Avui dia el nombre de projectes culturals, empresarials i socials que veuen la llum gràcies al finançament col·lectiu (crowdfunding, en anglès) ja supera de llarg el centenar de milers. Les dificultats creixents per a trobar finançament per a nous projectes i l’oportunitat que ofereixen les plataformes web per arribar a molts usuaris i interactuar-hi amb poc temps i cost han consolidat aquest sistema de finançament basat en les aportacions individuals, sovint modestes, d’un gran nombre de persones a través d’una plataforma web.
Per a referir-nos al finançament col·lectiu en què, a més de les aportacions individuals, el projecte es beneficia també de la participació d’una organització que hi afegeix una quantitat rellevant, disposem del terme finançament col·lectiu mixt(en anglès, matchfunding). El mot anglès, format a partir del creuament de matched crowdfunding, inicialment, feia referència a les campanyes de finançament col·lectiu (crowdfunding) en què una organització igualava (to match) el total de les aportacions dels particulars. A hores d’ara, però, l’organització pot complementar aquest total amb quantitats que poden ser equivalents, superiors o, rarament, inferiors al total d’aportacions individuals.
La denominació finançament col·lectiu mixt, alternativa catalana al manlleu anglès normalitzada recentment, és una forma descriptiva i lingüísticament adequada formada pel nucli finançament col·lectiu (forma normalitzada en català com a equivalent de l’anglès crowdfunding) i el modificador mixt (adjectiu que significa “compost de parts, d’elements, etc., diferents o dissemblants”), que ésl’element més distintiu d’aquest tipus de finançament col·lectiu, perquè destaca la naturalesa diferent de les aportacions que es fan.
Si bé és cert que en qüestions de finançament sempre és prudent anar pas a pas en les decisions que es prenen, en qüestions de llengua, en canvi, no cal pensar-s’hi dues vegades a fer el pas del matchfunding al finançament col·lectiu mixt o, en general, a qualsevol altre tipus de finançament col·lectiu.
El comerç és un dels sectors de l’activitat econòmica que en els darrers anys ha hagut de fer un gran esforç per adaptar-se contínuament als canvis causats per la globalització, la transformació digital, els nous hàbits de compra en línia, la pandèmia o la crisi econòmica i ambiental, entre d’altres. Amb tot, hi ha conceptes relatius al comerç, com ara el comerç al detall i a l’engròs, que, malgrat aquest entorn canviant, no han alterat en essència el seu significat tradicional.
El comerç al detall que tots coneixem consisteix a vendre petites quantitats de productes o drets de servei al consumidor o usuari final. Per a referir-nos a aquest concepte, a més de les formes normatives comerç al detall i comerç a la menuda, també disposem de les denominacions sinònimes comerç detallista i comerç minorista, normalitzades recentment com a formes preferents, i comerç menudista, com a forma complementària i menys estesa en l’ús.
Si bé comerç al detall (en castellà, comercio al detalle) té una presència important en diccionaris i textos especialitzats i és habitual en l’ús dels professionals del sector, val a dir que les denominacions comerç detallista i comerç minorista també són formes utilitzades amb normalitat en l’àmbit, es documenten paral·lelament en castellà (comercio detallista, comercio minorista) i són més sintètiques que comerç al detall, fet que, segons el context, pot fer-les preferibles.
La persona que es dedica al comerç al detall és el detallista, forma normativa que, juntament amb el mot menys usat menudista, figura des de fa temps en els diccionaris catalans. A aquests noms, cal afegir-hi, també, la denominació minorista, normalitzada de fa poc. Es tracta d’un mot ben format (a partir de l’adjectiu llatí minor i el sufix –ista), motivat i transparent, que s’explica per l’oposició a majorista, i que com més va més habitual és en el seu àmbit.
No deixa de ser sorprenent, però, que, amb l’assortiment de denominacions catalanes disponibles per a fer referència a aquest tipus de comerç, la forma anglesa retail (o retailing) hagi fet furor en l’àmbit i llueixi a l’aparador del discurs comercial (botiga retail, comerç retail, venda retail, sector retail…) i, fins i tot, dels noms d’entitats i associacions catalanes representatives del sector. Igualment, la forma derivada retailer també ha fet forat per a designar el comerciant detallista o minorista.
