#termedelasetmana: escocell

escocell

Vet aquí un terme relativament desconegut, però que fa referència a un concepte ben habitual en els carrers de ciutats, viles i pobles. Us proposem com a #termedelasetmana el terme escocell.

Es tracta del clot fet al voltant d’un arbre, una palmera o un arbust gros, especialment els que se situen en àrees pavimentades, per a permetre-hi la incorporació d’aigua de reg i de pluja i eventualment l’aportació de productes nutrients, així com l’intercanvi gasós entre el sòl i l’aire i l’engruiximent del tronc sense que el paviment hi oposi resistència.

Tot i que en alguns textos més o menys antics, i fins i tot en diccionaris, es pot documentar la grafia *escossell, l’etimologia del mot confirma que la forma adequada és escocell. En castellà s’hi refereixen amb la forma alcorque, i en anglès amb la denominació tree pit.

Si us interessa la terminologia relacionada amb la jardineria i el paisatgisme, us recomanem que tingueu a mà l’enllaç al Glossari de jardineria i paisatgisme que us oferim, fruit de la col·laboració entre la Fundació de la Jardineria i el Paisatge i el TERMCAT, que difon la terminologia continguda en cadascun dels glossaris annexos de les Normes tecnològiques de jardineria i paisatgisme. Aquestes normes són unes publicacions tècniques adreçades als professionals d’aquest àmbit que pretenen establir criteris objectius per als productes i serveis amb què tracten i promoure la utilització d’una terminologia comuna i estandarditzada.

Terrassa coberta o vetllador?

terrassa_coberta

Amb l’arribada del bon temps ve molt de gust seure a l’aire lliure per prendre alguna cosa mentre es respiren ja els aires tebis de primavera. És possible, però, que el temps no acabi d’acompanyar, sobretot ara al març, en què els canvis sobtats de temps resulten encara traïdors.

Si és així, ens podrem acomodar en una terrassa coberta, que és la terrassa d’un bar o restaurant situada a l’exterior però coberta amb un envelat o amb alguna mena de tancament que pot tenir vidres desmuntables. Una terrassa, segons el DIEC, ja designa de manera precisa el concepte que ens interessa en aquest cas: ‘Ampla balconada, terrat, vorera, de què disposa un cafè, un restaurant, un club, etc., per a posar-hi taules i seients’.

De la terrassa coberta és convenient no dir-ne vetllador*, una forma que de vegades es documenta per a designar aquest concepte, perquè un vetllador es refereix a tota una altra cosa. Un vetllador és un moble, una tauleta, generalment rodona, d’un sol petge trifurcat a la base. Per extensió, es pot referir també a qualsevol taula més o menys petita i lleugera que és fàcilment transportable d’un lloc a l’altre, com les taules de les terrasses de determinats bars i restaurants, però en tot cas no a la terrassa en si.

Portem el gos al parc caní o al correcà?

parc_cani

Totes dues formes, parc caní i correcà, conjuntament amb la més descriptiva àrea d’esbarjo de gossos, es poden utilitzar per a designar el parc públic reservat als gossos, delimitat amb tanques i equipat amb serveis com ara fonts, zona d’higiene canina, papereres, etc., i en el qual, sota la supervisió i control dels amos, els gossos poden esplaiar-se, córrer i jugar lliurement sense molestar.

El concepte, doncs, afegeix la idea que es tracta d’un lloc de lleure per als animals. És per això que aquestes formes han substituït en molts casos les que s’utilitzaven més habitualment fins no fa gaire: zona d’higiene canina i pipicà, que se centren més exclusivament en el fet que es tracta d’una àrea especialment equipada perquè els gossos hi puguin fer les seves necessitats.

La forma pipicà és l’adaptació de la marca Pipican®, recollida ja en algunes fonts lexicogràfiques descriptives de referència. Presumiblement, correcà s’ha format de manera paral·lela a pipicà. Tot i que lingüísticament és de formació dubtosa, es pot fer servir, si bé les denominacions més adequades són parc caní i àrea d’esbarjo de gossos.

Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm.

Què amaguen les superilles?

superillaDes d’un punt de vista lingüístic, res no ens impedeix imaginar que una superilla és una illa tan gran que fa dubtar si no s’hauria de considerar terra ferma. O que és una illa paradisíaca, que abunda en platges blanquíssimes de palmerars, en turons assolellats de vinyes i oliveres o en cims d’aparença alpina entre aigües immòbils.

En l’àmbit de l’urbanisme, però, superilla fa referència a un conjunt d’illes de cases concebut com una unitat, sobretot pel que fa a la circulació de vehicles de motor. El resultat d’aquesta agrupació és una illa de cases sense platges, ni vinyes, ni cims, però amb unes dimensions molt superiors a les habituals.

Tot i que es tracta d’un concepte que té quasi un segle d’història, el disseny i els objectius han canviat substancialment. Així, durant la primera meitat del segle XX les superilles es feien a mida dels vehicles de motor, amb grans artèries de circulació al voltant i amb carrers discontinus a l’interior per a dificultar els desplaçaments a peu o amb bicicleta; en canvi, a principis del segle XXI es van recuperar amb la intenció que fossin espais a la mida de vianants i ciclistes, amb fortes restriccions a la circulació de vehicles de motor privats i amb àmplies zones de passeig i esbargiment.

En les altres llengües s’utilitzen formes anàlogues: supermanzana o superisla en castellà, super-îlot en francès, superisolato en italià i superblock en anglès. Denominacions, en general, que porten a somiar espais serens i amables, enmig de les ciutats o dels oceans.