#termedelasetmana: serveis de terra

serveisDeTerra

A l’estiu la majoria dels aeroports experimenten un considerable augment en els nivells d’ús. La terminologia que s’hi relaciona, doncs, també es fa més freqüent, i apareix en notícies i converses. Per això, us proposem com a #termedelasetmana un d’aquests termes propis dels aeroports: serveis de terra.

Fa referència al conjunt de serveis que una companyia aèria proporciona als passatgers, els tripulants i les aeronaus en un aeroport, ja sigui directament o bé per mitjà d’una empresa subcontractada. Per exemple, són serveis de terra la facturació i el transport d’equipatges, el servei d’àpats, el proveïment de combustible, el manteniment de les aeronaus, etc.

Des del punt de vista formal, es tracta d’un sintagma descriptiu, que té la particularitat de fer-se servir en plural perquè designa un conjunt. Sovint, i com sol passar amb altres termes del mateix sector, s’hi fa referència amb el manlleu anglès handling, que fins i tot forma part del nom d’alguna de les empreses que ofereixen aquests serveis.

Si necessiteu més terminologia relacionada amb els aeroports, us aconsellem que visiteu aquesta completa infografia.

#termedelasetmana: conciliació de la vida laboral i familiar

conciliacio

Durant aquests dies es duu a terme la 5a Setmana dels Horaris, que impulsa especialment la Iniciativa per la Reforma Horària amb l’objectiu d’oferir espais per a l’exposició dels arguments a favor d’un repartiment més racional dels horaris i les millors estratègies per acostar-s’hi. Un dels termes clau en l’ampli argumentari a favor d’una reorganització dels horaris és el terme que us proposem com a #termedelasetmana: conciliació de la vida laboral i familiar.

Fa referència a la compatibilització més o menys equilibrada entre el temps de treball productiu i el temps dedicat a la vida personal i familiar. Per a això són determinants aspectes com ara aconseguir una distribució equilibrada de les tasques domèstiques entre homes i dones, replantejar els horaris i les jornades laborals, i fomentar una reorganització del temps de treball més flexible que pugui afavorir la vida laboral de les persones, a més de promoure serveis d’atenció a la vida diària, en particular serveis dedicats a la cura de criatures i de persones grans dependents.

La denominació més utilitzada en català per a referir-se a aquest concepte és conciliació de la vida laboral i familiar, però també es documenten altres formes que igualment són adequades lingüísticament, com ara conciliació de la vida familiar i laboral, conciliació de la vida personal i laboral, conciliació de la vida laboral i personal, conciliació de la vida personal, familiar i laboral, conciliació de la vida laboral, personal i familiar o conciliació de la vida familiar, personal i laboral. En castellà, també es dona aquesta multiplicitat. En altres llengües, com ara el francès i l’anglès, la variació és menor.

Des del punt de vista lingüístic també es pot destacar que, tot i que el terme de què parlem sigui d’ús relativament recent, ja en llatí el mot conciliació (conciliatio) tenia el sentit de ‘acord, compatibilització’.

Podeu consultar la fitxa completa del terme, amb els equivalents en castellà, francès, italià i anglès, al Cercaterm.

Com es diu devengo en català?

Economia_Flickr_ Ken Teegardin

En castellà es fa servir la denominació devengo per a fer referència a diversos conceptes. D’acord amb el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, dos dels significats d’aquest terme són la “cantidad devengada”, d’una banda, i el “momento en el que nace la obligación de pago de un tributo”, de l’altra.

Tant per a un significat com per a l’altre, en català la denominació corresponent és meritació. La primera accepció fins i tot es pot documentar al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, que defineix la meritació com la “quantitat meritada”.

La segona accepció, relativa al moment en què neix l’obligació tributària, es documenta entre d’altres llocs a la Llei general tributària, específicament a l’article 21: “Meritació és el moment en què s’entén realitzat el fet imposable i en el qual es produeix el naixement de l’obligació tributària principal.”

(Aquest apunt es va publicar originalment al portal Terminologia jurídica.)

Com es diu stakeholder en català?

stakeholder

En tota organització o empresa, a banda dels propietaris i gestors, hi participen i tenen cada cop més rellevància diferents agents el suport o complicitat dels quals és essencial perquè el projecte funcioni. Es tracta del que en anglès s’anomena stakeholder, en català, part interessada.

En anglès es tracta d’un terme popularitzat als anys 80 per R. Edward Freeman i fa referència a la persona o grup de persones que tenen interès en qualsevol decisió o activitat d’una organització o empresa, ja sigui des del punt de vista intern (propietaris, directius, treballadors, socis, accionistes, etc.) o extern (proveïdors, clients, competidors, institucions, sindicats, etc.).

En l’àmbit de la comunicació i el màrqueting, però,  stakeholder en català s’acostuma a anomenar públic d’interès, i es refereix al grup de persones la conducta col·lectiva de les quals pot afectar (o veure’s afectada per) l’activitat d’una organització, tot i que no formi part dels grups que l’organització considera com a propis i prioritaris, com ara el públic objectiu (en anglès, target audience o target group).

Què és la gig economy?

economia_de_bolos

Una gig economy (en català, economia de bolos o economia de feinetes) és una economia basada en un mercat laboral en què prevalen els contractes breus o les petites feines puntuals, per oposició a un mercat laboral amb llocs de treball estables.

