Aquesta setmana el tennis ocupa bona part de l’actualitat esportiva, atès que es duu a terme el Barcelona Open Banc Sabadell – Trofeu Comte de Godó, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana un dels termes més característics d’aquest esport: pilota de trencament.
Fa referència a la situació en què el jugador o la parella que resta pot aconseguir el punt que li permet guanyar el joc i, per tant, trencar el servei del contrari.
Tot i que en una superfície de terra com la de Barcelona el servei potser no és tan decisiu com en altres superfícies, guanyar una pilota de trencament (també se’n pot dir punt de trencament) és imprescindible per a aconseguir la victòria.
Des del punt de vista lingüístic, el terme presenta un ús metafòric de la base pilota, perquè no es refereix estrictament a l’objecte, sinó al punt que es pot aconseguir colpejant-la. I en el complement de trencament també es produeix un fenomen semblant, perquè hi ha un ús figurat del verb trencar per a indicar que es guanya un punt malgrat l’avantatge que en principi tenia el contrari pel fet de posar la pilota en joc amb el seu servei. En anglès es fa servir el verb paral·lel (to break, break point).
Si sou aficionats al tennis (o tenis, perquè el diccionari normatiu admet la grafia tant amb dues enes com amb una sola ena), aquests dies en podeu gaudir a Barcelona, i si teniu algun dubte terminològic, podeu recórrer al Diccionari general de l’esport, que amb la selecció temàtica us permet fer la consulta dels termes propis d’aquest esport concret.
L’Organització Mundial de la Salut proposa dedicar el dia 11 d’abril de cada any a conscienciar la societat sobre l’abast del trastorn neurològic que us proposem com a #termedelasetmana: la malaltia de Parkinson.
La malaltia de Parkinson és una síndrome que afecta els nuclis basals del cervell, de caràcter idiopàtic i de curs progressiu, produïda per la degeneració i la disminució de neurones dopaminèrgiques. Apareix habitualment entre els 40 i els 70 anys i es caracteritza per bradicinèsia o acinèsia, tremolor en repòs, rigidesa muscular i trastorn postural.
Des del punt de vista lingüístic, el terme és un dels nombrosos exemples d’eponímia mèdica, és a dir, de terme creat a partir d’un nom propi de persona; en aquest cas, a partir del nom del metge anglès James Parkinson.
Convé tenir en compte que en contextos de divulgació és habitual la reducció de la denominació completa, malaltia de Parkinson, i se sol parlar simplement de pàrkinson (en minúscula i amb accent sobre la primera síl·laba, en contextos com ara “fa anys que pateix pàrkinson” o “els malalts de pàrkinson requereixen un tractament…”). De fet, el cognom ja s’ha adaptat en altres formes com ara parkinsonisme o síndrome parkinsoniana. I el mateix tipus de reducció es fa en un altre terme de l’àmbit mèdic ben conegut: la malaltia d’Alzheimer o, simplement, alzheimer.
Aquesta setmana es duu a terme la 103a edició de la Volta Ciclista a Catalunya, tota una referència entre les curses ciclistes per etapes, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que, molt probablement, es faran servir en les notícies sobre aquest esdeveniment esportiu: el terme seient o selló.
Fa referència a la peça flonja recoberta de cuir o de teixit, fixada a la part superior d’una bicicleta, sobre la qual el ciclista seu amb una cama a cada banda. El seient és un dels cinc únics elements de suport del ciclista, que també es recolza en els dos punys del manillar i en els dos pedals. El seient d’una bicicleta és de forma triangular i està fixat a la tija del seient.
La forma prioritària i més habitual és seient, una forma compartida per la llengua general i de coneixement comú. La forma selló, també admissible, es considera secundària. Val la pena recordar que en català no és admissible la forma *sillín.
Si us interessa la terminologia relacionada amb el ciclisme, us recomanem que consulteu el Diccionari general de l’esport, en què podreu fer un filtre per consultar específicament els termes de ciclisme. I també teniu disponible la infografia interactiva El quadre de la bicicleta, en què s’il·lustren els termes bàsics d’aquesta part de la bicicleta (com ara aquest seient o selló, i també forquilla, pipa de direcció, beina, puntera, tirant, etc.), amb enllaços a les entrades de cada terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües.
La feina a la cuina no consisteix només a preparar i coure els ingredients per poder gaudir de plats exquisits amb la família o els amics, sinó que, un cop s’ha acabat l’àpat, toca arremangar-se i deixar-ho tot ben net i polit. I com que és una cosa que fa més aviat mandra, qui més qui menys se les empesca per tenir-hi com menys feina, millor. És per això que darrerament s’han fet famosos plats com el que us volem presentar avui: la pasta en un recipient.