El mot retail, que en anglès s’utilitza com a nom, adjectiu, verb o adverbi, té el seu origen en el francès antic retaillier, que significa ‘retallar’ o ‘tornar a tallar’, en al·lusió al fet que, en el comerç al detall, el detallista o minorista es dedica a vendre al consumidor individual una part (“un fragment”, “un retall”) del volum de mercaderia que ha comprat al majorista, a l’engròs.
Ara bé, l’estoc de denominacions catalanes que es poden utilitzar per parlar d’aquest tipus de comerç (comerç al detall, comerç detallista, comerç minorista, comerç a la menuda o comerç menudista) i de la persona que s’hi dedica (detallista, minorista, menudista) posa en evidència que l’adopció de l’anglicisme retail no es pot justificar per cap necessitat denominativa, sinó més aviat per una voluntat d’esnobisme i de fer creure que el càntir nou fa l’aigua més fresca.
En aquest temps en què la sostenibilitat econòmica, social, ambiental i, també, lingüística, és més necessària que mai, us animem a contribuir al consum de proximitat i a l’ús de la llengua pròpia.
En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, quan parlem de marca ens referim als signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i el distingeixen d’altres. Paraules, lletres, xifres, sons, imatges, figures, símbols, gràfics o formes tridimensionals, com ara envasos o embalatges, poden constituir una marca. I de marques, n’hi ha de molt tipus: marca de producte, marca de servei, marca nacional, marca internacional, marca global, marca col·lectiva, etc.
La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica d’una marca a fi d’aconseguir que tingui una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o, també, construcció de marca. Fixem-nos que allò que diferencia aquestes dues denominacions sinònimes és la seva procedència: mentre que la primera és una adaptació al català del manlleu anglès branding (nom derivat del verb to brand ‘marcar’), força implantada en l’àmbit, la segona està formada per mots catalans patrimonials, construcció (del llatí constructio, -ōnis) i marca (del llatí marca), i tot i ser força descriptiva i clara semànticament té poc ús entre els professionals del sector.
I si el que es vol crear és una marca denominativa o marca verbal, és a dir, una marca representada mitjançant paraules, lletres, números o qualsevol altre caràcter que pugui escriure’s, seran els professionals del brànding verbal els encarregats de construir tots aquells elements verbals de la marca, com ara el nom de marca, l’eslògan, la veu de marca, el vocabulari de marca o els missatges, que la identifiquin i la diferenciïn de la resta de marques.
Per cert, sabíeu que per a designar l’activitat consistent a posar nom a empreses, productes, serveis, dominis d’internet o altres no utilitzem l’anglicisme naming, sinó creació de noms de marca? I que pel que fa a la tàctica de màrqueting consistent a suprimir temporalment el logotip d’una marca en un producte i mantenir únicament altres elements d’identitat visual que segueixen fent recognoscible la marca, no cal parlar de debranding, sinó, senzillament, de desmarcament?
El terme que us proposem com a #termedelasetmana sol tenir un ús més freqüent en períodes de vacances: és el terme sobrereserva, sovint anomenat amb l’equivalent anglès overbooking.
Fa referència a l’acció d’una empresa del sector turístic d’acceptar una reserva de places per a un allotjament, un viatge o una activitat superior al nombre de places realment disponibles, amb l’objectiu de cobrir possibles anul·lacions i no-presentacions i assegurar-se una ocupació plena.
El terme, semànticament transparent, està creat per composició, amb l’adjunció de la preposició sobre i el substantiu reserva, i calca el procés de creació de l’anglès, tal com també es pot documentar en altres llengües properes (sobrecontratación, sobrerreserva o sobreventa en castellà; surréservation en francès).
Si us interessa la terminologia relacionada amb aquesta àrea, podeu consultar també aquestes tres infografies en què s’il·lustra terminologia pròpia dels aeroports, dels allotjaments o del treball en el sector turístic.
