Al voltant del Sol i de la Lluna

TermcatDeixa un comentari

Aixecar el cap i mirar el cel, sigui per intentar endevinar si venen pluges o admirar l’espectacle que ens ofereixen els núvols o els astres, és un gest que ve de lluny. Sempre hi ha hagut la necessitat de predir el temps, però també una gran admiració per tot allò que passa per damunt nostre, a l’atmosfera i a l’espai, i poder-ho explicar. Per això els fenòmens meteorològics, atmosfèrics i astronòmics tenen una gran riquesa denominativa, i per a designar un mateix fenomen solen conviure denominacions populars, que sovint varien d’un indret a un altre, amb denominacions més especialitzades.

Aquest és el cas de les denominacions halo, rotlle, rotllo, rotlo, rogle, rodal i aurèola, entre d’altres. Totes aquestes formes designen el cercle lluminós irisat que de vegades apareix envoltant el Sol o la Lluna, i totes es poden considerar formes correctes en català; ara bé, no totes tenen el mateix origen ni els mateixos usos, de manera que pot ser bo conèixer les característiques principals de cadascun d’aquests noms per poder fer la tria més adequada segons el context en què es vulguin utilitzar.

  • Halo és un mot d’origen culte (procedeix del llatí halos, que al seu torn prové del grec hàlōs ‘disc, halo’). Tot i que, tenint en compte la informació que es recull en fonts de referència com el Petit atles lingüístic del domini català, segurament no és un nom que s’hagi utilitzat mai d’una manera col·loquial, el cert és que és una denominació amb una llarga tradició en català fora dels contextos populars; així, ja es recollia en diccionaris catalans del segle XIX, i es feia servir en textos especialitzats de principis del segle XX. La denominació halo, a més, té caràcter internacional, ja que es documenta amb aquest sentit en totes les llengües de l’entorn. Per tot això, doncs, halo es pot considerar la denominació preferible en àmbits científics. De fet, Eduard Fontserè, pare de la terminologia meteorològica en català, ja li donava aquest valor preferent com a terme internacional. I, malgrat que és una forma que s’utilitza més en l’escrit que en l’oral, convé fer un apunt de pronúncia: en els dialectes on es fa reducció vocàlica (això és, en tot el català oriental excepte a la major part de Mallorca), s’hauria de tendir a pronunciar [u] la vocal final de halo. Si bé és cert que de vegades en els mots d’origen culte es manté la pronúncia amb [o] en posició àtona, el fet que halo sigui una forma amb tanta tradició en català fa aconsellable la pronúncia amb [u] final.
  • Rotlle és, al costat de halo, una de les denominacions que es recull al diccionari normatiu per a designar aquest concepte. Són variants de rotlle, també normatives, les formes rotllo, rotlo (pròpia del català de les Illes Balears) i rogle (més habitual en els parlars valencians i de les Terres de l’Ebre). A diferència de halo, rotlle i les seves variants són noms populars, basats en el caràcter circular d’aquest fenomen. En conjunt, segurament són les denominacions que han tingut més extensió per tot el territori, de manera que pot ser especialment adequat utilitzar-les en contextos de divulgació general i col·loquials.
  • Rodal i aurèola no apareixen amb aquest sentit al diccionari normatiu, però també es poden considerar adequades des del punt de vista lingüístic, ja que parteixen de mots de la llengua que transmeten la idea de ‘rodona, cèrcol’ o, més concretament en el cas de aurèola, de ‘cercle que envolta un altre objecte’. A més, es documenten en altres diccionaris de referència en català. Cal dir, de totes maneres, que la denominació rodal probablement té un caràcter més popular i és més viva en contextos col·loquials que la denominació aurèola, que cal pronunciar en català com a paraula esdrúixola segons la normativa.
  • I, a banda d’aquestes denominacions recollides en diccionaris generals de referència en català, també es té constància de l’ús d’altres formes expressives de tipus col·loquial que es poden considerar motivades des d’un punt de vista semàntic: cèrcol, cercle, rodona (o redona), ròdol, etc.

