El 2015 vam arribar, a bord de la Terra, al futur que alguns ja havíem vist el 1989 en el cine. I, a diferència del que passava a Retorn al futur 2, en la realitat no hi havia ningú que es desplacés pels aires sobre un monopatí volador. Els equilibris, tal com passa en temps de crisi, més aviat els fèiem a frec de terra. I sobre rodes.

Però si el monopatí volador no existia, sí que començava a agafar força la paraula que el designava a la pel·lícula: hoverboard. Aplicada com a nom comercial a un aparell que, tot i no volar, és ben interessant des d’un punt de vista tecnològic: es tracta d’una plataforma transversal, amb una roda a cada banda, que no s’aguanta en equilibri només per la perícia de l’usuari sinó que disposa d’un sistema giroscòpic que l’estabilitza un cop connectat.

És una tecnologia compartida amb aparells similars però de rodes més grosses i manillar (coneguts com segways) o d’una sola roda central amb un pedal a cada banda (que se solen anomenar solowheels, monocicles, etc.).

Per trobar-los un nom adequat en català, el Consell Supervisor del TERMCAT va estudiar aquests termes (i altres també de mobilitat sostenible) conjuntament amb diversos especialistes, sobretot de la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. I les formes finalment normalitzades, aprovades per consens amb els especialistes consultats, són:

• plataforma elèctrica (per a les plataformes transversals de dues rodes petites, o *hoverboards)

• plataforma de manillar (per a les plataformes transversals de dues rodes grosses i manillar, o *segways)

• roda elèctrica (per a les rodes úniques, de grans dimensions i amb un pedal a cada banda, o *solowheel, *monocicle, etc.).

Perquè resulta que temps enllà, superat el futur del 2015 i consolidats aquests petits prodigis tecnològics, tenim un gros problema de noms: té sentit anomenar hoverboard (literalment, ‘planxa que se sosté en l’aire’) allò que s’arrossega per terra?; si recorrem a noms comercials actuals (són noms comercials hoverboard, segway, solowheel), com n’han de dir les altres marques dels productes equiparables?; sent aparells pròxims, no haurien de tenir noms relacionats?, i, encara, és que no podem trobar formes catalanes, que ens resultin més fàcils d’entendre i de pronunciar?

Davant d’això, els noms triats són descriptius, curts (si el context ho permet, en podem dir només plataformes i rodes), subratllen la utilització d’un motor d’energia sostenible i ja tenen un cert ús, a més d’estar avalats pels especialistes. I eviten conscientment, pel que fa a les plataformes, qualsevol referència a patinet o monopatí (perquè la disposició de les plataformes és perpendicular al sentit de la marxa, i no longitudinal), igual que eviten monocicle per a la roda (perquè és una forma culta i obligaria a anomenar bicicles les plataformes).

Per tant, quan arribin els monopatins voladors, és a dir els autèntics hoverboards, haurem d’empescar-nos un nom nou. Empescar-nos un nom nou i aprendre a mantenir-hi l’equilibri. Mentrestant, ja farem prou aguantant-nos a sobre les terrenals plataformes elèctriques, plataformes de manillar i rodes elèctriques. Aguantant-nos-hi o bé esquivant-les i, per què no?, admirant-les, per la facilitat, la suavitat i l’enginy amb què es desplacen.

Properament us informarem de les altres formes normalitzades en el camp canviant dels desplaçaments sostenibles.