El #termedelasetmana que us proposem és sovint difós amb la forma Fab Lab, que és el nom propi d’un programa de recerca creat pel professor Neil Gershenfeld de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) com a acrònim de l’anglès fabrication laboratory. En català en podem dir taller de fabricació digital, ateneu de fabricació digital o bé laboratori de fabricació digital.
Es tracta d’un taller de fabricació obert a qualsevol persona en el qual es comparteix coneixement, competències i eines necessàries, especialment eines digitals, per a la concepció i realització de projectes tècnics i artístics. El mot taller és el més adequat a partir del sentit que té d’obrador d’un industrial o d’un artista, però també tenen ús en català altres formes que es poden considerar pertinents com laboratori o ateneu. Tant la traducció literal de l’anglès laboratori (local disposat per a efectuar investigacions científiques, tècniques, anàlisis, etc.) com ateneu (associació o club cultural que disposa de biblioteca, diaris, revistes etc. al servei dels usuaris) s’utilitzen en aquest cas amb extensió d’aquests sentits més generals. Formes paral·leles es documenten en espanyol (taller, laboratorio, ateneo) i en francès (atelier, espace, laboratoire).
En anglès, s’anomena maker la persona que, habitualment en un taller de fabricació digital, es dedica a idear i fabricar objectes, tecnològics o artesanals, amb el suport d’eines digitals: en català en podem dir faedor -a.
Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm i l’apunt del blog del TERMCAT que explica més coses sobre els faedors.
El teletreball és una de les mesures de flexibilitat laboral que algunes organitzacions, com a conseqüència de l’extensió del coronavirus, estan aplicant durant aquests dies de confinament de la població arreu del territori.
Diem que una persona fa teletreballquan realitza la seva activitat professional físicament lluny del seu centre de treball habitual, per mitjà de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació i, especialment, de xarxes telemàtiques, com ara internet.
La denominació teletreball està formada pel prefix tele-, procedent del mot grec têle, que significa ‘lluny’, i treball, derivat de treballar, verb que, com explica Joan Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens arriba del llatí vulgar tripaliare ‘torturar’, derivat del mot tripalium, una ‘espècie de cep o instrument d’aferrar i turmentar’, compost de tres pals. De fet, el mot treball en català antic, i fins i tot avui, conserva encara el sentit de ‘sofriment, dolor, pena’; i d’aquesta idea de ‘patir’ es va passar a la d’esforçar-se’, ‘escarrassar-se’ i ‘obrar, laborar, treballar’. Pel que fa al mot feina, també ens arriba del llatí vulgar facenda, ‘coses que han de ser fetes’. L’etimologia, com veieu, a més d’explicar-nos l’origen de les paraules, sovint ens descobreix, també, la càrrega semàntica implícita que arrosseguen des de fa segles.
En la llengua general, conviuen els mots treball (‘activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta’) i feina (‘treball que hom fa per obligació, en què hom s’ocupa, amb què hom es guanya la vida’), amb un parentiu semàntic proper, però no sempre intercanviable: anem a treballar i també anem a la feina; es perden llocs de treball o, si ho voleu, llocs de feina; tenim molta o poca feina, però no tenim molt o poc treball; comencem a fer feina, però no comencem a fer treball, sinó, en tot cas, a treballar. Fixem-nos que, en les expressions o termes de sentit més abstracte i general hi trobem el mot treball, mentre que en les més concretes i col·loquials, sovint aplicades a una persona, solem trobar-hi el mot feina.
Per què, doncs, s’ha estès i consolidat el terme teletreball i no pas telefeina? Una primera resposta la trobem en l’àmbit especialitzat de les relacions laborals. Si ens fixem en la terminologia utilitzada en aquest sector, veiem que l’ús es decanta per la forma treball, en el sentit més abstracte i genèric que apuntàvem abans: borsa de treball, condicions de treball (o condicions laborals), centre de treball, lloc de treball, mercat de treball (o mercat laboral), treball temporal o treball a temps parcial, entre molts altres exemples.
Observem, a més, que els termes de nou encuny, associats a nous sistemes o maneres de relacionar-se en el món del treball, i influenciats de ben segur per les denominacions angleses de procedència, tendeixen a seguir el mateix patró de formació sobre la base del mot treball: teletreball (en anglès, teleworking), cotreball (en anglès, coworking) o treball en xarxa (en anglès networking) en són alguns exemples.
Afegim, també, que la denominació teletreball és paral·lela a les denominacions en altres llengües (teletrabajo, en castellà; télétravail, en francès; teleworking, en anglès) i que ha generat derivats com el verb teletreballari el substantiu teletreballador, teletreballadora. Si optéssim per telefeina no podríem fer un derivat verbal *telefeinejar, sinó que ho hauríem de resoldre amb la locució fer telefeina que, com ja podeu intuir, té totes les de perdre davant d’una solució més curta com teletreball.
En aquests dies de confinament en què, de moment, els més afortunats, seguim treballant o, si ho preferiu, fent feina des de casa, us convidem a consultar en el Cercaterm aquests i altres termes que us puguin ser d’interès i a seguir les recomanacions que ens fa Josep M. Ganyet en el seu article Telefeina i telecultura, tot i la seva resistència a parlar de teletreball. Al cap i a la fi, tant és treballar, com fer feina.
