El dia 27 de febrer s’ha presentat el Diccionari de sociologia i ciències socials, i per això us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que hi podeu trobar: elit global.
Fa referència a l’elit sorgida com a conseqüència del procés de globalització, formada per alts directius i executius de grans corporacions transnacionals, organismes internacionals, institucions supraestatals i organitzacions no governamentals, que disposen d’un alt nivell formatiu i de professionalització i tendeixen a desenvolupar una adscripció identitària de ciutadania global.
Es tracta d’un dels termes dels quals coneixem l’origen, perquè va ser encunyat per la sociòloga i economista estatunidenca Saskia Sassen, coneguda per les seves anàlisis a l’entorn del fenomen de la globalització.
Des del punt de vista formal, la base del terme és el mot elit, pres del francès élite, participi de élire ‘escollir, elegir’, que relaciona el concepte amb la idea de ‘grup d’escollits’. L’adjectiu global, que trobem també a la base del terme globalització, en restringeix i perfila el significat.
Potser no serà sobrer recordar que en català el mot elit és agut, amb accent prosòdic sobre la segona síl·laba, com en francès, i al contrari que en castellà, en què es pronuncia amb accent sobre la primera síl·laba.
Un dels riscos associats a la generalització de l’ús d’internet és la possibilitat que els menors d’edat accedeixin a certs continguts que no es consideren adequats per a ells. Per això, s’ha popularitzat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: sistema de verificació d’edat.
Fa referència al sistema tecnològic de protecció usat per a restringir l’accés a contingut digital a les persones que no tenen l’edat requerida. Aquest sistema pot consistir en una simple pregunta a l’usuari o bé en altres mecanismes que cerquen de garantir que l’usuari és adult.
Des del punt de vista formal, el terme és un sintagma transparent semànticament. I, en determinats contextos, es pot simplificar: “Hem instal·lat un sistema de verificació d’edat”; “La verificació d’edat és un requisit per a l’accés a…”, “Contingut amb accés amb verificació d’edat”, etc.
Podeu consultar la fitxa completa del terme, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm.
Les alternatives sense fils i sense fil són totes dues vàlides per a traduir la forma anglesa wireless en l’àmbit de les telecomunicacions.
Tot i que fins fa poc només es recollia en català la forma amb el mot fil en singular, arran d’un canvi al diccionari normatiu s’ha acceptat també la forma amb el mot en plural, i ara la fitxa terminològica recull totes dues alternatives.
La forma sense fil parteix de la concepció lògica que generalment hi ha un sol fil (o cable) per a cada dispositiu; tanmateix, la forma sense fils és d’ús més habitual i també és defensable lingüísticament. Així, es pot argumentar que sense tendeix a la construcció en plural si el substantiu que segueix la preposició és comptable; també, que cada cable sol tenir uns quants fils a l’interior; i fins i tot ens podem imaginar que, en abstracte, parlem de tota la classe d’aquells dispositius i no d’un de sol.
Com que totes dues construccions es poden considerar adequades, doncs, l’ús més habitual de la forma plural fa que es consideri prioritària sense fils.
I, en tot cas, recordem que no és adequada en català la forma *inalàmbric.
La situació de sequera s’allarga i fa que, de grat o per força, ens hàgim d’acostumar a l’ús de certs termes especialitzats com el que avui us proposem com a #termedelasetmana: aigua regenerada.
Fa referència a l’aigua depurada que ha estat sotmesa a un tractament addicional per a adequar-la a determinats usos. Per exemple, en funció de la tecnologia de regeneració utilitzada i de la qualitat de l’aigua obtinguda, es pot fer servir per al reg agrari, per a usos industrials, per a determinats usos urbans (per exemple, la neteja de carrers), o per al manteniment del cabal ecològic d’un riu.
Com es pot veure, l’aigua regenerada és un tipus d’aigua depurada, és a dir, d’aigua residual de la qual s’han eliminat els contaminants en una estació depuradora (especialment la matèria orgànica i els sòlids en suspensió) perquè pugui retornar al medi en condicions òptimes. I l’aigua residual és la que conté residus procedents de la indústria, de zones urbanes, o d’activitats agràries o ramaderes.
Per acabar de completar la sèrie, l’aigua potable és la que és apta per al consum humà, ja sigui en el seu estat original o després d’un tractament de potabilització, i subministrada a través de la xarxa pública, de cisternes, o com una activitat comercial (aigua envasada). També se’n pot dir aigua de beure, i més recentment s’ha fet popular la denominació aigua de boca, que no es pot considerar inadequada, però cal tenir present que les dues formes tradicionals són aigua potable o aigua de beure.
Si us interessa la terminologia relacionada amb la sequera, en podeu trobar una selecció a la infografia interactiva La sequera: termes clau. També us pot interessar aquest apartat del web de l’Agència Catalana de l’Aigua dedicat a l’aigua regenerada.
I podeu consultar la fitxa completa de cadascun dels termes esmentats, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm.
Arran de la situació de sequera extrema que estem vivint, des del TERMCAT ens afegim a la campanya de sensibilització amb la infografia interactiva La sequera: termes clau, que recull una vintena de termes, procedents de diversos àmbits i disciplines, que s’utilitzen especialment en les informacions relacionades amb la sequera.
