Aquests dies l’activitat solar està d’actualitat per alguns fenòmens que s’estan esdevenint i que tenen origen a la nostra estrella més propera. Per això, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme cicle solar.
Fa referència al període semiregular, d’onze anys aproximadament, que presenta l’activitat solar.
El cicle solar va ser descobert l’any 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, el qual, després de 17 anys d’observacions sistemàtiques de les taques solars, es va adonar que el nombre de taques solars i la seva latitud mitjana anava canviant amb els anys. Rudolf Wolf va establir una metodologia per a indicar el nombre i la grandària de les taques solars que encara s’utilitza actualment. El Sol està en el màxim d’activitat quan presenta el major nombre de taques solars, i en el mínim quan té el menor nombre de taques solars.
I precisament aquests dies sembla que el Sol està especialment actiu, com es pot veure en les taques solars, i recentment s’han produït grans ejeccions de massa coronal en direcció a la Terra que van donar lloc a una tempesta geomagnètica i al fenomen visible de l’aurora boreal.
Des del punt de vista formal, el terme cicle solar és un sintagma transparent semànticament: la base cicle (‘Període de temps en què s’acompleix una sèrie d’esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre’) es complementa amb l’adjectiu solar ‘pertanyent al Sol’, que especifica l’àmbit d’aplicació del terme.
Des del 1999, cada any, entre el 4 i el 10 d’octubre se celebra la Setmana Mundial de l’Espai, una iniciativa de les Nacions Unides per a recordar les contribucions de la ciència i de la tecnologia espacials a la millora de la condició humana. En aquest marc, us volem proposar com a #termedelasetmana el terme espai ultraterrestre.
Fa referència a l’espai situat fora dels límits de l’atmosfera, en el qual cap estat exerceix sobirania, i que està sotmès als tractats internacionals i a altres normes internacionals.
L’espai ultraterrestre comença on s’acaba l’espai aeri, però la delimitació de la frontera entre l’espai ultraterrestre i l’espai aeri no és clara i pot respondre a criteris diversos. D’acord amb criteris científics, es pot situar en el límit de l’atmosfera o en el límit del camp gravitatori de la Terra; d’acord amb criteris funcionals, es pot situar a l’altura fins a la qual pot volar una aeronau o en el punt més baix en què orbita un satèl·lit artificial; finalment, d’acord amb criteris zonals, es pot situar entre els 90 i els 110 quilòmetres d’altura.
Des del punt de vista de la forma, es tracta d’un terme sintagmàtic, en què a la base espai (que en aquest context seria una reducció del que al diccionari normatiu es recull com a espai còsmic, és a dir, ‘espai que hi ha més enllà de l’atmosfera terrestre’) s’afegeix l’adjectiu ultraterrestre, format pel prefix ultra– (forma d’origen llatí que indica ‘més enllà’) i l’adjectiu terrestre (‘relatiu o pertanyent a la Terra’).
Com es pot deduir del significat, el terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, en què podreu consultar més de 1.300 termes relacionats amb les relacions internacionals i el marc jurídic i competencial dels actors internacionals. Cada fitxa terminològica conté una denominació catalana; sinònims, si n’hi ha; equivalents en castellà, francès i anglès; definició, i, sovint, notes explicatives.
Tot i que la pluja de meteors més coneguda és, sense dubte, la dels Perseids, que té lloc al mes d’agost, quan la majoria de la població està de vacances i el bon temps acompanya per contemplar de matinada les conegudíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç, els amants de l’observació astronòmica poden gaudir durant tot l’any de diverses pluges –sempre, és clar, que les condicions atmosfèriques ho permetin.
Sense anar més lluny, la segona quinzena d’abril tenen lloc els Lírids d’Abril, amb el pic d’activitat al voltant del dia 22, que aquest any coincidirà amb la lluna en quart minvant. Aprofitant aquesta cita astronòmica, a continuació trobareu les claus per conèixer els diferents noms referents a pluges de meteors (o pluges d’estels, com se les coneix popularment) i resoldre els dubtes gramaticals i ortogràfics més freqüents sobre aquestes denominacions.