En definitiva, la denominació halo, de procedència culta i d’abast internacional, es pot considerar prioritària en articles especialitzats o en intercanvis comunicatius entre experts, però convé no oblidar totes les denominacions populars existents per a designar aquest concepte en contextos més propers a la llengua general o directament col·loquials, ja sigui en publicacions divulgatives o, per exemple, si un dia o una nit tenim la sort de mirar el cel i de descobrir un rotlle, un rodal o una aurèola del Sol o de la Lluna.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme, i altres de relacionats, al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

#termedelasetmana: pàgina de respecte

TermcatDeixa un comentari

La setmana de Sant Jordi els llibres prenen tot el protagonisme en converses, notícies i espais de comunicació. En un llibre, a part del contingut que pugui tenir, també hi ha molta terminologia (coberta, portada, portadella, guarda…), i avui us volem proposar com a #termedelasetmana un d’aquests termes: el terme pàgina de respecte.

Fa referència al full en blanc que hi pot haver al principi d’un llibre, normalment precedint la portadella o la portada. De vegades no n’hi ha, de vegades n’hi pot haver més d’una, i de vegades també n’hi ha al final del llibre, perquè les pàgines de respecte també serveixen per a fer quadrar els plecs del llibre amb el nombre total de pàgines de l’obra.

També se’n pot dir pàgina de cortesia, i és que la funció principal d’aquestes pàgines és precisament afavorir el trànsit entre les tapes o cobertes —que normalment són fetes amb un material més gruixut— cap a les pàgines de l’interior (la tripa) del llibre.

Si us interessa la terminologia del llibre com a objecte, i voleu evitar l’habitual confusió entre portada i coberta, i saber què és el tall, o la guarda, etc., us agradarà consultar aquesta infografia interactiva amb Les parts del llibre. I si amb aquest petit tast no en teniu prou, podeu anar a consultar el diccionari en línia Terminologia del llibre, amb prop de dos-cents termes propis d’aquest sector.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: desconstrucció

TermcatDeixa un comentari

Des de fa força temps es fa servir en diversos àmbits del coneixement el terme que us proposem com a #termedelasetmana: desconstrucció.

En sentit recte, es fa servir en el sector de la construcció i l’arquitectura per a fer referència al fet de desconstruir, és a dir, a l’operació de desfer una construcció amb l’objectiu de recuperar els materials de què està composta.

A partir d’aquí, però, el terme s’ha estès a moltes altres disciplines, i avui de fet s’aplica especialment a àmbits com el de la filosofia i les ciències humanes i socials en general, per a referir-se al mètode d’anàlisi crítica d’un text, un concepte o una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats. En aquest sentit concret el terme desconstrucció va ser adoptat pel filòsof francès Jacques Derrida com a síntesi de diversos corrents.

En els últims temps també en trobem usos en contextos propis del feminisme, en què es defineix com l’exercici d’avaluació personal en el qual la persona s’esforça per desaprendre, identificar i eliminar les actituds masclistes a les quals ha estat exposada tota la vida.

I també en trobem usos en altres àmbits com el del medi ambient o de l’anàlisi del discurs, per exemple.

En tots els contextos en què es fa servir, la forma adequada és desconstrucció, amb el formant des-, un prefix d’origen llatí que afegeix al terme al qual s’adjunta sentits de ‘contrari, ‘inversió’ o ‘negació’. Convé evitar les formes *deconstrucció o *deconstruir, que ens han arribat potser per influència del francès, l’anglès o el castellà, però que no es consideren ben formades.

Si consulteu el terme al Cercaterm en podreu trobar les definicions en diversos àmbits en què té ús i els equivalents en diverses llengües.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: reg per degoteig

TermcatDeixa un comentari

La sequera que ens afecta des de fa mesos no sembla que es vulgui acabar i, per desgràcia, ens hem d’acostumar a sentir i a fer servir terminologia que hi està relacionada, com ara el terme que us proposem com a #termedelasetmana: reg per degoteig.

També se’n pot dir reg gota a gota, i fa referència al reg localitzat en el qual l’aigua es distribueix a través de degotadors. Es tracta d’un dels sistemes de reg més recomanables en situacions d’escassesa d’aigua com l’actual.

El terme té com a base el substantiu reg, del verb regar (del llatí rigare, amb el mateix significat), al qual s’adjunta el complement que n’especifica el tipus. Degoteig és una forma creada per derivació a partir de degotar, verb format a partir de gota. I l’expressió gota a gota és ben transparent i també té ús en altres àmbits especialitzats (medicina, indústria, etc.).

Potser no serà sobrer recordar que el mot reg s’escriu amb g final quan es refereix al fet o a l’operació de regar, com en el terme que avui destaquem; en canvi, quan s’escriu amb c final, rec, es refereix a un canal per on es distribueix l’aigua per a regar.