Aquests dies és notícia la inflació, un terme d’economia prou conegut. Però potser no és tan conegut, tot i que sigui ben present en el nostre dia a dia, un terme parent de la inflació que us proposem com a #termedelasetmana: reduflació.
Fa referència a l’acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda, sovint un producte alimentari o un producte de neteja, sense abaratir-ne el preu, amb l’objectiu de compensar l’increment dels costos de producció.
La denominació reduflació és un mot creuat format a partir dels mots reduir i inflació, i ens ha arribat per calc de l’anglès shrinkflation, un acrònim de shrink ‘reduir’ i inflation ‘inflació’. És la mateixa pauta de formació que presenten altres llengües com el castellà reduflación (de reducir i inflación) i el francès rétréciflation (de rétrécir ‘encongir, disminuir’ i inflation ‘inflació’).
La propera vegada que aneu al supermercat i us adoneu que la tauleta de xocolata és més prima, o que el paquet de mig quilo de pèsols ara fa 450 g (però que els preus són els mateixos que abans), ja sabeu quin nom heu de donar a l’estratègia del fabricant.
I si us interessen altres termes relacionats amb la inflació, fa ben poc vam publicar aquest apunt que us agradarà: Coneixeu la parentela de la inflació? I encara, si el que us interessa és tota la terminologia relacionada amb l’economia i l’empresa, us podem recomanar el portal específic d’aquest àmbit, en què trobareu un cercador especialitzat i una selecció d’apunts i notícies rellevants d’aquest sector.
El TERMCAT presenta el Bestiari econòmic, un joc que convida l’usuari, de manera lúdica i amena, a posar a prova els seus coneixements sobre alguns termes de l’àmbit de l’economia i l’empresa que tenen la particularitat de ser designats amb denominacions que utilitzen el recurs de la metàfora faunística.
Un dels recursos de què disposa el català per a la creació de noves paraules és la metàfora, que consisteix a utilitzar un mot que literalment té un sentit per a expressar un altre sentit diferent amb el qual es pot establir una certa semblança o relació. El món dels animals és un des àmbits més productius a l’hora de crear analogies metafòriques que es poden trobar en la fraseologia (anar a pas de tortuga, dormir com un liró, saltar com una daina), en els mots de la llengua (cua de cavall, pota de gall) i també en la terminologia d’àmbits especialitzats com la botànica (cama de perdiu, orella de conill), la medicina (eritema d’ales de papallona, marsupialització) o la tecnologia (ratolí, pinces de cocodril).
Les metàfores d’animals també són molt utilitzades per a establir similituds entre determinats trets o comportaments que els humans atribueixen als animals a conceptes propis del món econòmic i empresarial. Alguns dels exemples més coneguts es poden descobrir a través d’aquest Bestiari econòmic.
Concretament, el joc presenta deu conceptes de l’àmbit econòmic amb tres opcions de denominació possibles de les quals només una és la correcta. Cada cop que l’usuari encerta la resposta pot accedir a la fitxa terminològica corresponent, on pot consultar la informació completa sobre el terme, i seguir avançant en el joc. Si falla la resposta, ha de tornar enrere i provar de triar l’opció correcta.
Amb aquesta iniciativa es vol contribuir a la difusió i la utilització de la terminologia catalana de l’àmbit de l’economia i l’empresa que es pot consultar al portal Terminologia d’economia i empresa i al Cercaterm.
Aquest producte s’afegeix al conjunt de materials i recursos gràfics i interactius que ofereix el TERMCAT des de la seva pàgina web. Actualment s’hi recullen més d’un centenar de pòsters, infografies i altres recursos dels diversos àmbits d’especialitat.
Sabem prou bé, perquè és una realitat que s’arrossega des de fa molts mesos, que els preus dels béns i serveis van pujant dia sí, dia també, de manera generalitzada i sostinguda. I també sabem, perquè ho patim, que aquest increment dels preus té un impacte directe en el poder adquisitiu de la població. És el que, en terminologia econòmica, es denomina inflació. Com tants d’altres, el terme ens ha arribat per via de l’anglès inflation, i aquest prové del llatí inflatio, -ōnis, ‘inflament’, derivat del verb inflare, amb el significat de ‘bufar a dins d’una cosa’.
