Aquesta setmana l’actualitat ve marcada, si més no en l’àmbit tecnològic, per la celebració a Barcelona del Mobile World Congress, que després d’unes edicions marcades per la pandèmia, sembla que torna a les xifres prèvies d’assistents i de ressò. Per això, us proposem com a #termedelasetmana un dels termes que, segons el que destaquen els mateixos organitzadors, marcarà algunes de les novetats més rellevants que s’hi veuran: el terme connectivitat.
Fa referència a la capacitat d’establir contacte amb un component de maquinari o de programari, abans de produir-se una comunicació. Aquesta capacitat determina la possibilitat d’establir comunicació entre ordinadors i altres dispositius, i entre xarxes de telecomunicacions, i actualment es posa l’èmfasi en el fet que els elements connectats poden ser també objectes domèstics, béns de consum i qualsevol tipus d’element que intercanviï informació digital.
Des del punt de vista de la forma, és un terme creat a partir de la base connectar, que té una arrel llatina (connectere, de cum– ‘amb’ + nectere ‘lligar’), però que probablement s’ha estès modernament a partir de l’anglès (to connect, connectivity).
La connectivitat és un dels protagonistes destacats del MWC, però si us interessa descobrir altres termes del mateix àmbit, en aquest apunt n’hem destacat alguns dels principals, i al portal Terminologia de les TIC hi trobareu molta més informació que us pot interessar.
En un partit entre dos equips el que acaba comptant és el resultat final, d’acord. Però, per sota, hi ha múltiples enfrontamentsd’un jugador contra un altre. Tant se val que hi hagi deu individus sobre el camp de joc, catorze, divuit, vint-i-dos o vint-i-sis: per uns instants tot depèn de dos, del que té el control de la pilota i del que intenta impedir que ell o pilota avancin. I, en realitat, el resultat final és quasi una suma de totes les victòries i les derrotes d’aquestes accions…
Doncs bé, quan el joc queda reduït a l’enfrontament entre dos contendents que s’oposen, en diem un cara a cara. També en podem dir, d’una manera més tècnica, un un contra un o un u contra u (són bones totes dues, perquè tant un com u poden fer de pronoms referits a persones). I, si volem remarcar que l’acció es dona entre dues jugadores, també podem fer servir una contra una.
Totes aquestes locucions signifiquen exactament el mateix i tenen totes gènere gramatical masculí (un cara a cara / un un contra un /un u contra u / un una contra una), però es diferencien en l’abast:
cara a cara, u contra u i un contra un es refereixen indistintament a jugadors o jugadores (per exemple, una portera pot dir que els seus punts forts són la seguretat per alt i l’u contra u);
una contra una es refereix exclusivament a una acció entre dues jugadores.
Si encara volguéssim més sinònims, també en podríem dir un duel, que, com tantes formes de l’esport, està agafada del llenguatge bèl·lic. Aquesta paraula ve de l’italià duello i en llatí equivalia a guerra, però la gent italiana va interpretar que un duello era cosa de dues persones (en italià due), i amb aquest sentit restringit es va escampar pel món. En la guerra i en l’esport.
I com s’ho fan les altres llengües? Doncs més o menys com el català: en francès en diuen tête à tête, un contre un (amb la variant només femenina une contre une) o duel; en italià, uno contro uno o duello, i en anglès, one-on-one (que també es pot escriure 1 on 1 o 1v1) o duel. I, en castellà, uno contra uno (amb la variant només femenina una contra una), duelo i també… mano a mano.
D’on ve el castellà mano a mano? Es discuteix si ve dels toros, de jocs tradicionals castellans o del vocabulari bèl·lic. En tots tres casos, el sentit de base és un enfrontament entre dues persones en igualtat de condicions i l’origen és el castellà; amb l’afegit que aquesta expressió no ha passat a cap altra llengua —tampoc al català.