Si voleu conèixer altres tipus de reg, i molts altres termes relacionats amb aquest sector, podeu consultar el Glossari de jardineria i paisatgisme, un diccionari en línia fruit de la col·laboració entre la Fundació de la Jardineria i el Paisatge i el TERMCAT, que inclou prop de 2.400 termes que provenen dels glossaris annexos de les Normes tecnològiques de jardineria i paisatgisme, unes publicacions tècniques adreçades als professionals de la jardineria i el paisatgisme que pretenen establir criteris objectius per als productes i serveis amb què tracten i promoure la utilització d’una terminologia comuna i estandarditzada en l’àmbit.

[Font: TERMCAT]

Dubtes en plena sequera: aigua potable o aigua de boca?

TermcatDeixa un comentari

El període de sequera actual és, segons els experts, el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics. La falta prolongada de pluges ha convertit la sequera meteorològica inicial en sequera hidrològica, i les reserves actuals dels embassaments superen per poc el 25 % de la seva capacitat total, que és el nivell orientatiu a partir del qual es considera que hi ha una situació d’excepcionalitat per sequera.

En aquest context, i tenint en compte que les previsions meteorològiques no són gaire optimistes pel que fa a l’arribada de pluges, els problemes sobre la disponibilitat d’aigua apareixen als mitjans de comunicació dia sí i dia també, i sovint s’hi fa servir el terme aigua de boca. Sabem ben bé, però, a què fa referència aquesta expressió i quina relació té amb els termes aigua potable i aigua de beure, segurament més coneguts? Totes tres denominacions són adequades? A continuació mirem d’aclarir-ho.

D’acord amb els experts, totes tres formes (aigua potable, aigua de beure i aigua de boca) designen el mateix concepte: aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i microbiològica suficient. Aquesta aigua es pot trobar en el seu estat original o pot ser fruit d’un procés de tractament, i pot ser subministrada al consumidor a través de xarxes de distribució, dipòsits, o com a part d’un procés comercial. Per tant, l’aigua potable (aigua de beure o aigua de boca) és un concepte més ampli que el d’aigua de xarxa (aigua corrent o aigua de l’aixeta); d’altra banda, quant a l’aigua de xarxa, si bé per definició és aigua potable, en certs contextos excepcionals se’n pot prohibir l’ús per la presència d’algun contaminant.

De totes maneres, malgrat que les denominacions aigua potable, aigua de beure i aigua de boca designin el mateix concepte, convé tenir present que les tres denominacions presenten el concepte des de perspectives diferents, no s’utilitzen per igual en tots els contextos i no tenen la mateixa tradició.

Pel que fa a aigua potable, és la forma més habitual en contextos tècnics, té una llarga tradició i, des del punt de vista conceptual, posa l’èmfasi en les característiques i la seguretat de l’aigua.

Quant a aigua de beure i aigua de boca, són denominacions més habituals en contextos divulgatius i posen l’èmfasi en l’ús que es dona a aquesta aigua. La forma amb més tradició de les dues és aigua de beure, però en els últims anys s’ha estès d’una manera molt àmplia la denominació aigua de boca, que es pot considerar també adequada des d’un punt de vista lingüístic.

Podeu consultar aquests termes i altres de relacionats al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: fructiturisme

TermcatDeixa un comentari

Aquests dies és possible que us animeu a practicar el terme que us proposem com a #termedelasetmana: el fructiturisme.

També se’n pot dir turisme de la fruita, i fa referència a la modalitat de turisme gestionada per col·lectius de pagesos que es practica amb l’objectiu de conèixer el món de la fruita dolça, així com el paisatge, la cultura i la gastronomia autòctona de les regions on es conreen arbres fruiters. Entre les activitats i els serveis del fructiturisme destaquen visites als conreus en temps de floració, de collita o de caiguda de fulla; visites a les centrals de fruita; degustacions gastronòmiques i adquisició en origen de la fruita i de productes relacionats (melmelades, coques, pastissos, receptaris de cuina, etc.).

Ara, i durant pocs dies, els camps de fruiters ofereixen l’esplendor de la floració en un espectacle natural tan extraordinari com efímer.