La vitalitat del sector industrial i econòmic relacionat amb les noves tecnologies ha quedat palesa en el conjunt d’iniciatives relacionades més o menys directament amb l’àmbit tecnològic que s’estan organitzant malgrat la cancel·lació del Congrés Mundial de Mòbils, com ara la Tech Spirit Barcelona que es duu a terme aquesta setmana i es presenta com una iniciativa feta per emprenedors i per a emprenedors.
En aquest sector té una presència molt destacada el terme que us proposem com a #termedelasetmana: empresa emergent.
Aquesta és l’alternativa catalana a l’anglicisme start-up, i fa referència a l’empresa de constitució recent que respon a una oportunitat de mercat important i que té un marcat caràcter innovador i un creixement fort i ràpid.
Malgrat l’extensió de la forma anglesa, la denominació catalana té els avantatges de resultar més transparent semànticament —també per a persones que no coneguin el concepte—, i de permetre inserir la noció dins de la sèrie dels diversos tipus d’empresa (empresa emergent, empresa derivada, empresa gasela, empresa de primera, etc.). Si teniu curiositat per saber altres denominacions catalanes del sector, podeu consultar aquest material interactiu: Un nom per a cada empresa.
Si tenim una bona idea de negoci, ja tenim mitja feina feta. L’altra meitat és trobar el capital que permetrà convertir la bona idea en una bona empresa. Per trobar finançament hi ha dues vies possibles: la via tradicional, que consisteix a anar a demanar un crèdit a una entitat bancària, i la via alternativa, que consisteix a aconseguir els diners per vies diferents.
Les vies del finançament alternatiu són múltiples, inclosa l’aparició d’una persona, física o jurídica, que inverteix capital de risc en una empresa, en la qual participa com a accionista i com a assessor.
Una persona que pot semblar que providencialment baixa del cel en el moment que semblava que no ho aconseguiries. Per això se’ls anomena àngels inversors, en català; en altres llengües es fa servir la mateixa metàfora: business angel o angel investor, en anglès; ange financier, en francès, tot i que és més habitual anomenar-lo investisseur providentiel; ángel financiero o ángel inversor, en castellà.
Per tant, la resposta és que sí, que els àngels existeixen.
Ja està disponible en català el primer estàndard internacional sobre gestió del risc a les empreses, la Norma UNE-ISO 31000:2018 Gestió del risc. Directrius, i per això us volem proposar com a #termedelasetmana el terme que n’és l’eix central: gestió del risc.
La gestió del risc fa referència al conjunt d’activitats coordinades per a dirigir i gestionar una organització en relació amb el risc, és a dir, amb l’efecte de la incertesa sobre els objectius, que potencialment comporta desviacions respecte de les expectatives i dona lloc a oportunitats o amenaces. Es tracta d’un concepte clau en la gestió de les organitzacions per a establir la seva estratègia, assolir els objectius i prendre decisions basades en informació.
Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme creat per sintagmació, un dels recursos més habituals en la formació de termes, especialment en llengües romàniques com la catalana.
El TERMCAT és l’encarregat d’elaborar la versió catalana de les normes UNE, en el marc de l’acord establert amb l’Associació Espanyola de Normalització (UNE) i el conveni firmat entre la Diputació de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de la Direcció General de Política Lingüística, per a fomentar l’ús del català en el món empresarial.
Podeu consultar la relació de normes UNE disponibles en català al web del TERMCAT, i la terminologia continguda en els glossaris de les normes traduïdes, al Cercaterm.
Els canvis tecnològics, la competència, les noves regulacions, etc. fan que cada vegada sigui més necessari respondre i adaptar-se ràpidament a l’entorn, reduir la complexitat dels processos de treball i augmentar la productivitat i l’èxit dels projectes a través de la innovació. Això és el que s’intenta aconseguir amb la metodologia àgil.
Tot i que el concepte va néixer fa més de 10 anys de mans de les grans empreses de desenvolupament de programari amb l’objectiu de corregir pràctiques poc productives en gestió de projectes, la digitalització ha fet que avui dia sigui aplicable a pràcticament qualsevol sector i tipus d’empresa que decideixi evolucionar cap a aquesta nova manera d’entendre tant els processos de treball com les relacions entre els membres dels equips.
Què la caracteritza?
La planificació temporal és rigorosa i en funció dels objectius.
Els projectes es “trossegen” en petites parts que s’han de completar i lliurar en poques setmanes i de manera continuada.
El conformen equips pluridisciplinaris que treballen junts durant tot el procés.
Els ajustaments i canvis, en qualsevol moment i fase del projecte, són dinàmics, efectius i poc traumàtics.
L’orientació i l’adaptació a les necessitats del client és constant.
Les marques, els signes que identifiquen una empresa, un producte o un servei i els distingeixen d’altres, ens envolten, ens identifiquen, ens defineixen. Desenes de noms de marca formen part del nostre vocabulari, i alguns han passat a denominar productes genèrics. Qui no ha jugat mai al joc d’endevinar marques al mòbil o a la tauleta?