Si bé, quan parlem de pasta, el procés habitual és coure la salsa i la pasta per separat, en recipients diferents, i després barrejar-ho tot, per preparar la pasta en un recipient cal fer tot el contrari. Aquest plat, que en anglès es coneix com one-pot pasta o one-pan pasta, consisteix a coure la pasta juntament amb tots els ingredients que integren la salsa, en un mateix recipient, com ara una olla (en anglès, pot) o una paella (en anglès, pan). D’aquesta manera, no fem servir tants estris de cuina i ens estalviem part de la neteja de rigor. A més a més, amb aquest mètode també aconseguim reduir el temps de cocció del plat i, alhora, potenciar-ne el sabor.
La proposta catalana pasta en un recipient és un calc de l’anglès; concretament, es tracta d’una locució nominal formada pel substantiu pasta i el sintagma preposicional en un recipient. En aquest cas, però, s’ha evitat la sinonímia existent en anglès (sembla que conviuen dues formes: one-pot pasta i one-pan pasta) i s’ha optat pel substantiu recipient, que és una forma més genèrica que es pot aplicar fàcilment als diversos estris que utilitzem habitualment per a coure aliments: olla, paella, cassola, pot, etc.
Per extensió, la forma en un recipient també es pot utilitzar per a referir-se a altres plats que s’hagin cuinat utilitzant només un recipient o més genèricament al mètode o la tècnica que consisteixen a coure alhora en un recipient tots els ingredients d’un plat. Així doncs, també són adequades formes com ara mandonguilles en un recipient o cuina en un recipient.
Fa temps que el terme anglès deep tech, al costat de la forma relacionada deep tech startup, s’ha instal·lat a casa nostra. Què són exactament, però, les deep tech, i les deep tech startups, i com s’anomenen en català?
La forma catalana normalitzada com a equivalent de l’anglicisme és tecnologia profunda (traducció literal de la forma anglesa deep tech, encunyada l’any 2014 per Swati Chaturvedi, experta en gestió empresarial i d’inversions). El terme es refereix a la tecnologia innovadora, fonamentada en els darrers avenços de la ciència i de la tècnica, que s’orienta a resoldre problemes complexos que representen un repte global i que tenen una gran repercussió social, ja sigui en l’àmbit mèdic, el medi ambient, l’alimentació o la mobilitat, entre d’altres. Malgrat l’extensió de la forma anglesa, la denominació catalana tecnologia profunda s’identifica bé amb el concepte, permet evitar l’anglicisme directe i té l’avantatge que pot resultar més entenedora per a persones que no estiguin familiaritzades amb el terme.
Les tecnologies profundes estan associades al món universitari i de la recerca i es desenvolupen generalment mitjançant empreses emergents (startups, en anglès), les quals solen ser alhora empreses derivades (spin-offs), és a dir, sorgides de les universitats o de centres de recerca per a explotar els resultats de les investigacions. Un dels reptes fonamentals d’aquestes empreses, i particularment de les empreses emergents de tecnologia profunda (deep tech startups), és aconseguir un bon finançament que els doni estabilitat i els permeti tirar endavant els projectes. El fet que treballin amb els darrers avenços científics i tècnics sol comportar que necessiten una injecció inicial de capital molt substanciosa i que el temps que triguen a obtenir ingressos és força més llarg que el que poden trigar altres empreses que es fonamenten en l’alta tecnologia (high tech), que també poden innovar però a escala més petita i sense un component transformador tan radical.
Introduir al mercat tractaments mèdics des de la intel·ligència artificial, obtenir resultats satisfactoris en l’àmbit de les bateries amb energies renovables, desenvolupar sistemes de propulsió avançats per a satèl·lits, posar en funcionament vehicles autònoms… Tot això requereix temps i inversió. Les empreses emergents de tecnologia profunda no són empreses unicorn (unicorn), que experimenten un gran creixement en poc temps, però poden arribar a esdevenir cabdals per al món en què vivim i també molt rendibles a llarg termini.
Aquesta setmana, concretament el dia 14 de març, es commemora el Dia Mundial de l’Endometriosi, i per això us proposem el terme endometriosi com a #termedelasetmana.
L’endometriosi és una malaltia crònica en la qual l’endometri creix i s’implanta fora de la cavitat original, i pot afectar principalment el peritoneu pelvià, els ovaris, les trompes de Fal·lopi, l’intestí, la bufeta urinària i el recte. El principal símptoma de l’endometriosi és el dolor pelvià o abdominal durant o després de la menstruació o les relacions sexuals.