El terme és un exemple de compost híbrid, en què s’adjunta el formant d’origen llatí fructi– (de fructum ‘fruita’) —present també en altres termes com ara fructicultura—, a la base substantiva turisme, un mot que sembla que vam prendre ara ja fa més d’un segle de l’anglès tourism, que al seu torn deriva del francès tour ‘passeig, volta’.

El terme fructiturisme és un dels 1.200 termes que podeu trobar al recent Diccionari de turisme, amb definicions, equivalents en castellà, francès, anglès i alemany, i força notes complementàries, en una obra impulsada per Turisme de Catalunya i feta amb el suport del Govern d’Andorra.

[Font: TERMCAT]

Què és el delicte d’iniciat?

TermcatDeixa un comentari

Es coneix amb la forma delicte d’iniciat el delicte en què algú fa servir o subministra a tercers informació confidencial de què disposa sobre l’estat financer d’una corporació, amb l’objectiu d’alterar el funcionament normal del mercat financer. El mateix concepte s’anomena també tràfic d’informació privilegiada o, més acadèmicament, delicte d’ús d’informació privilegiada (en l’àmbit jurídic espanyol) o ús d’informació privilegiada i comunicació il·lícita d’informació privilegiada (en l’àmbit jurídic andorrà).

Totes quatre formes són vàlides, però se’n fa servir una o una altra segons el context d’ús i el grau de formalitat del text. Les dues últimes són solucions explicatives que entronquen directament amb els codis penals espanyol i andorrà, respectivament. En canvi, delicte d’iniciat i tràfic d’informació privilegiada són solucions més pròpies d’àmbits de divulgació o no necessàriament vinculats al dret.

La forma delicte d’iniciat, concretament, s’ha creat a partir del terme iniciat, iniciada (també anomenat persona amb informació privilegiada), que es refereix a la persona que té accés a informació confidencial sobre l’estat financer d’una corporació (això és, informació privilegiada) com a conseqüència de la posició que hi ocupa o de la relació professional que hi manté. Els iniciats s’anomenen en anglès insiders, que seria com dir ‘els de dins’, encara que en realitat són persones que simplement tenen una relació estreta amb l’organització, independentment que hi treballin a dins o no (directius, comptables, consultors, agències de qualificació creditícia, etc.). Les organitzacions estan obligades a elaborar, mantenir i, si escau, posar a disposició de les autoritats una llista d’iniciats (o llista de persones amb informació privilegiada), és a dir, la relació de totes les persones que tenen accés a informació confidencial sobre l’estat financer de l’organització, sigui de manera permanent o puntual.

L’ús de iniciat, iniciada en aquest context respon al fet que aquestes persones —anàlogament als iniciats en una art o una disciplina, com ara la música, la poesia, la francmaçoneria, etc.— estan instruïdes en la matèria (en aquest cas, els comptes o els plans d’una empresa) i tenen el privilegi d’haver estat “admeses” a participar en el coneixement d’una cosa només reservada a uns quants escollits. En realitat, iniciat, iniciada és aquí una forma d’influència francesa (de initié, initiée) que ha passat a altres llengües i que en català ja té un ús considerable. 

La forma tràfic d’informació privilegiada, finalment, està creada sobre el nucli tràfic, referit al comerç il·legal i, per extensió, al fet de fer negocis il·lícits (com tràfic d’influències o tràfic de persones, entre d’altres).

Podeu consultar més informació sobre aquests termes al cercador del portal Terminologia jurídica i al Cercaterm.

[Font: TERMCAT]

#termedelasetmana: itinerari educatiu

TermcatDeixa un comentari

Aquesta setmana un bon nombre d’estudiants passaran pel Saló de l’Ensenyament, amb l’objectiu de poder obtenir el màxim d’informació per triar el terme que us proposem com a #termedelasetmana: el seu itinerari educatiu.

L’itinerari educatiu fa referència a cadascun dels camins traçats pel sistema educatiu que s’ofereixen com a opcions als alumnes, és a dir, és l’oferta que fa el sistema educatiu. Des del punt de vista de l’alumne, el camí que traça a partir de les seves tries, d’entre les diverses opcions que ofereix el sistema educatiu, s’anomena trajectòria educativa.

El terme itinerari educatiu pren com a base el substantiu itinerari, d’origen llatí, llengua en què ja designava el concepte de ‘camí, ruta’, i que el diccionari normatiu defineix com la “Descripció del camí a seguir” i també el mateix “Camí que s’ha de seguir”. Amb l’adjectiu educatiu, que n’especifica l’àmbit d’aplicació, el terme és ben transparent.