☞En català no es considera adequat dir “El porter va guanyar el mà a mà contra el davanter”.
A més, per què hauríem de dir-ho? Ja tenim cara a cara, un contra un, u contra u (o, si volem i el context ho permet, una contra una), duel… En tenim per triar i remenar, sense necessitat d’arribar a les mans. I és que un cara a cara (al carrer, a la tele, al Parlament o al camp de joc) pot ser tens i fins i tot dur, però no hauria de portar mai a la violència física.
El servei de consultes Optimot, ofert per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i en què també participen el TERMCAT i l’Institut d’Estudis Catalans, arriba als seus 15 anys, i, per celebrar-ho, proposa als seus usuaris que es facin “optimotes per un dia” i que creïn fitxes ben enginyoses, seguint el model de les fitxes que es poden consultar en el cercador.
Podeu consultar aquí les bases del concurs i els premis.
Des del TERMCAT ens afegim a la celebració i felicitem totes les persones que durant aquests 15 anys han fet possible aquest servei tan ben valorat per tots els usuaris.
Les notícies recents dels terratrèmols a Síria i Turquia, i les que des de fa un any ens arriben des d’Ucraïna, han provocat que últimament s’hagi fet especialment present el terme que us proposem com a #termedelasetmana: el terme catàstrofe, que en àmbits especialitzats es distingeix de desastre.
Una catàstrofe es defineix com un esdeveniment calamitós produït per causes naturals o humanes que, quan afecta un territori o una comunitat vulnerables, pot causar danys que desencadenin un desastre. I un desastre és una pertorbació greu del funcionament d’una societat, desencadenada per una catàstrofe, que comporta pèrdues humanes, materials o ambientals importants, les quals excedeixen la capacitat de la societat afectada per a fer-hi front amb els seus propis recursos.
Les catàstrofes poden ser de gestació lenta, com una sequera, o d’irrupció sobtada, com un terratrèmol o una inundació, i poden ser degudes a causes naturals, com un huracà, o a causes humanes, com un conflicte armat o un accident nuclear.
El mot catàstrofe prové del grec katastrophé ‘abatre, fer caure’, en què es distingeixen els formants kata– (que vol dir ‘de cap per avall’ o ‘sota’ i és present en altres termes com ara cataclisme, catacumba, etc.) i el formant trophé (que transmet la idea de ‘gir’ i és la mateixa arrel que ha donat lloc a formes com ara trop, tropologia, etc.).
En determinats contextos, doncs, us pot ser útil la distinció conceptual entre catàstrofe i desastre. I si us interessen els termes d’aquest àmbit, us recomanem especialment el Diccionari de relacions internacionals, en què trobareu aquests termes i més de 1.300 termes més definits i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.
El #termedelasetmana que us proposem és un terme de l’àmbit mèdic que des de fa un cert temps ocupa l’actualitat informativa i, fins i tot, algunes converses entre persones que no són especialistes, però que es troben bregant amb el virus respiratori sincicial.
Fa referència a un virus amb RNA monocatenari de polaritat negativa i una nucleocàpsida helicoidal, que pot pertànyer a les famílies paramixovirus o ortopneumovirus, causant d’infeccions respiratòries agudes, que poden ser molt greus especialment en alguns infants i en persones immunosuprimides. També se’n pot dir virus respiratori sincític o virus sincític respiratori, i sovint es fan servir les sigles VRS o VSR per a fer-hi referència.
Els virus respiratoris sincicials apareixen en brots epidèmics durant els mesos d’hivern a les zones temperades, al mateix temps que altres infeccions estacionals com la grip o el refredat comú. En els casos greus, poden provocar bronquitis, bronquilitis o broncopneumònia.
