Eclipsi: un terme ben interessant

LlunaSang

Un eclipsi és una ocultació d’un astre, ja sigui pel pas d’aquest astre per l’ombra projectada per un altre astre (com passa en els eclipsis de Lluna), ja sigui per la interposició d’un altre astre entre aquest i l’observador (com és el cas dels eclipsis de Sol).

Els eclipsis de Lluna, que són els eclipsis que s’observen més habitualment des de la Terra, poden ser: eclipsis totals, si el satèl·lit queda totalment submergit en l’ombra projectada per la Terra; eclipsis parcials, si només una part del disc lunar s’endinsa en l’ombra terrestre, o eclipsis penumbràtics, quan la Lluna entra en el con de penombra de la Terra i es produeix un obscuriment gairebé inapreciable del disc lunar. Quan la Lluna rep menys llum solar per la interposició de la Terra,  de vegades pren un to vermellós, i per això rep el nom de lluna de sang.

Els eclipsis de Sol poden ser, com els de Lluna, totals o parcials, en funció de si la Lluna amaga completament o només una part del disc solar, i també poden ser anulars, quan la Lluna passa centralment per davant del Sol i el disc solar aparent és més petit que el del Sol, de manera que sempre resta visible una part perifèrica del disc solar.

Des del punt de vista lingüístic, la forma eclipsi prové del llatí eclipsis, i aquest ve del mot grec ékleipsis, que volia dir ‘deserció, desaparició’, derivat de ekleípō ‘abandono’, i aquest, de leípō ‘deixo’. Una llarga història, doncs, per a un mot que es documenta ja en la Crònica de Jaume I.

Podeu consultar la fitxa completa del terme eclipsi, i molts altres termes astronòmics, a l’àrea temàtica corresponent del Diccionari de física.

 

#termedelasetmana: esclafit

esclafit

Aquest diumenge 7 de gener s’han produït a Catalunya, concretament al Bages i a l’Empordà, uns fenòmens meteorològics especialment notables, que els experts estan analitzant per determinar si han estat tornados o esclafits. Com que tornado és una paraula prou generalitzada, us proposem com a #termedelasetmana el terme esclafit, que potser és menys conegut.

Un esclafit és un corrent d’aire descendent molt violent associat a fenòmens convectius que en arribar a prop de terra s’expandeix horitzontalment a gran velocitat. Els esclafits, com els tornados, poden causar estralls, però els efectes en el territori són diferents, i això —juntament amb els possibles documents gràfics que s’hagin pogut obtenir— és el que permetrà als especialistes determinar quin és exactament el fenomen que s’ha esdevingut aquesta setmana.

La forma esclafit és una alternativa catalana al manlleu anglès downburst, proposada pels experts de l’àmbit i que ja ha tingut una considerable difusió, tant en textos especialitzats com de divulgació i en mitjans de comunicació.

#termedelasetmana: onada de fred

onada_de_fredEl #termedelasetmana que us proposem és potser el terme especialitzat que sentireu més vegades durant aquests dies: el terme onada de fred.

Fa referència a un fenomen de certa durada consistent en la disminució considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire fred.

Diuen que a casa nostra seguim amb un interès especial totes les notícies relatives al temps. Això ens fa a tots una mica més coneixedors de la terminologia especialitzada de l’àmbit, però si us interessa especialment i voleu parlar-ne amb precisió, us recomanem que consulteu el Diccionari de física, amb una àrea temàtica completa dedicada a la Meteorologia, i el Diccionari de geografia física, que conté una àrea que recull termes de Climatologia.

#termedelasetmana: lluna de perigeu

llunaperigeuEls mitjans de comunicació ens estan recordant que la lluna plena d’aquesta nit, 14 de novembre, serà especialment interessant. Per això, us proposem com a #termedelasetmana la denominació del fenomen astronòmic que s’hi esdevé: lluna de perigeu.

El perigeu és el punt de l’òrbita d’un satèl·lit en què aquest cos està més a prop del cos al voltant del qual orbita, o sigui, el punt en què la Lluna i la Terra estan més a prop. Els perigeus i els apogeus (el fenomen contrari) se succeeixen en cada òrbita lunar pel fet que la Lluna descriu una el·lipse (i no un cercle) al voltant de la Terra. Això provoca que la lluna de perigeu (o lluna plena de perigeu, quan coincideixen el perigeu i la lluna plena) es vegi més grossa i més brillant que la resta de nits (de fet, la diferència és pràcticament inapreciable a ull nu, però hi és), i per això de vegades de la lluna de perigeu se’n diu popularment superlluna.

La lluna de perigeu de novembre serà la més grossa des del 1948, i per això ha despertat expectació. Esperem que els núvols permetin gaudir d’una bona visió del fenomen als nombrosos aficionats a l’observació dels astres.

 

#termedelasetmana: onada de calor

onada_de_calorEl #termedelasetmana que us proposem no es refereix a un concepte especialment agradable, però sí relativament freqüent durant els mesos d’estiu. Es tracta del terme onada de calor.

És un fenomen de certa durada consistent en l’augment considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire càlid, segons la definició del sempre interessant Diccionari de geografia física.

