#termedelasetmana: condonació del deute

© Maria Toutoudaki
© Maria Toutoudaki

Si la setmana passada us proposàvem unes reflexions sobre la forma corralito, aquesta setmana no abandonem les notícies d’actualitat referides a la situació a Grècia i us proposem com a #termedelasetmana un altre terme que també s’està fent servir molt: condonació del deute.

Es coneix amb aquesta forma l’extinció del deute exterior d’un país pel perdó total o parcial que fa un organisme creditor de manera unilateral i solidària.

El terme s’ha fet servir tradicionalment en l’àmbit de les relacions internacionals, especialment en contextos relacionats amb els països en vies de desenvolupament, i així el podeu trobar, per exemple, en el nostre Diccionari de cooperació al desenvolupament. La novetat és que actualment s’està aplicant també a les relacions entre països i organismes europeus. De fet, la forma condonació es fa servir en diversos contextos relacionats amb l’economia, perquè es refereix de manera general a l’acció de perdonar totalment o parcialment qualsevol deute.

#termedelasetmana: corralito

© iStock / f_
© iStock / f_

Aquesta setmana un dels termes més presents als mitjans de comunicació és corralito. Encara que no sigui un mot català, us el proposem com a #termedelasetmana perquè es tracta d’un tipus de terme que sovint provoca dubtes.

La globalització té també conseqüències en l’àmbit del coneixement —i per tant, de la llengua—, i almenys en bona part del planeta la informació és ràpidament compartida (potser més que ràpidament, hauríem de dir immediatament compartida). Aquesta immediatesa, afegida a la voluntat dels informadors de transmetre una experiència autèntica, propera als fets que són notícia, són alguns dels motius que expliquen la difusió de formes com ara corralito. El mot es va començar a escampar des de l’Argentina, arran de la crisi bancària d’aquest país, i es fa servir en la llengua original no sols en català, sinó també en certs contextos en anglès, en francès, en italià, etc. Com que la situació presenta paral·lelismes amb la situació actual a Grècia, ara s’hi aplica la mateixa etiqueta.

És el mateix fenomen que es va donar en un cas com el de chapapote, ara ja fa uns quants anys, arran de l’enfonsament d’un petrolier davant les costes gallegues. Algunes d’aquestes formes amb el temps poden sentir-se com a indispensables i, en conseqüència, es poden acabar incorporant dins del cabal general de la llengua (és el que va passar fa anys en casos en certa mesura similars com ara iceberg o tsunami). En canvi, altres formes del mateix estil potser cauran en l’oblit amb més o menys rapidesa.

Si no es vol fer servir la forma corralito, hi ha alternatives descriptives com ara bloqueig de comptes. I si voleu més informació sobre el tractament dels manlleus, us convidem a consultar aquest criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT: Manlleus i calcs lingüístics en terminologia.

Confiem que corralito continuï durant molt temps designant una realitat aliena a la nostra cultura, i que els que s’hi troben enxampats sense tenir-ne cap responsabilitat trobin ben aviat una bona sortida.

Deutocràcia, deudocràcia o debitocràcia?

La forma més adequada en català és debitocràcia, que es refereix a la força o poder que té el deute econòmic en el funcionament de la societat actual. Etimològicament és un terme híbrid constituït per dos formants cultes de diferent procedència: d’una banda, –cràcia, forma sufixada del grec -kratía, derivat del mot krátos ‘força’, ‘poder’; i de l’altra, debito-, forma prefixada del mot llatí debitum, ‘deute’.

Pel que fa al primer formant, la forma basada en el llatí es considera més adequada que no pas deuto– o deudo-, que serien creacions basades en la forma actual del mot deute, perquè en general se sol recomanar que els compostos creats a la manera culta tinguin els dos components del mateix origen, o, si més no, que siguin tots dos clàssics.

