El príncep Carles d’Anglaterra és un lobbista o un lobista?

La forma adequada en català d’aquest terme és lobbista, amb dues b perquè està format a partir de lobby. El terme lobbista vol dir ‘membre d’un lobby’ i lobby és un manlleu anglès normalitzat en català amb aquesta forma per a designar un grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics perquè es legisli o s’emprengui una acció determinada en benefici dels seus interessos.

Un cop introduït i acceptat el manlleu en un sistema lingüístic, adopta en general les característiques morfològiques de la llengua d’arribada. En aquest cas, el terme lobby fa el plural lobbys, seguint les normes morfològiques pròpies regulars del català per a la flexió de plural.

El terme permet, a més, la creació de derivats com ara lobbista i lobbisme (‘Conjunt d’accions dutes a terme per un lobby per persuadir els poders públics perquè es legisli o s’emprengui una acció determinada en benefici dels seus interessos o sense lesionar-los’). La y de la forma original cau pel contacte amb la vocal inicial dels sufixos –ista, –isme.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes i de la flexió de plural dels manlleus al Cercaterm.

Deutocràcia, deudocràcia o debitocràcia?

La forma més adequada en català és debitocràcia, que es refereix a la força o poder que té el deute econòmic en el funcionament de la societat actual. Etimològicament és un terme híbrid constituït per dos formants cultes de diferent procedència: d’una banda, –cràcia, forma sufixada del grec -kratía, derivat del mot krátos ‘força’, ‘poder’; i de l’altra, debito-, forma prefixada del mot llatí debitum, ‘deute’.

Pel que fa al primer formant, la forma basada en el llatí es considera més adequada que no pas deuto– o deudo-, que serien creacions basades en la forma actual del mot deute, perquè en general se sol recomanar que els compostos creats a la manera culta tinguin els dos components del mateix origen, o, si més no, que siguin tots dos clàssics.

El formant –cràcia es mostra especialment productiu a l’hora de formar termes, majoritàriament en l’àmbit de les ciències socials. Hi ha els termes clàssics ja consignats en les fonts lexicogràfiques com ara aristocràcia, autocràcia, acràcia, burocràcia, democràcia, estratocràcia, gerontocràcia, ginecocràcia, hierocràcia, teocràcia, tecnocràcia, etc.

I d’altres de nova creació, alguns dels quals encunyats amb intenció crítica o irònica en els mitjans de comunicació i d’opinió i en l’entorn de la política, com meritocràcia (concepció social segons la qual la jerarquia es basa exclusivament en els mèrits personals), sondeocràcia (poder o influència dels sondejos electorals i enquestes), mercatocràcia (el poder dels mercats econòmics i financers), partitocràcia (el poder dels partits polítics), i fins i tot digitocràcia, amb connotació clarament humorística, en referència a la cultura de les designacions de càrrecs “a dit”.

#termedelasetmana: transparència

Aquesta setmana es vota al Parlament de Catalunya la Proposició de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que es preveu que entri en vigor d’aquí a sis mesos.

Es tracta d’una iniciativa gairebé pionera a escala europea que permetrà conèixer des d’informació sobre contractes i concursos públics fins al cost de les campanyes de publicitat institucional o la remuneració, dietes i indemnitzacions de treballadors públics i alts càrrecs.

Per la rellevància que té, doncs, en l’actualitat informativa, transparència és el nostre #termedelasetmana, que definim com a “Qualitat d’una organització que informa de manera clara, precisa, oportuna, honesta i completa sobre les decisions i les activitats que afecten la societat, l’economia i el medi i que té voluntat de comunicar-les.”

La llei inclou la Generalitat, els ajuntaments i entitats locals, les empreses públiques, les privades que rebin diners públics, les universitats, els partits polítics, les patronals, els sindicats i els lobbys.

Si voleu veure més informació sobre termes relacionats amb la responsabilitat social de les empreses, les organitzacions i l’Administració pública, us convidem a consultar el Vocabulari de la responsabilitat social i el Portal de la Transparència del Govern de la Generalitat.

#termedelasetmana: participació ciutadana

Imatge extreta del web Participa2014
Imatge extreta del web Participa2014

El #termedelasetmana, sense cap mena de dubte, és participació ciutadana.

El terme fa referència a la participació dels ciutadans en l’orientació o la definició de les polítiques públiques. Segons la legislació vigent, els processos de participació ciutadana tenen com a objecte garantir el debat i la deliberació entre la ciutadania i les institucions públiques per a recollir l’opinió dels ciutadans respecte d’una actuació pública concreta, i poden ser oberts a tota la població o anar adreçats, en funció de l’objecte o àmbit territorial, a un determinat o uns determinats col·lectius de persones.

Si voleu consultar aquest terme i altres termes relacionats, us proposem de visitar la Terminologia electoral bàsica, que forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia i que recull més d’un centenar de termes relacionats amb el procés i els sistemes electorals.

Què vol dir transaccionar?

En l’àmbit de la política, i especialment en el parlamentari, el verb transaccionar s’utilitza amb el sentit de ‘negociar’ o ‘convenir una cosa’. El Diccionari jurídic català el recull amb una definició encara més precisa: ‘Acordar un text de consens que recull els punts que poden acceptar els autors de les diverses redaccions anteriors’. Aquest terme no es documenta en les fonts lexicogràfiques generals.

Es tracta d’un verb postnominal format a partir de transacció (‘Acció de transigir’, ‘L’arranjament que en resulta’), nascut probablement per una necessitat d’especialització semàntica en un àmbit concret. El resultat és un verb transitiu amb un sentit més específic que el ja existent transigir, que només és intransitiu. El règim transitiu permet, doncs, usos com transaccionar una esmena, una proposta de resolució, una moció, etc.

Com a terme relacionat, és habitual també l’ús de l’adjectiu transaccional, derivat directament de transacció, en contextos com esmena transaccional.

El Consell Supervisor del TERMCAT té previst estudiar aquests termes amb més profunditat amb l’objectiu de normalitzar-los.