Els virus respiratoris sincicials reben aquest nom perquè desenvolupen sincicis patològics en teixits de l’hoste infectat. Un sincici és una massa protoplasmàtica multinucleada, formada per la unió secundària de cèl·lules originàriament separades. La denominació sincici està creada amb el formant sin– (del grec sýn, que vol dir ‘associació, conjuntament’) i l’arrel cici (del grec kýtos, que vol dir ‘cèl·lula’). Convé observar que en català s’ha donat preferència a les formes amb dues c quan es tracta de l’adjectiu sincicial (en lloc de *sincitial), però amb c i amb t quan es tracta de la forma adjectiva sincític -a.
Podeu consultar aquests termes, amb els equivalents en diverses llengües, al Cercaterm.
Recentment, Suècia anunciava la identificació, a la regió de Lapònia, del jaciment de terres rares més gran d’Europa. És una notícia molt rellevant per a aquest continent, que veu la possibilitat de reduir la dependència de la importació, principalment de la Xina, per al proveïment d’aquests elements essencials per a la transició energètica.
Es coneix com a metalls de les terres rares, elements de les terres rares o, simplement, terres rares un grup de disset elements metàl·lics de la taula periòdica format pels quinze elements del grup dels lantànids (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci) i l’escandi i l’itri.
Convé concretar que, originalment, la denominació terres rares designava específicament els minerals en forma d’òxids metàl·lics d’aquests elements (també anomenats minerals de terres rares i òxids de terres rares). Amb el temps, però, s’ha passat a utilitzar aquesta mateixa denominació per a anomenar els elements metàl·lics purs que s’extreuen dels òxids. És important tenir en compte aquest significat doble de terres rares i assegurar que no hi ha ambigüitat en els contextos en què s’utilitza.
Actualment, els metalls de les terres rares són molt apreciats perquè tenen una alta conductivitat elèctrica i unes propietats magnètiques úniques que els converteixen en indispensables per a una societat cada vegada més tecnològica que necessita buscar recursos energètics alternatius per a rebaixar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic. S’utilitzen en la fabricació de molts components de sectors clau com l’energètic (en motors elèctrics, turbines eòliques, plaques solars o com a imants per a motors), el de la informació i les comunicacions (en pantalles de plasma, cables de fibra òptica, sistemes de comunicació de radars), el mèdic (com a agents de contrast) i el de defensa (en drons, làsers, armes guiades a distància). És fàcil d’imaginar que, a causa d’aquesta demanda en augment, han adquirit un gran valor estratègic que els fa molt cobejats.
Tanmateix, la gran quantitat de metalls de les terres rares que es necessiten per a desenvolupar tecnologia verda comporta una paradoxa ecològica pel fet que la seva extracció i el seu tractament són particularment contaminants: l’extracció dels òxids d’aquests elements metàl·lics s’ha de fer en mines obertes, cosa que té molt impacte en l’entorn, i el processament posterior requereix uns mètodes de separació que generen una gran quantitat de residus tòxics i, fins i tot, radioactius.
Finalment, de l’expressió terres rares, que forma part de les denominacions d’aquests elements i és en si mateixa una denominació per a designar-los, se’n poden assenyalar un parell de curiositats terminològiques.
En primer lloc, el qualificatiu de rares pot fer pensar que es tracta d’elements escassos, però, en realitat, els dipòsits d’òxids de metalls de les terres rares són bastant abundants en l’escorça terrestre. La seva “raresa” prové del fet que s’hi troben formant part de minerals en concentracions molt baixes i combinats amb altres elements, per la qual cosa la viabilitat logística i econòmica de la seva explotació els converteix en un bé escàs i, per tant, en “rars”.
I, en segon lloc, per què se’ls ha anomenat terres, si són metalls? Aquesta denominació és heretada de la tradició, ja que, quan es van descobrir aquests elements, entre els segles XVIII i XIX, terres era el terme geològic per a designar els òxids que no es podien dissoldre amb àcids i que eren resistents al foc. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta accepció de terra, definida com a ‘òxid metàl·lic difícilment reductible, com ara l’alúmina’.
