La tendència comercial d’incorporar prestacions tecnològiques avançades a estris d’ús personal com ara roba, ulleres, rellotges o altres accessoris amb sensors especials ha fet aparèixer el debat terminològic sobre com s’ha de traduir l’adjectiu anglès wearable habitualment utilitzat per a qualificar aquests nous dispositius.
Si tenim en compte la multitud de contextos lingüístics en què s’utilitza aquesta forma, ens adonem que tant en català com en altres llengües properes com el castellà o el francès convé tenir en compte les necessitats comunicatives de cada situació per traslladar amb la màxima precisió els significats originals.
Les formes portable o vestible/de vestir/per a vestir, que es poden considerar calcs de l’anglès, són totes adequades lingüísticament si hem de qualificar formes nominals genèriques com ara dispositiu, ordinador o tecnologia; d’aquesta manera, l’adjectiu fa evident que es tracta de tecnologia que s’integra en la indumentària: per exemple, dispositiu portable, tecnologia vestible… Aquestes solucions no són noves en el català ja que precisament l’any 2000 el Consell Supervisor del TERMCAT va normalitzar la forma ordinador portable (en anglès wearable computer) per referir-se a l’ordinador que pot integrar-se a la indumentària d’una persona.
En canvi, quan en el context comunicatiu d’aquest fenomen s’ha d’adjectivar formes com ara indumentària o complements, o encara més específicament ulleres, rellotge, braçalet o roba, no sembla que funcionin els adjectius portable i vestible, ja que estem parlant d’estris que ja es consideren una part de la vestimenta, i en canvi l’ús es decanta per utilitzar formes com ara tecnològic, connectat o fins i tot digital o intel•ligent, que aporten el complement semàntic necessari per fer entendre que es tracta de peces que incorporen prestacions tecnològiques avançades.
Aquesta fluctuació en la utilització d’adjectius que aporten la vinculació amb la tecnologia és recurrent en aquest llenguatge d’especialitat, ja que des de l’inici de l’encuny de neologismes en l’àmbit d’Internet i les noves tecnologies han esdevingut concurrents en molts contextos les formes electrònic, digital, virtual… totes lingüísticament adequades i amb matisos semàntics difícils de traçar en molts sintagmes: botiga electrònica/botiga virtual, tràmit electrònic/tràmit virtual/tràmit digital.
Recomanem doncs de prendre, d’entre els recursos lingüístics propis del català, el que més es pot adaptar a la voluntat comunicativa que volem transmetre en un context determinat.