Per mitjà de la infografia es pot accedir a les fitxes completes dels termes, que contenen definicions validades per experts de l’Agència Catalana de l’Aigua, equivalents en altres llengües i, en alguns casos, notes complementàries. Concretament, s’hi poden consultar els termes classificats en els cinc grups temàtics següents: situació d’emergència, hidrogeografia, gestió de l’aigua, infraestructures i, finalment, estalvi d’aigua.
El dia 6 de febrer és el Dia de la Internet Segura, i des del Govern aquest any s’ha volgut posar el focus en el concepte que us proposem com a #termedelasetmana: l’hipertrucatge.
El terme ha estat molt difós amb la seva forma anglesa, deepfake, i fa referència a la tècnica de manipulació audiovisual que, mitjançant algoritmes d’intel·ligència artificial, permet crear muntatges de vídeo molt realistes que contenen situacions fictícies, sovint amb l’objectiu de desinformar o difamar.
En l’hipertrucatge s’utilitzen procediments diversos, com ara la superposició de diferents identitats, que permeten fer muntatges gairebé perfectes, amb persones dient coses que no han dit o intervenint en escenes on no han estat mai. Pot tenir una motivació diversa: difusió de notícies falses, burla de polítics o famosos, creació de contingut humorístic, pornorevenja, etc.
Des del punt de vista formal, és un terme creat sobre el verb trucar, que en llengua general és “Fer semblar (quelcom) una cosa que realment no és”, i el substantiu normatiu trucatge, que és una “Tècnica audiovisual que consisteix en la manipulació de les imatges impressionades realment per tal d’aconseguir resultats diferents”. El prefix del grec hiper- (que significa ‘sobre’, ‘ultra mesura’), dona un caràcter intensificador al nucli (atès que el trucatge en aquest cas és profund i permet crear imatges molt realistes).
L’alternativa catalana, doncs, té una estructura similar al manlleu anglès deepfake (mot creuat construït a partir de les formes angleses deep ‘profund’ i fake ‘fals’).
Els experts de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya alerten que, si bé no tots els hipertrucatges són fraudulents, la gran majoria sí que es creen amb males intencions, i de vegades són difícils d’identificar. Per això insisteixen en la necessitat d’estar alerta per no contribuir a la difusió d’aquesta mena de frau.
En podeu consultar la fitxa completa, amb la definició i els equivalents en altres llengües, al Cercaterm i a la Neoloteca, el diccionari de termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.
“Els núvols fan el cel més blau i més pregon. Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa l’aire els dona una forma gairebé per sorpresa, un límit en l’atzur.” Els núvols, Màrius Torres
En l’apunt que publicàvem l’octubre passat vam parlar de la classificació dels núvols en 10 gèneres i 15 espècies, i vam explicar les particularitats de les denominacions d’aquesta classificació en català. La nomenclatura dels núvols, però, no acaba aquí (igual que la nostra fascinació per aquests “somnis de l’aire” que “fan el cel més blau i més pregon”) i, seguint l’Atles Internacional dels Núvols, es poden establir encara tres categories addicionals: els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials.
Pel que fa als complements de núvol (coneguts també com a particularitats suplementàries, a partir del calc de l’anglès supplementary features) són cadascuna de les parts accessòries, de característiques i formes diverses, que pot presentar un núvol. Els complements de núvol establerts actualment per l’Organització Meteorològica Internacional són onze: arcus, incus, mamma, praecipitatio, tuba, virga, asperitas, cauda, cavum, fluctus i murus.
D’altra banda, els núvols accessoris són els núvols que acompanyen un altre núvol més gran, i se’n distingeixen quatre tipus: pileus, velum, pannus i flumen.
Finalment, els núvols especials són aquells que es formen com a conseqüència d’un factor concret, sovint localitzat, ja sigui natural o resultat de l’activitat humana, com ara un salt d’aigua, un volcà, un incendi, un avió o un bosc. Actualment els núvols especials establerts per l’Organització Meteorològica Internacional són cinc: cataractagenitus, flammagenitus, homogenitus, homomutatus i silvagenitus.
En català, per a designar els complements de núvol, els núvols accessoris i els núvols especials, es consideren prioritàries les formes llatines, sense cap mena d’adaptació, ja que són les formes utilitzades internacionalment, les més documentades en català i les que fan servir habitualment els experts. Així i tot, en alguns casos es recullen com a sinònims complementaris formes catalanes que es poden documentar referides clarament a cada concepte, ja siguin formes populars (com núvol d’embut o cua de castor) o formes catalanes creades a partir dels llatinismes d’origen (com píleu).
En les taules següents es poden consultar totes les denominacions catalanes normalitzades pel Consell Supervisor per a designar aquestes tres categories pròpies de la nomenclatura dels núvols.
COMPLEMENTS DE NÚVOL
arcus sin. compl. arc fosc
incus sin. compl. enclusa
mamma
praecipitatio
tuba sin. compl. núvol d’embut
virga
asperitas
cauda sin. compl. núvol de coa; núvol de cua
cavum sin. compl. cavitat de núvol
fluctus sin. compl. ones de Kelvin-Helmholtz
murus sin. compl. núvol de paret
NÚVOLS ACCESSORIS
pileus sin. compl. núvol de capell; núvol de caputxa; píleu
velum
pannus
flumen sin. compl. coa de castor; cua de castor
NÚVOLS ESPECIALS
cataractagenitus
flammagenitus sin. compl. de foc
homogenitus sin. compl. antropogènic -a
homomutatus
silvagenitus
Trobareu les fitxes completes de tots aquests termes, amb la definició, equivalents en altres llengües i notes complementàries, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la Terra.