I si el que volem és expressar el contrari, és a dir, una caiguda general dels preus dels béns i serveis, aleshores disposem del terme deflació, també pres de l’anglès deflation ‘desinflament’, derivat del llatí deflare ‘desinflar’. Ras i curt, doncs, parlem d’inflació quan els preus s’inflen i de deflació quan es desinflen.
Ara bé, com que els preus no sempre s’inflen i es desinflen de la mateixa manera, ens cal disposar d’altres termes, emparentats amb la inflació i la deflació, que ens serveixin per a designar els diversos conceptes relacionats. Així, si volem referir-nos al fet que els preus dels productes i serveis s’inflen de manera tan ràpida i excessiva que arriben a quedar fora del control de les autoritats monetàries, només cal que afegim el prefix d’origen grec hiper-, que significa ‘sobre’ o ‘ultramesura’, al substantiu inflació per a formar el terme hiperinflació. Però quan el que es vol indicar és un cert desinflament o desacceleració temporal del ritme de la inflació dels preus, utilitzem el prefix llatí des-, que indica una inversió del significat de la base a la qual s’adjunta, en aquest cas, inflació, i ja podem parlar de desinflació.
L’arbre genealògic d’aquesta família de termes, però, no s’acaba aquí i inclou altres parents potser no tan coneguts, com la biflació i la reflació, que ens han arribat com a manlleus de l’anglès i s’han adaptat morfològicament al català. En el primer cas, el terme biflació és una adaptació del manlleu anglès biflation, format a partir del prefix bi- (‘dos, dues vegades, doblement’) i el segment flació, present en els mots semànticament relacionats inflació i deflació, que fa referència a la presència simultània d’inflació i deflació. En el cas de reflació, es tracta d’un manlleu adaptat procedent de l’anglès reflation, creat a partir de l’adjunció del prefix re-, que indica intensificació, al segment final del mot inflació, que designa la situació econòmica caracteritzada per un augment de la taxa d’inflació provocat per l’increment de l’activitat econòmica, com a conseqüència de les accions dutes a terme per l’autoritat econòmica amb l’objectiu de revertir un període de recessió o deflació.
I com passa en moltes nissagues, també trobem parents de la inflació nascuts del creuament amb mots d’altres camps semàntics. És el cas del terme estagflació, probablement també d’origen anglès, resultat del creuament dels mots estagnació (creat sobre la base del verb llatí stagnare ‘estancar-se’) i inflació, que fa referència a un procés d’estagnació econòmica amb inflació. Un altre cas de mot creuat és agroflació, un manlleu de l’anglès agroflation format a partir de agricultura i inflació, que fa referència a la situació econòmica d’una àrea determinada que es caracteritza per un augment generalitzat del preu dels aliments provocat per l’increment de la demanda de productes agrícoles.
I no volem tancar aquest apunt sense esmentar la reduflació, aquest parent silenciós de la inflació, calcat de la forma anglesa shrinkflation, format a partir del verb reduir (en anglès to shrink) i el segment flació, present en inflació, que es refereix a l’acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda, sovint un producte alimentari o un producte de neteja, sense abaratir-ne el preu, amb l’objectiu de compensar l’increment dels costos de producció. En el millor dels casos els preus es mantenen, però la mida o el contingut del producte es desinfla. T’ho miris com t’ho miris, del que en màrqueting en diuen reduflació, per als consumidors no és altra cosa que fer passar bou per bèstia grossa.
Ben segur que ho has vist alguna vegada, i que molt probablement t’hi has empipat amb tota la raó: governs, empreses o organitzacions que duen a terme accions de propaganda destinades a promoure la percepció que són simpatitzants de la causa feminista. Per a designar aquest concepte en català tenim el terme que us proposem com a #termedelasetmana: blanqueig lila o blanqueig violeta.
