Com es defineix la pobresa energètica? I la pobresa residencial?

pobresa_energetica

La pobresa energètica és la situació d’una persona o d’una família que té dificultats per a pagar els subministraments bàsics d’electricitat, aigua o gas del seu habitatge, o que destina una part elevada dels seus ingressos a pagar aquests subministraments.

Aquesta dificultat es tradueix sovint en la impossibilitat de mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (igual o superior als 18 ºC a l’hivern), i és per aquest motiu que, malauradament, el terme pobresa energètica es fa més visible en ple mes de gener, un mes costerut i considerat el més fred de l’any.

Els factors principals que incideixen en la pobresa energètica són el nivell de renda de les famílies, l’eficiència energètica de l’habitatge i els preus de l’energia.

Relacionat amb la pobresa energètica, el terme pobresa residencial designa la situació d’una persona o d’una família que té dificultats per a pagar l’habitatge o que destina una part elevada dels seus ingressos al seu pagament. Concretament, es considera elevada si la llar destina més del 40 % dels ingressos al pagament del cost de l’habitatge i dels subministraments bàsics.

En tot cas, malgrat que aquestes especificacions permeten fer visibles les diferents situacions, cal tenir present que tant la pobresa energètica com la pobresa residencial són situacions de pobresa que afecten moltes llars, de manera que el més important és identificar i resoldre les causes que motiven la pobresa.

Podeu consultar altres termes de l’àmbit, com ara llindar de pobresa bossa de pobresaal Diccionari de serveis socials.

Respostes a l’enquesta sobre monedes

Monedes_Món

Aprofitant que hem publicat fa pocs dies el diccionari en línia Monedes del món, hem volgut posar a prova els vostres coneixements sobre el tema o la vostra perícia fent cerques simples o avançades en el nostre diccionari. Perquè les respostes a les cinc preguntes llançades per Twitter les podíeu trobar fàcilment si entràveu al diccionari.

I estem contents perquè heu estat molts usuaris els que us heu animat a contestar preguntes. Moltes gràcies a tothom per participar-hi! Ara donarem les respostes i cadascú que es posi nota.

La primera pregunta era molt fàcil. El sol és la unitat monetària del Perú. A Costa Rica tenen el colon i a Colòmbia fan servir el peso colombià. Ho ha endevinat el 79 % dels participants.

La segona pregunta era per despistar, perquè demanava si a Europa encara circulen francs. La resposta és que sí, els francs suïssos, que són oficials a Suïssa i a Liechtenstein. Segurament, per a la majoria de nosaltres, pensar en francs és pensar en francs francesos. I, és clar, els francs francesos sí que estan fora de circulació perquè a França la moneda oficial és l’euro. Ho ha encertat el 82 % de participants.

La tercera pregunta era molt difícil. La unitat monetària de Papua Nova Guinea (gairebé a les nostres antípodes) és el kina. El lev és la moneda de Bulgària i el ringgit és oficial a Malàisia. Ho ha encertat el 61 % de participants.

La quarta pregunta també era difícil, però es podia saber fent una cerca simple al diccionari. MAD és el codi ISO internacional del dírham marroquí. Aquest codi està format per dues lletres (poden ser les dues primeres o unes altres) del nom del país i la lletra inicial de la moneda, en l’ordre sintàctic anglès. En aquest cas, Moroccan dirham. Ho ha encertat només el 37 % de participants.

I l’última pregunta, la cinquena, demanava sobre la moneda actual de l’Equador, que ja no és el sucre, sinó el dòlar dels Estats Units. Ho ha encertat el 84 % de participants.

I fins aquí les respostes. Esperem que, si més no, us hagi entrat una mica de curiositat de consultar el nostre diccionari.

B2B i B2C, a què es refereixen aquestes sigles?

B2B2C.jpg

Des de sempre, hi ha hagut empreses que produeixen béns o presten serveis destinats a altres empreses o bé a consumidors finals. Per exemple, una empresa pot produir cafeteres destinades a bars i restaurants (que també són empreses) o cafeteres que es venen a la botiga d’electrodomèstics del barri perquè la gent en compri per a casa seva. O hi ha bugaderies que renten roba d’hotels, i d’altres on pot anar un ciutadà qualsevol perquè li rentin un cobrellit.

En el món del comerç electrònic passa el mateix: els clients poden ser altres empreses o poden ser consumidors finals. Però la terminologia ha canviat, i és habitual l’ús de sigles procedents de l’anglès, com ara B2B i B2C. Què signifiquen? Com es pot dir en català?

