#termedelasetmana: programari de segrest o segrestador

ciberseguretat

Ransomware és una forma anglesa que de tant en tant l’actualitat informativa fa popular, i temible, a causa dels ciberatacs massius a què es refereix. Per si denominar-la en català ens pot ajudar, si no a combatre l’atac, almenys sí a entendre’l una mica més, us proposem com a #termedelasetmana el terme programari de segrest o segrestador, l’alternativa catalana a la forma anglesa recentment normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT.

Es tracta d’un tipus de programari maliciós (en anglès, malware) que restringeix totalment o parcialment l’accés als fitxers d’un dispositiu fins que no es paga una determinada quantitat de diners.

Tal com el terme anglès es forma a partir de ransom (‘rescat’) i –ware (de malware, ‘programari maliciós’), la catalana completa es forma també a partir de programari maliciós i de l’ús figurat de segrestar, que és el punt clau en l’estratègia d’atac (“Tenir algú aïllat dels altres, reclòs contra la seva voluntat, agafat per exigir-ne un rescat”, segons el diccionari normatiu).

La variant possible i difosa anteriorment, programari de rescat, no es considera prou precisa: segons els experts, podria associar-se, contràriament al que passa, a un programa que serveix per a alliberar un sistema o un dispositiu de l’atac que ha patit.

Habitualment el programari de segrest infecta el sistema operatiu com a troià o cuc i inicia l’encriptació dels fitxers infectats. El rescat acostuma a demanar-se en bitcoins, que és la criptomoneda descentralitzada i no controlada per cap banc ni govern, que funciona per mitjà d’un protocol propi basat en la tecnologia de la cadena de blocs i en xarxes d’igual a igual.

El TERMCAT ha estudiat més de 260 termes de l’àmbit de la ciberseguretat en col·laboració amb el Cesicat, el Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, que trobareu en el diccionari en línia Terminologia de la ciberseguretat.

 

#termedelasetmana: reproducció en continu

 

Reproducció en continu o reproducció en línia són les alternatives a la forma anglesa streaming, que s’aplica a la tècnica que permet la reproducció de continguts audiovisuals a mesura que es van transferint, generalment a través d’internet.

Aquesta tècnica s’esmenta en diversos contextos d’ús (retransmissió en directe d’esdeveniments, consum de continguts multimèdia en plataformes web…) i les alternatives catalanes poden variar per fer més entenedor el referent, en cada cas.

Així, la denominació més tècnica és reproducció en continu (que fa referència a la manera tècnica com es reprodueixen els continguts), però sovint, quan es fa servir el manlleu en català, simplement es vol fer èmfasi en el mitjà pel qual es reprodueixen les dades, que és internet, i aleshores és preferible i més entenedor dir, simplement, reproducció en línia.

En canvi, si ens referim a la difusió d’esdeveniments que tenen lloc al mateix temps que es reprodueixen, podem utilitzar reproducció o retransmissió en directe.

Què són les fintech? Com s’han d’anomenar en català?

 

El sector financer, com tots els altres sectors econòmics de la societat, s’ha vist obligat a introduir l’ús de les noves tecnologies per conquerir un públic jove que és nadiu digital, que ha crescut en un entorn tecnològic i digital normalitzat i que adopta amb rapidesa els nous serveis.

Amb el terme anglès fintech, format per la truncació de les paraules angleses finance i technology, es coneix el que en català es diu tecnologies financeres.

Les tecnologies financeres són el conjunt de les tecnologies digitals que s’utilitzen per a millorar els serveis financers i bancaris. S’han constituït com un nou sector econòmic clarament emergent dintre del món financer i han fet aparèixer les anomenades empreses de tecnologies financeres, el model de negoci de les quals es basa a oferir productes i serveis financers innovadors i alternatius als que ofereixen les entitats financeres tradicionals.

Aquestes empreses  treballen per a sectors econòmics diversos, com ara la banca, el transport, l’hoteleria o la restauració. Els serveis que ofereixen inclouen, per exemple, serveis d’ajuda digital a empreses emergents (start-ups), serveis bancaris com la banca electrònica o la moneda virtual, nous tipus de pagament com el de la targeta sense contacte gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper, o de finançament com el finançament col·lectiu.

Podeu consultar tota aquesta terminologia al Cercaterm i el vídeo sobre el terme.

Crics, clocs, clics!: què és una granja de clics?

granja_de_clics

Feta la llei feta la trampa. Els negocis i internet: el màrqueting digital, el pagament per clic, els m’agrada, els seguidors, els pescaclics… Com que tot això de la publicitat a internet mou molts diners, també hi ha empreses que s’han mogut i han creat o patrocinat granges de clics.

Una granja de clics és un lloc físic en què treballadors mal pagats proveïts de telèfons mòbils i de diverses targetes SIM es dediquen a fer clics en enllaços, navegar per webs durant una estona, subscriure’s a butlletins, seguir determinats comptes de Twitter, de Facebook, d’Instagram, de manera que semblin usuaris normals i corrents que van navegant per la xarxa, amb l’objectiu fraudulent d’augmentar el nombre de clics, de visites, de m’agrada, etc. Això fa que sigui difícil detectar-ho amb els filtres automàtics que detecten bots, per exemple, perquè actuen com a usuaris legítims de la xarxa.