Si aquesta setmana, o alguna altra setmana d’aquest estiu, us toca suportar una onada de calor, us recomanem que prengueu les mesures adequades per a evitar altres termes relacionats però bastant més desagradables, com ara cop de calor, insolació, hipertèrmia o deshidratació, que també podeu trobar al Cercaterm.

 

#termedelasetmana: radiació UVA i radiació UVB

radiacions_UVL’estiu és aquí: calor, vacances, àpats a la fresca, més temps fent activitats a ple aire, platja… Si no voleu que res us espatlli el panorama, us recomanem que tingueu en compte el #termedelasetmana que us proposem, que, de fet, són dos termes: la radiació UVA i la radiació UVB.

Fan referència a la radiació electromagnètica que forma part de la radiació solar i d’altres fonts. Concretament, la radiació UVA, o radiació ultraviolada A, o raigs UVA, o simplement, els UVA, denomina la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre 320 i 400 nanòmetres. I la radiació UVB, o radiació ultraviolada B, o raigs UVB o simplement, els UVB, designa la radiació la longitud d’ona de la qual està compresa entre els 280 i 320 nanòmetres.

Les conseqüències de cadascuna d’aquestes radiacions són diferents, però en tot cas s’han de tenir sempre en compte, i convé aplicar protectors adequats i altres mesures perquè la nostra pell i els nostres ulls no pateixin més del compte. D’això, però, és millor que us n’informeu amb els dermatòlegs, oftalmòlegs i altres especialistes.

Nosaltres ens limitarem a recordar-vos un parell de detalls lingüístics: que s’ha de fer servir ultraviolat ultraviolada (i no pas *ultravioleta), i que en aquest àmbit especialitzat se sol fer servir el plural raigs i no pas rajos.

Magnitud sísmica, intensitat sísmica i escales sísmiques

Terratremol

Dues de les primeres dades que se solen conèixer en produir-se un terratrèmol són la magnitud sísmica i la intensitat sísmica. Si bé aquests termes designen paràmetres diferents, ambdós es fan servir, entre d’altres, per a la caracterització de la grandària d’un terratrèmol, motiu pel qual a vegades se’n confon l’ús en contextos divulgatius.

La magnitud sísmica mesura l’energia alliberada en el focus d’un terratrèmol que es converteix en ones elàstiques, a partir del senyal enregistrat en un sismograma en un punt concret. És, doncs, un paràmetre objectiu, basat en la determinació instrumental.

En canvi, la intensitat sísmica es valora a partir de la descripció dels efectes d’un terratrèmol sobre les estructures, els edificis, el terreny i les persones. És, doncs, un paràmetre subjectiu de mesura qualitativa de la grandària d’un terratrèmol, i varia a cada punt del terreny en funció de la magnitud sísmica i la distància a l’epicentre, entre altres factors.

La determinació de la magnitud sísmica o la intensitat sísmica d’un terratrèmol es pot expressar en diverses escales estàndard.

Les escales de magnitud sísmica es divideixen en valors numèrics amb un decimal. A l’hora d’interpretar les dades expressades d’aquesta manera, convé tenir en compte que són escales logarítmiques de base 10, de manera que per a cada valor d’augment s’incrementa molt més l’alliberament d’energia. Per exemple, un terratrèmol de magnitud 8,1 produeix una sacsejada 10 vegades superior que un de magnitud 7,1, 100 vegades superior que un de magnitud 6,1, 1.000 vegades superior que un de 5,1, etc.

L’exemple més conegut d’escala de magnitud sísmica és l’escala de Richter, que pren com a base la magnitud de l’ona interna d’un terratrèmol, és a dir, l’ona sísmica que es propaga per l’interior de la Terra. Aquesta escala va ser proposada per C. F. Richter per a calcular la magnitud de terratrèmols locals a Califòrnia, i per aquest motiu de vegades s’utilitza la denominació escala de magnitud local per a fer referència a l’escala de Richter. Pel que fa a la pronunciació de l’antropònim Richter, se sol recomanar la pronúncia amb [k].

Les escales d’intensitat sísmica es basen en una divisió en graus, expressats en números romans, que permet objectivar els efectes macrosísmics d’un terratrèmol. Són escales discretes, és a dir, no admeten valors intermedis entre els valors establerts. Com que els danys d’un terratrèmol varien d’un punt del terreny a un altre, amb els diferents valors d’intensitat sísmica s’elaboren mapes d’isosistes que permeten distingir les zones amb la mateixa intensitat sísmica percebuda.

Són exemples d’escales d’intensitat sísmica l’escala de Mercalli modificada (o escala MM), que actualment consta de 12 graus, i l’escala macrosísmica europea (EMS-98), que és l’escala d’intensitat oficial a la Unió Europea.

Convé evitar l’ús del mot graus per a expressar la magnitud sísmica d’un terratrèmol i reservar aquest mot per a referir-se a valors d’intensitat sísmica (per exemple: un terratrèmol de magnitud 3,2, però un terratrèmol de grau IV ).