Des del punt de vista formal, el terme endometriosi és un bon exemple de composició culta, creada amb el formant endo-, que vol dir ‘dins, a l’interior’ (com en el terme endoscòpia o endogen); la base metri-, el mot grec que significava ‘úter, matriu’ (present en termes com metritis i metràlgia); i el formant -(o)si, que vol dir ‘malaltia’ (com en necrosi, psicosi, etc.). Estrictament, l’endometriosi es refereix a la localització total o parcial del teixit de l’endometri en una posició diferent de la normal.
S’estima que l’endometriosi afecta, en un grau més o menys elevat, una de cada deu dones en edat fèrtil. Això representa que prop de 190 milions de dones pateixen aquesta afecció, de causes encara poc conegudes. Per això, iniciatives com la del Dia Mundial pretenen posar el focus en aquesta malaltia per afavorir-ne el coneixement i estimular la recerca dels millors tractaments que permetin reduir el patiment de tantes persones.
Aquesta setmana es duen a terme nombroses iniciatives a l’entorn de la commemoració del 8 de Març, el Dia Internacional de les Dones. I el #termedelasetmana que us proposem també s’hi pot relacionar, malauradament. Es tracta del terme feminització de la pobresa.
Fa referència a la prevalença creixent de la pobresa entre les dones en comparació amb els homes, com a resultat d’una discriminació estructural que afecta les vides de les dones i que es reflecteix en salaris, pensions o subsidis més baixos. La feminització de la pobresa implica que les dones estan més exposades a patir situacions d’empobriment pel sol fet de ser dones.
Des del punt de vista formal, es tracta d’un sintagma ben transparent semànticament: sobre la base feminització, que remet a la idea de ‘convertir en femení’ o ‘fer que sigui propi del femení’, el complement especifica l’àmbit d’aplicació del terme.
Trobareu el terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües, en el recull Terminologia de les dones en el món laboral, un diccionari en línia que sempre és recomanable de tenir present, però especialment pertinent durant aquesta setmana.
Dues dècades després de la seva aparició, el terme “antropocè” s’utilitza àmpliament com si fes referència a una nova època geològica formal i ben definida, però en realitat és una denominació de caràcter informal que encara no té una definició precisa. Per aquest motiu, per indicar aquesta manca de formalització, en contextos especialitzats es pot utilitzar entre cometes.
El terme “antropocè” (en anglès, Anthropocene) va ser encunyat pel químic ambiental danès Paul Crutzen i l’ecòleg americà Eugene Stoermer per posar l’accent en el fet que les conseqüències globals d’origen antropogènic havien superat el marge de variabilitat de l’holocè (l’última època des del final de l’última glaciació). Des d’un punt de vista formal, l’ús del sufix –cè suggeria d’una manera implícita el rang de nova època dins del cenozoic, ja que aquest és el sufix reservat a les denominacions d’èpoques d’aquesta era: paleocè, eocè, oligocè, miocè, pliocè, plistocè i, finalment, holocè, que designa l’època actual.
Cal tenir en compte, però, que els termes geològics, com passa en moltes altres disciplines científiques, requereixen un procés d’homologació formal rigorós. Qualsevol nova unitat de la taula cronoestratigràfica internacional, que és on es representen les unitats de l’escala del temps geològic, ha de complir els requisits establerts per la Guia estratigràfica internacional i ha d’haver estat aprovada per la Comissió Internacional d’Estratigrafia. És un procés comparable, per exemple, a l’addició d’un nou element a la taula periòdica, que comporta la intervenció de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.
Seguint aquest procés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè va presentar el 31 d’octubre de 2023 una proposta per establir el terme “antropocè” com a denominació d’una nova època geològica posterior a l’holocè (amb l’inici a mitjans dels anys 50 del segle passat) que es caracteritzaria per les manifestacions geològiques fruit de l’impacte global humà en el sistema Terra.
Els crítics amb l’establiment d’aquesta nova època argumenten que s’utilitzen criteris ambientals per a definir una època geològica, mentre que una nova unitat geològica s’ha de basar exclusivament en els criteris estratigràfics establerts internacionalment per l’organisme competent.
Actualment la proposta està en procés d’estudi per part de la Comissió Internacional d’Estratigrafia i se’n preveu una anàlisi detallada, de manera que la resposta pot no ser ràpida. Si s’aprovés, s’hauria de traslladar a la Unió Internacional de Ciències Geològiques per a la seva ratificació. En cas que la proposta no s’aprovés, el Grup de Treball sobre l’Antropocè tindria l’opció de redefinir-la i tornar-la a presentar, o bé podria abandonar-la.