Perquè una marca d’una determinada empresa o d’un determinat producte o servei hagi arribat a ser part del coneixement bàsic i natural que li cal a qualsevol persona per viure al segle XXI hi ha d’haver hagut al darrere un equip multidisciplinari que l’hagi construïda i gestionada. La disciplina especialitzada en la creació, el desenvolupament i la gestió estratègica de marques a fi d’aconseguir que tinguin una presència rellevant, diferenciada i duradora en el mercat s’anomena brànding o construcció de marca.
El cas de l’anglicisme branding va ser estudiat l’any 1998 pel Consell Supervisor del TERMCAT arran de l’elaboració del Diccionari de comunicació empresarial. Però com que el món dona tantes voltes, aquesta primavera s’ha considerat convenient replantejar-se si la decisió d’aleshores continuava essent vàlida vint anys després. En la recerca duta a terme aquest 2018 s’ha constatat, d’una banda, que la disciplina ha evolucionat i que calia una actualització de la definició; de l’altra, que la forma aprovada aleshores, construcció de marca, té poc ús i, en canvi, el manlleu és la forma més habitual. Tanmateix, d’acord amb els especialistes consultats, construcció de marca continua essent una proposta vàlida ja que és una forma adequada i descriu bé el concepte.
Així doncs, el Consell Supervisor ha aprovat la denominació brànding, adaptació al català del manlleu, com a sinònim de la forma normalitzada construcció de marca. La fitxa d’aquest terme, juntament amb altres termes aprovats del mateix àmbit (brànding verbal, identitat sonora, brànding personal o guarda de marca), es podrà consultar ben aviat a la Neoloteca i al Cercaterm.
En realitat el que ens cal, sobretot, és la idea: és bo que els treballadors tinguin la capacitat d’adaptar-se amb rapidesa a noves situacions i noves necessitats gràcies a la curiositat i a l’adquisició continuada d’habilitats i competències.
Perquè no hi ha un moment a partir del qual l’equipatge de coneixement ja ens permeti evolucionar indefinidament en el món laboral, sinó que és imprescindible anar-lo renovant. Tenir ganes i capacitat d’assimilar noves idees i noves metodologies. Saber moure’s, en definitiva, en escenaris inestables, perquè, seguint la societat, també l’empresa s’ha tornat mudable.
Ara bé, el que no ens cal és la forma anglesa. Si learnability s’ha creat a partir de to learn, per què no podem crear nosaltres aprendibilitat i aprensibilitat a partir del verb aprendre?
Es tracta de formes que es relacionen sense problemes amb el verb aprendre, igual que l’anglès learnablity respecte a to learn:
—aprendibilitat és un derivat de aprendre (com vendible i atendible amb relació a vendre i atendre);
—aprensibilitat és una forma presa de l’adjectiu llatí aprehensibilis (com comprensible, amb el verb comprendre).
No ens estranyem, doncs, si les empreses ens reclamen que demostrem la nostra aprendibilitat, o la nostra aprensibilitat, per més enorme que sigui el nostre coneixement avalat per un currículum tancat qui sap quan…
També val la pena saber que, al costat d’aquest significat que acabem de comentar, aprendiblilitat o aprensibilitat, com aprendible o aprensible, també s’utilitzen per a referir-se a productes informàtics o interfícies amb un disseny que permet familiaritzar-s’hi ràpidament, sense necessitat d’instruccions prèvies.
Feta la llei feta la trampa. Els negocis i internet: el màrqueting digital, el pagament per clic, els m’agrada, els seguidors, els pescaclics… Com que tot això de la publicitat a internet mou molts diners, també hi ha empreses que s’han mogut i han creat o patrocinat granges de clics.
Una granja de clics és un lloc físic en què treballadors mal pagats proveïts de telèfons mòbils i de diverses targetes SIM es dediquen a fer clics en enllaços, navegar per webs durant una estona, subscriure’s a butlletins, seguir determinats comptes de Twitter, de Facebook, d’Instagram, de manera que semblin usuaris normals i corrents que van navegant per la xarxa, amb l’objectiu fraudulent d’augmentar el nombre de clics, de visites, de m’agrada, etc. Això fa que sigui difícil detectar-ho amb els filtres automàtics que detecten bots, per exemple, perquè actuen com a usuaris legítims de la xarxa.
Aquestes granges estan localitzades generalment en països en vies de desenvolupament, com ara l’Índia, la Xina, les Filipines o Bangla Desh. Els empresaris d’aquestes granges de clics aprofiten la precarietat laboral d’aquests països. S’ha sabut, per exemple, que els treballadors guanyen un euro per cada mil m’agrada o per cada mil perfils de Twitter de què es fan seguidors.
Granja de clics és la denominació catalana creada per paral·lelisme a la forma original anglesa, click farm, igual com han fet llengües del nostre entorn com el castellà (granja de clics) o el francès (ferme à clics).
Així, doncs, sapigueu ser crítics quan navegueu per les xarxes i no us deixeu enlluernar.