També cal especificar l’escala en què es donen les dades de magnitud i d’intensitat d’un terratrèmol, tenint en compte que per a cada cas hi ha diverses escales (per exemple, un terratrèmol de magnitud 3,2 és una referència incompleta, i convindria especificar un terratrèmol de magnitud 3,2 en l’escala de Richter).

 

#termedelasetmana: grafè

© iStock_Bumbasor
© iStock_Bumbasor

Aquesta setmana ve marcada per la celebració del Mobile World Congress 2016 a Barcelona. El #termedelasetmana que us proposem sembla que està cridat, segons algunes veus, a esdevenir un dels conceptes clau en el desenvolupament de la tecnologia dels propers anys. Es tracta del terme grafè, que ja havíem destacat temps enrere.

El grafè és un material d’un sol àtom de gruix format per una estructura bidimensional d’àtoms de carboni disposats en forma d’hexàgons, el qual presenta un conjunt de propietats físiques molt interessants i ha esdevingut un camp de proves extraordinari en terrenys com la nanotecnologia.

La denominació grafè està formada per la base graf(it) (perquè el grafè es pot obtenir per exfoliació del grafit) i el sufix –è designador d’hidrocarburs, paral·lelament a formes com ara alquè (de alcohol + –è) i etilè (de etil + –è).

Mentre esperem descobrir quines novetats ens proporcionarà l’estudi i l’ús del grafè, de moment us convidem a visitar-ne la fitxa terminològica corresponent, en què veureu els equivalents en altres llengües, la definició i altres detalls.

#termedelasetmana: espaitemps

CC Pixabay_JohnsonMartin
CC Pixabay_JohnsonMartin

Per la notable fita científica que suposa el recent anunci de la detecció d’ones gravitacionals, volem destacar espaitemps com el nostre #termedelasetmana. Aquest descobriment confirma la hipòtesi d’Einstein, qui ja va predir l’existència d’aquestes pertorbacions de l’espaitemps ara fa tot just cent anys, en el marc de la seva teoria general de la relativitat.

Ens expliquen els físics que les ones gravitacionals (o gravitatòries: vegeu aquest altre apunt) detectades provenen de l’energia alliberada pel col·lapse de dos forats negres, ara fa uns 1.300 milions d’anys, la qual ha viatjat pel temps i l’espai en forma d’ones fins a la Terra, on finalment l’observatori LIGO les ha pogut detectar. Aquestes ones són, doncs, pertorbacions de la geometria de l’espaitemps.

El concepte de espaitemps, introduït per Hermann Minkowski a principi del segle XX, resulta de considerar conjuntament els conceptes físics de espai i temps, i s’utilitza tant en relativitat especial com en relativitat general per a designar, precisament, l’espai de quatre dimensions (les tres que corresponen a les de l’espai i una de temporal). Des del TERMCAT no ens veiem amb cor d’ajudar els científics en els nous i interessants reptes de comprensió de l’univers que planteja aquest descobriment, però sí que us podem recordar que, segons la normativa d’ús del guionet de l’Institut d’Estudis Catalans, la grafia adequada per a aquest terme compost és espaitemps, sense guionet.

Us convidem a consultar el Diccionari de física en línia, en el qual trobareu més terminologia de relativitat especial i general i d’astrofísica.

Ones gravitatòries o ones gravitacionals?

Ones_Gravitatories

En català són adequades tant la denominació ona gravitatòria com la forma ona gravitacional per a designar la pertorbació de la geometria de l’espaitemps que es propaga com una ona, en el marc de la relativitat general.

El diccionari normatiu recull els adjectius gravitatori -òria i gravitacional com a sinònims. Ambdós són derivats del verb gravitar per procediments de derivació diferents: en el cas de gravitatori -òria, s’ha adjuntat a l’arrel del verb gravitar (gravita-) el sufix adjectival -tori -tòria; en el cas de gravitacional, a la mateixa arrel verbal s’ha adjuntat el sufix -ció per a formar el substantiu gravitació, al qual, al seu torn, s’ha adjuntat el sufix -al, amb una n d’enllaç, per a formar l’adjectiu gravitacional. Pel que fa a aquest darrer adjectiu, convé recordar que el sufix -al, si bé és productiu en català com a productor d’adjectius, també té una presència considerable en adjectius d’àmbits cientificotècnics d’origen anglès, i possiblement és a través de l’anglès que s’ha estès l’ús d’aquest adjectiu en contextos científics catalans.

Aquests dies, les ones gravitatòries o gravitacionals són les protagonistes d’un notable esdeveniment científic, ja que se n’han detectat proves experimentals directes i probablement definitives, just cent anys després que Albert Einstein en predigués l’existència.

Amb la voluntat d’oferir informació terminològica útil i veraç, hem actualitzat les notes d’aquesta entrada en el nostre Diccionari de física, perquè facin referència a aquesta fita històrica en la física moderna. D’acord amb l’ús i l’opinió dels especialistes, també hem actualitzat la relació de sinonímia de les formes que avui comentem. Us convidem a consultar-hi aquest i altres termes de relativitat general, i a fer-nos arribar els suggeriments que vulgueu per a millorar-lo.