La sigla B2B significa ‘business to business’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis que es duen a terme entre empreses; la forma catalana corresponent és d’empresa a empresa. Per altra banda, la sigla B2C significa ‘business to consumer’ i es refereix als intercanvis d’informació o de serveis entre una empresa i un consumidor final, per la qual cosa, en català se’n diu d’empresa a consumidor.

En aquest context, les accions de màrqueting i publicitat adreçades a un o altre destinatari poden ser ben diferents. Mentre que les estratègies adreçades a empreses destaquen arguments racionals sobre el producte o el servei, en les estratègies d’empresa a consumidor es fa més èmfasi en el factor emocional.

Les formes d’empresa a empresa i d’empresa a consumidor, igual que les sigles respectives, també es poden aplicar a altres noms com ara estratègia, venda, comerç, model de negoci, publicitat, projecte, etc.

#termedelasetmana: empresa emergent

empresa emergent_Heisenberg MediaAquesta setmana, concretament el dia 17 de maig, se celebra el Dia Mundial d’Internet, que aquest any es vol centrar, entre altres aspectes, en la importància creixent de les empreses que basen la seva activitat en el potencial d’internet i de la tecnologia. En anglès s’hi refereixen amb la forma start-up i, en català, la forma proposada és el nostre #termedelasetmana: empresa emergent.

Amb aquest terme es designen les empreses de constitució recent que responen a una oportunitat de mercat important, que tenen un marcat caràcter innovador i un creixement fort i ràpid.

Com sol passar amb la terminologia d’aquest àmbit, la internacionalització i el prestigi de la llengua fan que sovint es faci servir la forma anglesa, però la forma catalana resulta molt transparent i adequada des del punt de vista semàntic. Us animem a fer-la servir per a generalitzar-ne progressivament l’ús.

#termedelasetmana: deslocalitzat -ada

deslocalitzarL’actualitat informativa ha posat en primer pla l’adjectiu deslocalitzat -ada, que sovint es troba a les notícies amb la forma anglesa offshore, i que us proposem com a #termedelasetmana.

El terme s’aplica a la persona física o jurídica registrada en un estat en què té una llibertat fiscal més gran que en l’estat on és efectivament ubicada. Així, per exemple, a les notícies es pot destacar que diverses personalitats han evadit impostos per mitjà de societats deslocalitzades (no cal dir “societats offshore”).

Austericidi? Matem l’austeritat!

D’un temps ençà llegim i sentim a parlar d’austericidi, una paraula que expressa amb força l’aclaparament del ciutadà mitjà a causa de la crisi econòmica. El concepte que hi ha darrere és l’asfíxia econòmica de la població d’un país com a conseqüència de les mesures d’austeritat excessives aplicades pel govern.

És un concepte inventat al sud d’Europa, probablement a l’Estat espanyol, ja que es documenta àmpliament a la xarxa tant en català com en castellà, i també força en italià, però en canvi en francès i en anglès l’ús és menys consistent i està influït molt probablement per les llengües que l’utilitzen més àmpliament. La geografia del terme coincideix amb la geografia dels països en què la crisi ha estat, és encara, més intensa.

Austericidi és, tanmateix, una formació irregular. El sufix –cidi prové del llatí –cidium, derivat del mot caedere, que significa ‘occir’, ‘matar’. Literalment significa, doncs, ‘acció de matar l’austeritat’. Per tant, el significat esperable a partir de la denominació no és el que se li dóna en realitat. Per aquest motiu, és aconsellable descartar l’ús de la denominació austericidi.

Us proposem com a alternativa la denominació austeritat suïcida, que ja té un cert ús. És una forma descriptiva i de significat transparent, fàcilment deduïble a partir dels mots que la componen. Al diccionari normatiu, l’adjectiu suïcida significa ‘Extremament perillós i amb molt poques garanties d’èxit. Conducta suïcida. Solució suïcida‘; i al Gran diccionari de la llengua catalana: ‘Dit d’una acció o una actitud molt perillosa o perniciosa per a la persona que la fa o l’adopta. Aquella va ésser una decisió suïcida. Un pilot suïcida. Una inversió suïcida‘.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm.

#termedelasetmana: condonació del deute

© Maria Toutoudaki
© Maria Toutoudaki

Si la setmana passada us proposàvem unes reflexions sobre la forma corralito, aquesta setmana no abandonem les notícies d’actualitat referides a la situació a Grècia i us proposem com a #termedelasetmana un altre terme que també s’està fent servir molt: condonació del deute.