Aquestes granges estan localitzades generalment en països en vies de desenvolupament, com ara l’Índia, la Xina, les Filipines o Bangla Desh. Els empresaris d’aquestes granges de clics aprofiten la precarietat laboral d’aquests països. S’ha sabut, per exemple, que els treballadors guanyen un euro per cada mil m’agrada o per cada mil perfils de Twitter de què es fan seguidors.

Granja de clics és la denominació catalana creada per paral·lelisme a la forma original anglesa, click farm, igual com han fet llengües del nostre entorn com el castellà (granja de clics) o el francès (ferme à clics).

Així, doncs, sapigueu ser crítics quan navegueu per les xarxes i no us deixeu enlluernar.

Trobareu tots aquests termes al Cercaterm.

Hem d’escriure wifiWi-Fi?

 

 

Podem escriure totes dues formes segons a què ens vulguem referir.

En l’àmbit especialitzat de les telecomunicacions cal mantenir la grafia Wi-Fi, amb guionet i majúscules, quan es refereix a la tecnologia usada en les xarxes sense fil basada en l’estàndard IEEE 802.11. Així ho recomanen els especialistes de l’àmbit de les telecomunicacions, perquè és la forma utilitzada internacionalment. Convé tenir present que Wi-Fi prové de la marca comercial de la Wi-Fi Alliance, organització sense ànim de lucre que promou la tecnologia Wi-Fi, i que la forma és una abreviatura que correspon a la denominació anglesa wireless fidelity (‘fidelitat sense fil’).

Podem escriure wifi, en canvi, amb minúscula i sense guionet, quan ens referim al sistema de connexió sense fil que permet connectar diversos dispositius electrònics entre si o bé connectar-se a internet. El motiu és que en aquest cas es considera un mot de la llengua general, una lexicalització de Wi-Fi que es documenta també en altres llengües com el francès i el castellà, que la recullen ja en les seves fonts lexicogràfiques de referència.

En català, el gènere de wifi pot ser tant masculí com femení, el wifi o la wifi, tal com passa en espanyol i italià.

Podeu consultar al Cercaterm les fitxes terminològiques, amb definicions i equivalents.

#termedelasetmana: telemàtica

telematica

Aquests dies l’actualitat informativa ha posat en primer pla el terme telemàtica, i per això us el proposem com a #termedelasetmana.

Es refereix al conjunt de tècniques que apliquen alhora la informàtica i les telecomunicacions. Té ús com a substantiu (“la telemàtica permet dur a terme…”), i també com a adjectiu (telemàtic -a), en contextos com ara votació telemàtica, investidura telemàtica, etc.

Des del punt de vista de la formació, aquest terme presenta alguna particularitat, perquè el recurs a l’adjunció de prefixos a formes ja truncades és un tipus de formació relativament poc freqüent, i els experts no el solen recomanar perquè pot donar peu a formes poc transparents semànticament. En aquest cas concret, es tracta d’afegir el formant d’origen grec tele– (que vol dir ‘a distància’) a –màtica, una terminació compartida per diverses formes (automàtica, informàtica, matemàtica, gramàtica…), que aquí s’ha de considerar un fals sufix procedent de l’escapçament del mot informàtica, com també passa per exemple a ofimàtica. Ho acaba de confirmar la cerca documental, que mostra que en les primeres ocurrències del terme telemàtica (cap als anys 80 del segle passat), aquest molt sovint convivia amb la forma completa teleinformàtica, que ara ha caigut en desús.

Val a dir que el terme telemàtica (igual que ofimàtica) també havia experimentat en els últims anys un notable retrocés en favor d’altres termes amb significats més o menys afins, com ara tecnologies de la informació i la comunicació o TIC, noves tecnologies, o, simplement, telecomunicacions (atès que avui segurament la noció de ‘comunicació a distància’ ja s’entén que habitualment es fa amb alguna mena de suport informàtic i no cal que el terme ho especifiqui), o amb altres recursos com ara l’adjectiu virtual, les expressions en línia o a distància, etc.

La presència del terme en certs textos legals o reglamentaris segurament explica la revifalla en l’ús de telemàtica que estem comprovant aquests dies, i confirma la importància que té l’ús de la terminologia més adequada en els textos legals.

#termedelasetmana: criptomoneda

criptomoneda

Aquesta setmana, des del TERMCAT i amb la col·laboració del CESICAT, hem publicat la Terminologia de la ciberseguretat, un diccionari dedicat a un àmbit de plena actualitat i d’interès molt generalitzat. Per això, us proposen com a #termedelasetmana un dels termes d’aquest recull: el terme criptomoneda.