Sigui com sigui, cal tenir present que en cap cas es discuteix l’impacte global d’origen antropogènic en el sistema Terra, i que la formalització o no d’aquest terme com a nova època geològica ni millorarà ni tampoc agreujarà els problemes ambientals globals; l’únic que pot revertir aquesta situació crítica és un canvi profund en l’estil de vida actual i en els estàndards socioeconòmics.
Des del TERMCAT estarem al cas de l’evolució d’aquesta proposta i actualitzarem la informació que difonem tan bon punt hi hagi algun pronunciament oficial. De moment, podeu consultar la fitxa provisional del terme “antropocè” al cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
[Font: RULL, Valentí. “The ‘Anthropocene’: alea iacta est: The proposal of the ‘Anthropocene’ as a new geological epoch has been submitted for formalization” [en línia]. EMBO Reports (2024). <https://www.embopress.org/doi/full/10.1038/s44319-024-00065-1>]
L’evolució humana, de la mà de l’arqueologia i de la genètica, ens han portat a acceptar que som una espècie animal més —singular, d’acord, però animal de cap a peus. Doncs bé, encara que d’entrada ens pugui xocar, de vegades la llengua va més enllà i ens fa veure que tampoc ens diferenciem tant de les coses…
Expliquem-ho:
Com tothom sap, en bàsquet i en handbol no es pot circular tranquil·lament per la pista de joc portant la pilota sota el braç, sinó que s’ha d’anar impulsant a bots contra el terra, sense agafar-la. Igualment, tothom sap que en aquests casos es diu que la pilota bota (contra el terra, contra el parquet, etc.); en canvi, sovint ens fa dubtar saber si hem de dir que un jugadorbota la pilotao quefa botar la pilota. Curiosament, quan no parlem d’una pilota sinó d’una persona, no hem de pensar-hi gens per saber que hem de dir Els nens boten al pati de l’escola (o al sofà de casa) però La mestra (o l’excés de sucre) fa botar els alumnes al pati de l’escola.
És a dir, dubtem si és correcte que un jugador boti la pilota però tenim ben clar que els mestres no boten els seus alumnes… I, desenganyem-nos, el verb botar segueix exactament el mateix patró en tots dos casos, perquè des del punt de vista de la sintaxi una pilota es comporta igual que un humà.
La clau és que en català és molt freqüent utilitzar l’estructura fer + verb quan volem indicar que algú força un subjecte, sigui una persona o una cosa, a fer una determinada acció.
El que importa, doncs, és saber si fem l’acció nosaltres o si la fem fer. Per exemple, podem dir tant aixecar la Mireia (ha caigut i no pot aixecar-se ella) com fer aixecar la Mireia (li ordenem que s’aixequi d’una vegada), però no podem dir *fer aixecar una cadira (perquè la cadira difícilment acceptarà aixecar-se pel seu compte).
En el cas que ens ocupa, el fet que existeixi la frase “la pilota bota” ens fa dir, quan un jugador o una jugadora la forcen a fer aquesta acció, que la fan botar.
Ai. Copèrnic ens va fer adonar que la Terra no era el centre de l’univers, Darwin ens va emparentar amb els animals, Freud ens va mostrar que ni tan sols som amos de nosaltres mateixos… Però la llengua catalana ja sabia, des de fa un miler i mig d’anys, que nosaltres i algunes coses no som gaire diferents.
El dia 27 de febrer s’ha presentat el Diccionari de sociologia i ciències socials, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que hi podeu trobar: elit global.
Fa referència a l’elit sorgida com a conseqüència del procés de globalització, formada per alts directius i executius de grans corporacions transnacionals, organismes internacionals, institucions supraestatals i organitzacions no governamentals, que disposen d’un alt nivell formatiu i de professionalització i tendeixen a desenvolupar una adscripció identitària de ciutadania global.
Es tracta d’un dels termes dels quals coneixem l’origen, perquè va ser encunyat per la sociòloga i economista estatunidenca Saskia Sassen, coneguda per les seves anàlisis a l’entorn del fenomen de la globalització.
Des del punt de vista formal, la base del terme és el mot elit, pres del francès élite, participi de élire ‘escollir, elegir’, que relaciona el concepte amb la idea de ‘grup d’escollits’. L’adjectiu global, que trobem també a la base del terme globalització, en restringeix i perfila el significat.
Potser no serà sobrer recordar que en català el mot elit és agut, amb accent prosòdic sobre la segona síl·laba, com en francès, i al contrari que en castellà, en què es pronuncia amb accent sobre la primera síl·laba.