Es coneix amb aquesta forma l’extinció del deute exterior d’un país pel perdó total o parcial que fa un organisme creditor de manera unilateral i solidària.

El terme s’ha fet servir tradicionalment en l’àmbit de les relacions internacionals, especialment en contextos relacionats amb els països en vies de desenvolupament, i així el podeu trobar, per exemple, en el nostre Diccionari de cooperació al desenvolupament. La novetat és que actualment s’està aplicant també a les relacions entre països i organismes europeus. De fet, la forma condonació es fa servir en diversos contextos relacionats amb l’economia, perquè es refereix de manera general a l’acció de perdonar totalment o parcialment qualsevol deute.

#termedelasetmana: corralito

© iStock / f_
© iStock / f_

Aquesta setmana un dels termes més presents als mitjans de comunicació és corralito. Encara que no sigui un mot català, us el proposem com a #termedelasetmana perquè es tracta d’un tipus de terme que sovint provoca dubtes.

La globalització té també conseqüències en l’àmbit del coneixement —i per tant, de la llengua—, i almenys en bona part del planeta la informació és ràpidament compartida (potser més que ràpidament, hauríem de dir immediatament compartida). Aquesta immediatesa, afegida a la voluntat dels informadors de transmetre una experiència autèntica, propera als fets que són notícia, són alguns dels motius que expliquen la difusió de formes com ara corralito. El mot es va començar a escampar des de l’Argentina, arran de la crisi bancària d’aquest país, i es fa servir en la llengua original no sols en català, sinó també en certs contextos en anglès, en francès, en italià, etc. Com que la situació presenta paral·lelismes amb la situació actual a Grècia, ara s’hi aplica la mateixa etiqueta.

És el mateix fenomen que es va donar en un cas com el de chapapote, ara ja fa uns quants anys, arran de l’enfonsament d’un petrolier davant les costes gallegues. Algunes d’aquestes formes amb el temps poden sentir-se com a indispensables i, en conseqüència, es poden acabar incorporant dins del cabal general de la llengua (és el que va passar fa anys en casos en certa mesura similars com ara iceberg o tsunami). En canvi, altres formes del mateix estil potser cauran en l’oblit amb més o menys rapidesa.

Si no es vol fer servir la forma corralito, hi ha alternatives descriptives com ara bloqueig de comptes. I si voleu més informació sobre el tractament dels manlleus, us convidem a consultar aquest criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT: Manlleus i calcs lingüístics en terminologia.

Confiem que corralito continuï durant molt temps designant una realitat aliena a la nostra cultura, i que els que s’hi troben enxampats sense tenir-ne cap responsabilitat trobin ben aviat una bona sortida.

Deutocràcia, deudocràcia o debitocràcia?

La forma més adequada en català és debitocràcia, que es refereix a la força o poder que té el deute econòmic en el funcionament de la societat actual. Etimològicament és un terme híbrid constituït per dos formants cultes de diferent procedència: d’una banda, –cràcia, forma sufixada del grec -kratía, derivat del mot krátos ‘força’, ‘poder’; i de l’altra, debito-, forma prefixada del mot llatí debitum, ‘deute’.

Pel que fa al primer formant, la forma basada en el llatí es considera més adequada que no pas deuto– o deudo-, que serien creacions basades en la forma actual del mot deute, perquè en general se sol recomanar que els compostos creats a la manera culta tinguin els dos components del mateix origen, o, si més no, que siguin tots dos clàssics.

El formant –cràcia es mostra especialment productiu a l’hora de formar termes, majoritàriament en l’àmbit de les ciències socials. Hi ha els termes clàssics ja consignats en les fonts lexicogràfiques com ara aristocràcia, autocràcia, acràcia, burocràcia, democràcia, estratocràcia, gerontocràcia, ginecocràcia, hierocràcia, teocràcia, tecnocràcia, etc.

I d’altres de nova creació, alguns dels quals encunyats amb intenció crítica o irònica en els mitjans de comunicació i d’opinió i en l’entorn de la política, com meritocràcia (concepció social segons la qual la jerarquia es basa exclusivament en els mèrits personals), sondeocràcia (poder o influència dels sondejos electorals i enquestes), mercatocràcia (el poder dels mercats econòmics i financers), partitocràcia (el poder dels partits polítics), i fins i tot digitocràcia, amb connotació clarament humorística, en referència a la cultura de les designacions de càrrecs “a dit”.