Sovint s’hi fa referència amb la forma anglesa purplewashing. La denominació catalana es val de la base blanqueig, sinònima de rentat d’imatge, que designa el conjunt d’estratègies de comunicació i màrqueting que es duen a terme amb la intenció d’ocultar la relació d’una persona, una empresa, un organisme, un govern o una ideologia amb determinats fets negatius que els perjudiquen, o d’alterar la realitat de manera que els afavoreixi, a fi de protegir-los o millorar la seva reputació. Els adjectius lila i violeta, i les formes anàlogues en les denominacions en altres llengües, responen al fet que el color lila (o violeta) s’ha identificat tradicionalment amb el moviment feminista.
De fet, el terme es pot considerar que forma part d’una sèrie de diversos tipus de blanqueig: el blanqueig verd o ecoblanqueig, el blanqueig blau, el blanqueig irisat o blanqueig LGBT, el blanqueig rosa i el blanqueig roig. Si no els coneixes tots, et convidem a descobrir-los a la infografia interactiva Els colors del màrqueting, en què els trobaràs definits i amb enllaços a les fitxes completes dels termes, amb els equivalents en castellà, anglès i francès.
A primer cop d’ull, sabríeu identificar i anomenar adequadament en català alguns dels establiments i botigues que formen part del paisatge comercial actual? Us convidem a comprovar-ho en la ruta que us proposem tot seguit.
Caminant pels carrers comercials més característics d’una gran ciutat, no us heu fixat mai en unes botigues molt grans, que ocupen locals en edificis singulars o arquitectònicament significatius, amb un disseny molt acurat? Són les botigues insígnia, representatives d’una cadena de botigues o d’una marca, el principal objectiu de les quals, més que no pas vendre productes, és vendre una imatge de marca.
La denominació botiga insígnia és un calc de la forma original anglesa flagship store, una denominació metafòrica procedent de l’àmbit naval. En català, flagship és nau capitana, la nau a bord de la qual va qui comanda diverses naus de guerra. El castellà també ha optat per fer la traducció de la metàfora anglesa (tienda insignia). En canvi, altres llengües com el francès han creat altres metàfores, com magasin étendard, magasin porte-drapeau, magasin porte-étendard, magasin phare o magasin vedette, per anomenar aquest tipus d’establiment.
Hi ha una altra mena de botigues, les botigues conceptuals, que es caracteritzen per oferir una selecció de productes presentats d’acord amb la concepció i el gust personal del seu creador. Són botigues on la innovació, la diversitat de productes i el disseny es combinen per atreure un segment específic de clients i oferir-los una experiència de compra propera i impactant.
Com en el cas anterior, la denominació botiga conceptual és un calc de l’anglès concept store, que, justament perquè és una forma que remet molt fàcilment a la denominació anglesa, té possibilitats d’acabar substituint l’anglicisme mantenint intacte el concepte. Altres llengües com el castellà (tienda conceptual) o el francès (magasin concept) també han optat per alternatives en la llengua pròpia.
Si aneu a un centre comercial, pot passar que, de sobte, no pugueu resistir l’impuls d’entrar en un establiment reclam (en anglès, anchor store). Es tracta d’un establiment de venda al detall amb bona reputació, situat en un lloc privilegiat d’un centre comercial, la funció principal del qual és atreure visitants i, al mateix temps, garantir l’afluència de consumidors als altres establiments del centre comercial.
En català, s’ha descartat l’ús del calc de l’anglès establiment àncora perquè es considera que és una forma opaca, que costa d’identificar amb el concepte a què ens volem referir. En canvi, la denominació botiga reclam ens acosta fàcilment a la idea que es tracta d’establiments que, a banda d’oferir un producte determinat, com la resta d’establiments, fan també de reclam dels clients. Les llengües properes han optat per solucions diverses: almacén ancla, locomotora o tienda gancho, en castellà; i locataire majeur, locomotive,magasin pilier o magasin pivot, en francès.