Els Perseids, els Lírids… quin és l’origen d’aquests noms?
Els noms de les pluges de meteors estan formats a partir de l’arrel del nom llatí de la constel·lació on se situa el radiant, això és, el punt del firmament en què sembla originar-se aquella pluja des del punt de vista de l’observador. A la forma plena de l’arrel llatina (convenientment adaptada, si cal) s’hi afegeix el sufix de plural –ids. Per exemple:
Els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu (a partir del llatí Persei)
Els Lírids, amb radiant a la constel·lació de la Lira (a partir del llatí Lyrae)
Els Gemínids, amb radiant a la constel·lació dels Bessons (a partir del llatí Geminorum)
Els Leònids, amb radiant a la constel·lació del Lleó (a partir del llatí Leonis)
El gènere: els Lírids o les Lírides?
Totes les denominacions de pluges de meteors en català adopten el gènere masculí, d’acord amb la tradició lexicogràfica catalana. Per exemple:
Els Perseids, i no *les Perseides
Els Gemínids, i no *les Gemínides
Els Oriònids, i no *les Oriònides
Els Boòtids, i no *les Boòtides
Majúscules o minúscules: els Lírids d’Abril, els lírids d’abril o els Lírids d’abril?
S’escriuen amb majúscula inicial els noms i els adjectius que formen part de la denominació, tant si fan de base com si fan de complement, però s’escriuen amb minúscula els articles, les preposicions i també les lletres gregues i els noms de lletres gregues. Per exemple:
Lírids d’Abril
Tàurids del Nord
α-Capricòrnids
gamma-Nòrmids
L’ús de les lletres gregues: α-Centàurids, alfa-Centàurids, α Centàurids o alfa Centàurids?
Quan diverses pluges de meteors tenen el radiant a la mateixa constel·lació, tradicionalment les denominacions es distingeixen afegint com a complement el mes de l’any en què té lloc la pluja (d’aquí Lírids d’Abril, per exemple, que es distingeix de Lírids de Juny)
En denominacions noves, però, la distinció es fa construint la denominació a partir de l’arrel llatina del nom de l’estel més proper al radiant de la pluja (o, en cas de dubte, de l’estel proper més brillant). Els noms dels estels —seguint el sistema de Johann Bayer, establert el 1603 i encara vigent— es creen amb el nom llatí en genitiu de la constel·lació on es troben, precedit d’una lletra grega que indica l’ordre de brillantor aparent de l’estel dins la constel·lació (alfa per a l’estel més brillant, beta per al segon estel més brillant, etc.).
En les denominacions de pluges de meteors creades a partir del nom de l’estel més proper, es considera preferible, en àmbits d’especialitat, l’ús de la lletra pròpia de l’alfabet grec, tot i que també s’admet, especialment en àmbits de divulgació, la utilització del nom de la lletra grega. En tot cas, tant la lletra grega com el nom de la lletra grega s’escriuen amb minúscula, i entre el primer i el segon element de la denominació s’escriu un guionet. Per exemple:
α-Cenàurids (o alfa-Centàurids)
β-Hidrúsids (o beta-Hidrúsids)
π-Púpids (o pi-Púpids)
ω-Serpèntids (o omega-Serpèntids)
Per a ampliar la informació i conèixer qüestions més específiques sobre els noms de les pluges de meteors, podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions catalanes, aprovat pel Consell Supervisor amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les regles fixades per la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura anglesa. D’altra banda, si voleu descobrir les pluges de meteors més destacables de l’any, en aquest mapa interactiu trobareu l’enllaç a les fitxes terminològiques d’una vintena de pluges, amb definicions, notes i equivalents en altres llengües.
I, un cop ben documentats, només caldrà que busqueu un entorn allunyat de la contaminació lumínica, creueu els dits perquè els núvols no us facin la guitza i… a gaudir de l’espectacle!
