un període de recessió o deflació.

I com passa en moltes nissagues, també trobem parents de la inflació nascuts del creuament amb mots d’altres camps semàntics. És el cas del terme estagflació, probablement també d’origen anglès, resultat del creuament dels mots estagnació (creat sobre la base del verb llatí stagnare ‘estancar-se’) i inflació, que fa referència a un procés d’estagnació econòmica amb inflació. Un altre cas de mot creuat és agroflació, un manlleu de l’anglès agroflation format a partir de agricultura i inflació, que fa referència a la situació econòmica d’una àrea determinada que es caracteritza per un augment generalitzat del preu dels aliments provocat per l’increment de la demanda de productes agrícoles.

I no volem tancar aquest apunt sense esmentar la reduflació, aquest parent silenciós de la inflació, calcat de la forma anglesa shrinkflation, format a partir del verb reduir (en anglès to shrink) i el segment flació, present en inflació, que es refereix a l’acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda, sovint un producte alimentari o un producte de neteja, sense abaratir-ne el preu, amb l’objectiu de compensar l’increment dels costos de producció. En el millor dels casos els preus es mantenen, però la mida o el contingut del producte es desinfla. T’ho miris com t’ho miris, del que en màrqueting en diuen reduflació, per als consumidors no és altra cosa que fer passar bou per bèstia grossa.

[Font: TERMCAT]