També ens poden cridar l’atenció les botigues temporals, uns establiments que obren durant un període de temps volgudament curt amb una estratègia de màrqueting determinada que pot anar des de l’interès per vendre un producte de temporada o liquidar estocs, fins a fer una prova per a l’obertura d’una botiga permanent posterior o bé, simplement, atreure l’atenció dels mitjans de comunicació.
La denominació botiga temporal és una alternativa catalana, descriptiva i lingüísticament adequada, al manlleu anglès pop-up store i a la forma híbrida botiga pop-up. El castellà (tienda efímera, tienda pasajera o tienda temporal), el francès (boutique éphèmère) i l’italià (negozio a tempo) també utilitzen solucions similars.
I dels outlets, què n’hem de dir? Probablement, tots hem entrat més d’una i de dues vegades en aquestes botigues on es venen productes de temporades anteriors, o amb petits defectes, d’una o de diverses marques a un preu rebaixat. El que potser ja no és tan conegut és que la forma anglesa outlet fa referència, estrictament, a qualsevol punt de venda on un consumidor pot adquirir productes o serveis al detall.
En català disposem de la denominació botiga de fàbrica per a designar la botiga d’un fabricant o d’un grup de fabricants on es venen directament al consumidor els productes de fabricació pròpia, generalment a un preu més baix que el preu de mercat. Actualment, però, les botigues de fàbrica han evolucionat a un tipus de botigues, més lligades al concepte de marca que no pas al de fàbrica, sovint no gestionades ja pels fabricants, on es venen productes sobrants d’una o diverses marques. Tot i que és difícil no deixar-nos arrossegar pel corrent de l’outlet, en català disposem de diverses alternatives a l’anglicisme. A més de botiga de fàbrica o botiga de fabricant, podem denominar aquests establiments amb les formes botiga d’estocs, botiga d’excedents o botiga d’oportunitats.
I si anant de botiga en botiga hem badat més del compte, se’ns ha fet tard i ens hem descuidat de comprar algun producte que hàgim de menester, o volem satisfer un caprici de darrera hora, sempre podem recórrer a una botiga a l’abast o botiga de conveniència (en anglès, convenience store). Es tracta d’establiments comercials amb una superfície de venda que no supera els 500 metres quadrats, obert al públic almenys durant divuit hores al dia, en què es distribueixen, amb una oferta similar, llibres, diaris, revistes, productes d’alimentació, discos, vídeos, joguines, regals i articles diversos.
Aquesta setmana des del TERMCAT us presentem un nou material interactiu, Els colors del màrqueting, que il·lustra els termes relacionats amb el concepte que us proposem com a #termedelasetmana: el blanqueig o rentat d’imatge.
Es refereix al conjunt d’estratègies de comunicació i màrqueting que es duen a terme amb la intenció d’ocultar la relació d’una persona, una empresa, un organisme, un govern o una ideologia amb determinats fets negatius que els perjudiquen, o d’alterar la realitat de manera que els afavoreixi, a fi de protegir-los o millorar la seva reputació.
La forma blanqueig té ús habitual amb aquest sentit en català i en altres llengües properes, i es justifica com una extensió de significat a partir del sentit de blanqueig que ja recull el diccionari normatiu: “Operació financera destinada a donar aparença de legals als guanys obtinguts per mitjans delictuosos.”
El sinònim complementari rentat d’imatge es crea a partir de l’ús figurat de rentar recollit al diccionari normatiu: “Fer desaparèixer (allò que taca la consciència, la reputació, etc.), per mitjà de l’expiació, d’una reparació, etc.”·És una forma àmpliament documentada en català.
I a partir d’aquesta forma s’han creat una sèrie de termes paral·lels, referits a contextos d’ús específics, que trobareu il·lustrats i definits a la infografia que us comentàvem en començar aquest text. Així, hi trobareu la informació del blanqueig verd (o ecoblanqueig), del blanqueig blau, del blanqueig irisat (o blanqueig LGBT), del blanqueig rosa, del blanqueig lila (o blanqueig violeta) i del blanqueig roig.