Aquesta setmana està previst que un coet de la NASA arribi a Mart i hi dipositi la sonda Perseverence, amb l’objectiu d’explorar la superfície del planeta i detectar-hi qualsevol rastre de possible vida passada.
En conseqüència, és probable que en notícies i comentaris es plantegi el dubte de com s’ha d’anomenar el fet que una nau arribi a la superfície del planeta Mart, tenint en compte que quan ho fa a la superfície de la Terra es fa servir la forma aterratge, i quan ho fa a la de la Lluna, allunatge (amb els verbs corresponents aterrar i allunar, recollits pel diccionari normatiu).
Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme amartatge. El substantiu amartatge i el verb amartar es consideren adequats, atès que estan ben formats, seguint el patró de les altres formes esmentades, i que també es documenten paral·lelament en altres llengües romàniques i en textos especialitzats de l’àrea.
Amb tot, convé tenir en compte que no hi ha cap inconvenient per fer servir l’expressió “aterratge a Mart”: el verb aterrar té un significat ampli, i és definit al diccionari normatiu de manera que inclou el fet que una nau arribi a la superfície de qualsevol planeta.
Tant si es fa servir la forma amartatge com aterratge a Mart, esperem que l’operació sigui un èxit, perquè els especialistes la consideren molt complexa (tant, que ja han batejat el moment com “els set minuts de terror”), i que la Perseverence ens forneixi d’informació ben valuosa per ampliar el nostre coneixement.
El dia 30 de juny es commemora el Dia Internacional dels Asteroides, i per això us proposem el terme asteroide com a #termedelasetmana.
Fa referència a un cos menor del sistema solar de composició primordialment rocosa o metàl·lica, amb un diàmetre comprès entre un metre i mil quilòmetres, que orbita al voltant del Sol.
També se’n pot dir planeta menor, però convé no confondre aquest terme amb altres termes relacionats com ara meteor, meteoroide, meteorit o bòlid: consulteu en aquesta infografia interactiva les característiques pròpies de cadascun d’aquests cossos.
Des del punt de vista lingüístic, la forma asteroide prové de la paraula grega asteroeidḗs, un compost de les paraules astḗr, astéros ‘astre’ i eĩdos ‘forma’.
Els forats negres continuen sent actualment, malgrat els anys d’investigació i els avenços, un dels grans misteris de l’univers i un dels més atractius. La imatge, segurament no del tot exacta, d’un gran forat negre que s’ho empassa tot és tan potent que sedueix qualsevol persona mínimament interessada per l’espai, més enllà dels astrònoms i els físics.
Diuen els experts que la gran concentració de massa d’aquestes regions de l’espai genera un camp gravitatori tan extraordinari que res, ni tan sols la llum, pot arribar-ne a sortir, i es parla de l’espaguetització dels cossos que s’hi acosten.
L’espaguetització és la descomposició progressiva d’un cos celeste que s’acosta a un altre de molt massiu i compacte en una cadena llarga i prima de partícules, com a conseqüència de la diferència de força gravitatòria entre el punt de l’objecte més pròxim al cos massiu i el més allunyat. Aquesta diferència, anomenada força de marea, fa que el cos es vagi estirant verticalment i comprimint horitzontalment, cada cop més, fins a esdevenir una mena de tira llarga semblant a un espagueti; d’aquí ve el nom. Quan la força de marea és de l’envergadura de la generada per un forat negre, però, l’espagueti està abocat, inexorablement, a la destrucció.
Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).
Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra, de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.
Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.
Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.
Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.
Els mitjans de comunicació ens estan recordant que la lluna plena d’aquesta nit pot ser especialment interessant. Per això, us proposem com a #termedelasetmana la denominació del fenomen astronòmic que s’hi esdevé: lluna de perigeu.