El formant –cràcia es mostra especialment productiu a l’hora de formar termes, majoritàriament en l’àmbit de les ciències socials. Hi ha els termes clàssics ja consignats en les fonts lexicogràfiques com ara aristocràcia, autocràcia, acràcia, burocràcia, democràcia, estratocràcia, gerontocràcia, ginecocràcia, hierocràcia, teocràcia, tecnocràcia, etc.

I d’altres de nova creació, alguns dels quals encunyats amb intenció crítica o irònica en els mitjans de comunicació i d’opinió i en l’entorn de la política, com meritocràcia (concepció social segons la qual la jerarquia es basa exclusivament en els mèrits personals), sondeocràcia (poder o influència dels sondejos electorals i enquestes), mercatocràcia (el poder dels mercats econòmics i financers), partitocràcia (el poder dels partits polítics), i fins i tot digitocràcia, amb connotació clarament humorística, en referència a la cultura de les designacions de càrrecs “a dit”.

Com es pot dir m-commerce en català?

La forma més adequada en català és comerç mòbil, i es refereix a un tipus de comerç electrònic que permet la compra i venda en línia de productes i serveis per mitjà d’un dispositiu mòbil.

El prefix anglès m- correspon a l’abreviació de l’adjectiu mobile. Tal com ha passat amb e- per a l’adjectiu electronic, es tracta d’un recurs de prefixació per a la formació de termes relacionats, en aquest cas, amb transaccions, gestions o intercanvis d’informació fets amb dispositius mòbils. És previsible que aquest recurs pugui esdevenir productiu a l’hora de denominar nous conceptes paral·lels als que ja s’han format amb electrònic: negocis mòbils (m-business), administració mòbil (m-administration), aprenentatge mòbil (m-learning) o govern mòbil (m-government).

La proposta de formació d’aquests termes posposant al substantiu l’adjectiu mòbil, que pren el nou significat de ‘fet a través d’un dispositiu mòbil’, es justifica perquè genera formes descriptives, entenedores i que s’ajusten a la sintaxi pròpia del català.

La propera edició del Mobile World Congress a Barcelona pot representar, a través de la secció mPowered Industries (indústries impulsades o potenciades per la tecnologia mòbil), una bona plataforma de llançament de molta d’aquesta nova tecnologia i de la terminologia que hi va associada.

Sostres i terres hipotecaris

© Imatge: Alex SlobodkinDarrerament s’ha plantejat a l’Antena de Terminologia el cas dels sostres i terres hipotecaris. Amb les contínues baixades de l’euríbor, algunes persones s’han adonat que les seves hipoteques contenen una clàusula en què s’estableix l’interès mínim que s’ha de pagar per la hipoteca, la taxa d’interès mínima, que fa que no puguin beneficiar-se d’aquestes baixades per sota d’un límit fixat.

Algunes persones, individualment o a través d’associacions d’usuaris, van denunciar la falta d’informació oferta per les entitats bancàries en el moment de signar els contractes, i el Tribunal Suprem ha dictat una sentència que declara nul·les les clàusules que estipulen aquests límits si hi ha falta de transparència.

Al Cercaterm podeu consultar les fitxes corresponents als termes taxa d’interès mínima i taxa d’interès màxima –denominacions més formals–, al costat dels sinònims complementaris corresponents, terra hipotecari i sostre hipotecari –formes més col·loquials. El TERMCAT ha fixat aquestes denominacions d’acord amb els especialistes consultats.

agrupament d’accions: #termedelasetmana

Els mitjans utilitzen la denominació anglesa contrasplit per informar d’una actuació prevista aquests dies pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària. Aquest terme es recull a la Neoloteca i al Diccionari de mercats financers com a agrupament d’accions: operació consistent a ajuntar diverses accions ja emeses per crear accions de valor nominal augmentat proporcionalment sense afectar el capital social d’una empresa, generalment amb la intenció de compensar caigudes importants a la borsa i facilitar els moviments econòmics de l’entitat afectada.