Esperem que la visita al Saló de l’Ensenyament ajudi els joves a decidir quin itinerari educatiu volen seguir i que d’aquí a uns anys puguin dir que la seva trajectòria educativa ha estat ben satisfactòria.

Trobareu aquests termes al Cercaterm, i si us interessa aquest àmbit, us recomanem la consulta del Diccionari d’educació, que aplega i defineix prop de dos mil termes del sector: pedagogia general, pedagogia social, recerca educativa, organització i gestió educatives, orientació psicopedagògica, didàctica, educació especial i tecnologia de l’educació. Cada article conté, a més de la denominació catalana, els equivalents en castellà, francès i anglès, la definició i, sovint, una o més notes explicatives.

[Font: TERMCAT]

Per fer una truita, cal trencar ous

TermcatDeixa un comentari

Les truites es poden girar —quan un estat de coses o una situació canvia radicalment—, es poden somiar —si es creuen possibles coses irrealitzables— o es poden menjar. I els catalans podem menjar dues menes de truita ben diferents, la truita d’ous o la truita de riu, el peix d’aigua dolça de la família dels salmònids. Avui ens interessa parlar de la truita d’ous.

Excepte a Eivissa, que quan fan truita és que fan campana o fan rodó, per fer una truita cal trencar ous, en sentit recte[1]. Una truita a la francesa (o truita cargolada) és la versió més simple d’aquesta meravella gastronòmica que són els ous batuts i fregits a la paella. Són una meravella per diverses raons, la primera de les quals és la qualitat dels nutrients que aporten els ous mateixos. A més a més, la truita és un dels aliments amb més possibilitats de combinació; d’una banda la varietat infinita de truites, amb la reina, la truita de patates (amb Dia Mundial dedicat inclòs), i tota la cort: truita de carxofa, de ceba, de formatge, d’espinacs, de bolets, de bacallà, de gambes, de carbassó i alls tendres, de mongetes, de pernil, i fins a quaranta-dues varietats es poden trobar al diccionari en línia Plats a la carta.

D’una altra banda, la truita pot acompanyar o pot ser acompanyada amb gairebé tot: amanida, verdura, pa amb tomàquet, se’n poden fer daus o broquetes, pot anar entre dues llesques de pa de pagès o pot convertir-se en un pastís, una truita sobre l’altra. Així mateix, una truita es fa en un pim-pam —admetem que algunes truites necessiten més estona, si l’ingredient que farceix l’ou necessita temps per arribar al punt de cocció ideal—, cosa que la fa l’elaboració ideal per a tots els estressats del segle XXI. En conclusió, tingueu sempre mitja dotzena d’ous a la nevera.

Trobareu totes les truites i les seves combinacions al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia. I si us quedeu amb gana, demaneu postres: truita noruega, un pastís no apte per als que compten calories. Feu clic i bon profit!

[1] Per al sentit figurat, podeu consultar tantes variants com us abelleixin a la Paremiologia catalana comparada digital.

#termedelasetmana: precipici de vidre

TermcatDeixa un comentari

La setmana del 8 de Març us volem proposar un #termedelasetmana relacionat amb les reivindicacions d’aquesta jornada: el terme precipici de vidre.

Fa referència a la situació en què una persona pertanyent a un col·lectiu que pateix discriminació sistèmica accedeix a un lloc de responsabilitat política o de gestió en una organització en un moment de crisi, de manera que el lloc és precari i les probabilitats de fracàs molt altes.

Es tracta d’un dels casos en què podem identificar els creadors del terme, que fou encunyat pels professors de la Universitat d’Exeter Michelle K. Ryan i Alexander Haslam, i juga amb el paral·lelisme amb altres termes del mateix àmbit, com ara sostre de vidre o porta de vidre.

La imatge en què es basa el terme és transparent, i és present també en els equivalents en la resta de llengües del nostre entorn immediat.

Si voleu consultar altres termes relacionats amb les reivindicacions del 8 de Març, teniu disponible aquesta infografia interactiva, amb enllaços a termes com ara barrera invisible, terra enganxós, biaix de gènere, estereotip de gènere… I també podeu consultar el diccionari en línia Terminologia de les dones en el món del treball, un recull de 41 termes a cavall entre els àmbits del treball i la sociologia que tenen a veure amb la posició particular de les dones en l’entorn laboral.

[Font: TERMCAT]