El perigeu és el punt de l’òrbita d’un satèl·lit en què aquest cos està més a prop del cos al voltant del qual orbita, o sigui, el punt en què la Lluna i la Terra estan més a prop. Els perigeus i els apogeus (el fenomen contrari) se succeeixen en cada òrbita lunar pel fet que la Lluna descriu una el·lipse (i no un cercle) al voltant de la Terra. Això provoca que la lluna de perigeu (o lluna plena de perigeu, quan coincideixen el perigeu i la lluna plena) es vegi més grossa i més brillant que la resta de nits (de fet, la diferència és pràcticament inapreciable a ull nu, però hi és), i per això de vegades de la lluna de perigeu se’n diu popularment superlluna.
Esperem que els núvols permetin gaudir d’una bona visió del fenomen als nombrosos aficionats a l’observació dels astres.
Si sou uns bons aficionats a l’observació dels astres és ben probable que ja estigueu al cas que aquests dies es poden observar els alfa-Centàurids. Si és la primera vegada que sentiu aquesta denominació, heu de saber que es tracta d’una pluja de meteors amb radiant a la constel·lació de Centaure, que té lloc anualment la primera quinzena de febrer, amb el pic d’activitat al voltant del 8 de febrer.
Us proposem precisament com a #termedelasetmana el terme pluja de meteors o pluja d’estels. Un meteor, tot i la denominació sinònima popular, no té res a veure amb un estel: és un fenomen lluminós que és originat en passar ràpidament un meteoroide a través de l’atmosfera terrestre i apagar-se tot seguit. I una pluja de meteors és una successió de meteors en un interval curt de temps que es produeix periòdicament en passar la Terra a prop de l’òrbita d’un cometa. En el Diccionari de física podeu llegir també una interessant nota enciclopèdica sobre aquest concepte, i aprendre que durant una pluja d’estels, els meteors, per un efecte de perspectiva, semblen provenir d’un punt concret de l’esfera celeste, el radiant. La ubicació del radiant dóna nom a les diferents pluges d’estels, com ara els Perseids, amb radiant a la constel·lació de Perseu, o els Gemínids, amb radiant a la constel·lació de Gèminis.
Per il·lustrar el concepte, us hem preparat aquest mapa interactiu, en què podreu consultar les denominacions que reben algunes de les pluges d’estels. I si us queda curiositat i voleu saber els criteris que hi ha al voltant dels noms d’aquests fenòmens, us convidem a consultar també el Criteri per a la denominació catalana de les pluges de meteors, que ha aprovat recentment el Consell Supervisor del TERMCAT i que ofereix informació ben precisa sobre tots els aspectes que cal tenir en compte en relació amb aquests termes (masculí o femení, plural, majúscula o minúscula, ús de les lletres gregues, etc.).
La nit del 27 de setembre, a banda de tenir interès pels resultats electorals, resultarà especialment interessant per als aficionats a l’observació dels astres. Hi coincideixen dos fenòmens: per una banda, el perigeu més important de l’any, i, per una altra banda, un eclipsi lunar total.
El perigeu és el punt de l’òrbita d’un satèl·lit en què aquest cos està més a prop del cos al voltant del qual orbita, o sigui, el punt en què la Lluna i la Terra estan més a prop. Els perigeus i els apogeus (el fenomen contrari) se succeeixen en cada òrbita lunar pel fet que la Lluna descriu una el·lipse (i no un cercle) al voltant de la Terra. Això provoca que la Lluna de perigeu (o lluna plena de perigeu) es vegi més grossa i més brillant que la resta de nits de lluna plena (de fet, la diferència és pràcticament inapreciable a ull nu, però hi és), i per això de vegades de la Lluna de perigeu se’n diu popularment superlluna. En el cas de la nit del 27 de setembre s’esdevé que serà el perigeu més pròxim de tot l’any.
A més a més, durant la mateixa matinada la Terra passarà entre el Sol i la Lluna, i provocarà un eclipsi de Lluna. En aquests casos la Lluna es continua veient, però com que rep menys llum solar per la interposició de la Terra, de vegades pren un to vermellós, i per això es parla de lluna de sang.