Es tracta de la moneda virtual basada en la criptografia, és a dir, en les tècniques de xifratge de dades. Des del punt de vista de la formació, el terme s’ha creat amb l’adjunció del formant cripto– (del grec kryptós ‘amagat’) a la base substantiva moneda (amb una etimologia curiosa: prové del llatí moneta ‘anunciadora’, que era el sobrenom de la deessa Juno, en el temple de la qual és on es van encunyar les primeres monedes).

El terme criptomoneda s’ha fet més o menys conegut arran de les notícies vinculades al bitcoin, la criptomoneda més popular.

Si voleu més informació sobre els bitcoins, les altres criptomonedes i molts altres conceptes d’aquest àmbit, consulteu la nova Terminologia de la ciberseguretat: us hi esperen prop de 260 termes relacionats amb el món de la seguretat a la xarxa.

Què és el hacktivisme?

El hacktivisme és una forma d’activisme que utilitza la xarxa Internet com a espai de lluita ideològica, mitjançant l’execució d’accions que destorbin la presentació normal dels llocs web o el funcionament dels sistemes informàtics dels grups o institucions que es pretén denunciar.

Aquest concepte no s’ha de confondre amb el ciberactivisme, que es refereix a un concepte més genèric: es defineix com l’activisme que es basa en les tecnologies de la informació i la comunicació per a fer arribar el seu missatge amb gran rapidesa a un gran nombre de destinataris. Podríem dir, doncs, que el hacktivisme és un tipus de ciberactivisme.

Com a terme, hacktivisme està format per acronímia amb els mots hack[er] i [ac]tivisme, i té l’origen en el manlleu anglès hacktivism. És l’única forma utilitzada en català i en altres llengües com l’espanyol, el francès, l’italià i el portuguès per a designar aquest concepte. En català es pot considerar adequada lingüísticament perquè parteix del manlleu hacker, normalitzat com a sinònim de furoner | furonera amb el sentit de persona que té un gran coneixement de les xarxes i els sistemes informàtics i un viu interès per a explorar-ne les característiques i per a posar a prova les seves habilitats en aquest àmbit.

 

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

Contactless? Sense contacte

 

Recordeu que fa no tants anys hi havia comerços on no es podia pagar amb targeta? O que només es podia fer servir la targeta si la quantitat a pagar era superior a 6 euros? Actualment les targetes de dèbit i les targetes de crèdit estan generalitzades gairebé al cent per cent per fer qualsevol pagament.

La tecnologia que permet el pagament amb targeta ha evolucionat ràpidament. Fa uns anys es donava la targeta i la persona que cobrava se l’enduia al lloc on l’establiment tenia instal·lat el datàfon, i sovint el client no podia veure com es feia l’operació. Més tard, el datàfon ja anava amunt i avall pel local, per exemple, de taula en taula en un restaurant. Pel que fa a la targeta, al principi s’havia d’introduir al datàfon i esperar que en sortís un paperet que calia signar. Més endavant, el paperet i la signatura van ser substituïts per la introducció del PIN (el número d’identificació personal). Des de fa uns quants anys, ja no cal ni que la targeta toqui el datàfon.

En efecte, hi ha targetes que porten incorporat un microcircuit que pot ser llegit a distància per un lector sense que hi hagi contacte entre aquest i la targeta. Són les targetes sense contacte, que funcionen gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper. Aquesta tecnologia, coneguda per la seva sigla anglesa NFC (near field communication) permet l’intercanvi de petites quantitats de dades gràcies a la generació d’un camp magnètic dèbil entre dispositius situats molt a prop els uns dels altres (o entre un dispositiu i una targeta sense contacte).

Fins ara ho hem vist sobretot amb targetes, però els pagaments sense contacte es poden fer amb altres dispositius, com ara amb braçalets o directament amb el mòbil.

Tots aquests termes destacats els trobareu al Cercaterm.

#termedelasetmana: infografia

Materials_Grafics_Multimedia

El #termedelasetmana que us proposem està adquirint progressivament més relleu en els àmbits de la comunicació i la informació, tant en els àmbits empresarials com en el sector públic i de serveis. Es tracta del terme infografia.

Una infografia és una representació gràfica de dades per mitjà de diverses tècniques que combinen il·lustració, taules o altres recursos més o menys interactius, que té la finalitat de comunicar informació de manera visual per a facilitar-ne la transmissió. El conjunt de tècniques que es fan servir per a crear aquestes representacions també rep el nom de infografia.

Les infografies són cada dia més utilitzades en els mitjans de comunicació i també en empreses i institucions a l’hora de presentar dades i resultats d’explotació, i fins i tot es fan servir com a suport de relats visuals de molt diversa mena.

Si en voleu veure alguns exemples, no cal que aneu gaire lluny: des del TERMCAT us oferim un ampli ventall d’infografies, que ens serveixen per a difondre terminologia dels àmbits més diversos (des dels drets humans a les curses populars, passant pels noms d’ocells, el cicle de l’aigua, el màrqueting digital, la taula periòdica dels elements, el manga, etc.). Us recomanem que doneu un cop d’ull a la nostra pàgina de materials gràfics i multimèdia: ben segur que hi trobareu algun producte que us cridarà l’atenció.