Marinades

Vora la mar,
                                                                                                                            la fresca de la marinada
                                                                                                                                                porta consol 
                                                                                                                       als dies forts de l’estiuada.[i]

La marinada és un vent que bufa de mar cap a terra que s’explica, segons la física, per l’escalfament diferencial entre la terra i l’aigua. A la cuina, però, la marinada és un preparat líquid on es deixa reposar una vianda (carn, peix, verdura, fruita) a fi que resulti més saborosa.

Una bona marinada no té una recepta específica, però té una fórmula bàsica: oli (l’oli d’oliva verge extra serveix per a tot), un àcid (vinagre, suc de llimona o d’un altre cítric, fins i tot vi o iogurt), en una proporció de tres d’oli per un d’àcid —la proporció és important perquè un excés d’àcid pot fer malbé la proteïna animal. Continuem amb la fórmula: una mica de sal (qualsevol sal, o també salsa de soia), una mica de sucre (o mel o xarop o panela), en una proporció d’una cullerada per cada mitja tassa d’oli i, finalment, per arrodonir el perfil de gust de la marinada, herbes fresques o seques, ratlladura de cítrics, all, ceba i espècies. Si voleu un gust més mediterrani, poseu-hi orenga i alfàbrega, si voleu un gust més asiàtic, poseu-hi gingebre ratllat o coriandre.

Un plat una mica de moda a base de peix marinat és el cebiche o ceviche o sebiche o seviche, una varietat de noms digna de la varietat de llocs d’on és originari, tot al llarg de la costa Pacífica de l’Amèrica Central i del Sud, i de la varietat de preparacions. El cebiche s’ha popularitzat a tot el món i ha entrat amb tanta força que totes les llengües, també el català, han adoptat el manlleu castellà directament. En la fitxa que hi ha al Cercaterm hi veureu la marca de llengua d’origen que ens dona la pista de com pronunciar el terme; en aquest cas concret, el dígraf ch cal pronunciar-lo com ho fa l’espanyol, amb el so corresponent a tx.

El cebiche, com dèiem, és una plat de peix o de marisc cru tallat a trossets i marinat amb llima, sal, pebre, ceba, xili, etc. En el cebiche el suc de llima “cou” el peix, pel temps que es deixa marinant, la carn queda opaca i es torna ferma. Sembla cuit però de fet és cru. Se serveix fred de la nevera, amb ceba tallada a la juliana, coriandre tallat petitó i acompanyat de moniato bullit i blat de moro.

De receptes de cebiche en podeu trobar moltes i molt variades a internet, ja sabeu que nosaltres només donem receptes lingüístiques. Les nostres les trobareu al Cercaterm i al cercador del portal d’alimentació i gastronomia. Bon profit!


[i]Primers versos de Marinada, una de les sardanes més conegudes, composta per Antoni Pérez Moya.

La verola del mico

Darrerament s’ha parlat molt de la verola del mico, una malaltia infecciosa zoonòtica causada per un poxvirus. Es caracteritza per una síndrome que comença amb febre, mal de cap, cruiximent, mal d’esquena, esgarrifances i esgotament; que continua amb una erupció, inicialment a la cara i estesa després a altres parts del cos, sobretot a les extremitats, i que evoluciona fins a la formació d’unes crostes que finalment s’assequen i cauen. En alguns casos pot causar complicacions greus, especialment en persones immunodeprimides o fràgils.

Des del punt de vista denominatiu, a més a més de verola del mico, en català també són adequats els sinònims verola del simi, pigota del mico i pigota del simi. Igualment, són adequades les formes amb el complement en plural (verola dels micos, verola dels simis, pigota dels micos i pigota dels simis), si bé són més freqüents les formes amb el complement del nom en singular. D’altra banda, en català septentrional, la forma habitual per a designar la verola és la variant formal picota (a partir de pigota).

La malaltia, endèmica de l’Àfrica occidental i central, afecta esquirols, rates, ratolins i micos, però es pot contagiar també als éssers humans com a zoonosi. Es transmet per contagi directe a través de la saliva, les excrecions respiratòries o les secrecions corporals i per contacte amb les lesions de la pell. També es pot encomanar per contagi indirecte a través de fòmits.

Si bé el salt d’espècie des dels animals als éssers humans es coneix des de fa temps a l’àrea geogràfica d’on és endèmica la malaltia, no s’havien observat casos de probable infecció comunitària fora d’aquesta àrea. Tanmateix, des de fa unes setmanes la incidència inusual creixent en diversos països ha fet que l’Organització Mundial de la Salut hagi alertat de la necessitat de mantenir la cooperació internacional i fer un seguiment acurat del brot per a controlar-ne l’evolució.
 

[Font: TERMCAT]

Sopars d’estiu

Nits tropicals, vespres roents. Ni gana no tenim amb la calor que fa. Però bé hem de menjar i hem de menjar i beure de manera adequada perquè el cos tingui l’aliment que necessita per funcionar i sobretot recuperi l’aigua que va perdent. I ja ho sabem que hem de beure molta aigua i menjar aliments que continguin molta aigua i que siguin frescos i lleugers.

Una de les opcions per aconseguir vitamines, aigua, frescor i una bona combinació de gustos és la cuina de l’est de la Mediterrània, del Pròxim Orient, elaborada amb (gairebé) els mateixos ingredients que la cuina de l’oest de la Mediterrània, o sigui, la nostra: tomàquet, albergínia, cogombre, oli d’oliva, llimona… Per això us proposem un menú per a un sopar de juliol: fatuix i falàfel.

El fatuix és una amanida elaborada amb tomàquet, enciam, cogombre i ceba, tallats ben petits, i amb tossets de pa de pita torrats o fregits, que s’amaneix amb oli d’oliva, suc de llimona o vinagre, menta i julivert, també tallats molt molt petits. La frescor de les hortalisses, l’acidesa de la llimona o el vinagre, el gust amarg del julivert, el perfum de la menta… irresistiblement estiuenc!

Podem acompanyar aquesta amanida amb falàfel, una pilota de forma aplanada elaborada amb cigrons cuits triturats i barrejats amb all escaldat, ceba, coriandre, farina de cigró, pebre vermell, sèsam torrat, comí en gra i un pols de sal, i fregida amb oli d’oliva ben calent. Es menja acompanyat de salsa de iogurt. El falàfel es pot menjar amb forquilla i ganivet o es pot ficar dins el pa de pita (en anglès també s’anomena pocket bread, literalment ‘pa de butxaca’) i menjar-se’l d’entrepà. D’aquest entrepà també se’n diu falàfel.

Podeu trobar les fitxes d’aquests termes amb equivalents en altres llengües al diccionari en línia Gastronomia del Pròxim Orient, al cercador del portal d’alimentació i gastronomia i al Cercaterm. Bon profit!