Les dues propostes catalanes alternatives al terme anglès tenen motivacions diferents. D’una banda, tenim economia de bolos. En aquest cas, es tracta del calc de l’original anglès. Un gig, en anglès, és un bolo, una actuació puntual que té lloc fora de temporada o en una població diferent de la població habitual d’activitat d’un artista o una companyia. D’una altra banda, economia de feinetes és una creació descriptiva del concepte, ja que el fet de ser contractes molt curts —sobretot com a freelance— o de dependre d’encàrrecs esporàdics, implica una inestabilitat i una inseguretat i, des del punt de vista del treballador, no es pot qualificar de feina, sinó de feinetes.

Les llengües del nostre entorn han fet opcions similars, com el castellà, que ha optat també pel calc economía de bolos; o bé han proposat altres formes de creació pròpia, com el francès amb économie à la demande o économies des petits boulots.

Podeu consultar la fitxa d’aquest terme al Cercaterm.

Què són les fintech? Com s’han d’anomenar en català?

 

El sector financer, com tots els altres sectors econòmics de la societat, s’ha vist obligat a introduir l’ús de les noves tecnologies per conquerir un públic jove que és nadiu digital, que ha crescut en un entorn tecnològic i digital normalitzat i que adopta amb rapidesa els nous serveis.

Amb el terme anglès fintech, format per la truncació de les paraules angleses finance i technology, es coneix el que en català es diu tecnologies financeres.

Les tecnologies financeres són el conjunt de les tecnologies digitals que s’utilitzen per a millorar els serveis financers i bancaris. S’han constituït com un nou sector econòmic clarament emergent dintre del món financer i han fet aparèixer les anomenades empreses de tecnologies financeres, el model de negoci de les quals es basa a oferir productes i serveis financers innovadors i alternatius als que ofereixen les entitats financeres tradicionals.

Aquestes empreses  treballen per a sectors econòmics diversos, com ara la banca, el transport, l’hoteleria o la restauració. Els serveis que ofereixen inclouen, per exemple, serveis d’ajuda digital a empreses emergents (start-ups), serveis bancaris com la banca electrònica o la moneda virtual, nous tipus de pagament com el de la targeta sense contacte gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper, o de finançament com el finançament col·lectiu.

Podeu consultar tota aquesta terminologia al Cercaterm i el vídeo sobre el terme.

#termedelasetmana: bretxa salarial de gènere

bretxa_salarial

El #termedelasetmana que us proposem és present cada vegada més en la recerca, en articles, en iniciatives polítiques i reivindicacions sindicals, i fins i tot en converses: es tracta del terme bretxa salarial de gènere.

Es refereix a la diferència entre el salari mitjà d’homes i dones, i s’utilitza com a indicador estadístic de la Unió Europea sobre les condicions de vida. També es recull amb la forma bretxa salarial entre homes i dones, però molt sovint es fa servir reduït a bretxa salarial, perquè el context ja fa evident a quina mena de diferència salarial s’està fent referència.

Des del punt de vista de la formació, es tracta d’un terme creat per sintagmació sobre la base del substantiu bretxa (d’origen francès), que vol dir ‘esvoranc, obertura’. En els darrers anys s’han creat diversos termes sobre aquesta mateixa base, com ara bretxa digital o bretxa de pobresa.

Confiem que el fet que el terme sigui cada dia més utilitzat sigui també un senyal que s’estan fent passos efectius per erradicar aquesta injustícia social.

Com es diu en català pop-up store?

botiga_efimera

El que es coneix amb el terme anglès pop-up store correspon en català a botiga efímera. Es tracta d’una botiga que obre volgudament durant un període de temps curt amb una finalitat estratègica comercial determinada.

Inaugurar una botiga efímera és una estratègia de màrqueting relativament recent que pot tenir com a objectiu vendre un producte de temporada, liquidar estocs restants, ser una prova per a l’obertura d’una botiga permanent posterior o bé simplement crear un esdeveniment que atregui l’atenció dels mitjans de comunicació.

La tria de l’adjectiu efímer -a està justificada pel sentit que té en la llengua general (‘De molt curta durada’), i és l’opció que han adoptat també altres llengües romàniques com l’espanyol, tienda efímera, i el francès, boutique éphèmère.

Podeu consultar la fitxa terminològica d’aquest terme, amb definició i equivalents en altres llengües, al Cercaterm.

Què és un world cafe? Com en podem dir en català?

cafe_conversa

Amb les formes angleses world cafe i knowledge cafe es fa referència a un concepte nou que s’està estenent molt de pressa en l’àmbit de la comunicació, l’estratègia empresarial i la resolució de problemes o conflictes: en català s’ha normalitzat amb la forma cafè conversa.

Es tracta d’una metodologia de treball col·laboratiu consistent a reunir en un espai acollidor persones expertes o interessades en un tema determinat perquè dialoguin de manera distesa en petits grups, a partir de preguntes prèviament formulades pels organitzadors i en diferents rondes en què els participants van canviant de grup, amb l’objectiu de fomentar el diàleg, crear nous enfocaments sobre la matèria i, en general, compartir coneixement i promoure la innovació.

Els especialistes que fan servir aquest terme avalen la forma cafè conversa perquè conceptualment recull els dos elements fonamentals de la forma originària: el cafè, com a espai que fomenta el diàleg, i la conversa, com a element definitori d’aquesta metodologia. Formalment, a més, és anàleg a d’altres termes com ara cafè concert i cafè teatre, que designen establiments on es presenten determinats espectacles i també, per extensió, l’espectacle o l’activitat que s’hi fa. Els calcs cafè del móncafè mundial i cafè del coneixement es consideren formes semànticament poc clares.

El cafè conversa va ser ideat pels experts nord-americans Juanita Brown i David M. Isaacs i és en l’origen una marca registrada: The World Café.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme al Cercaterm i a la Neoloteca.

Contactless? Sense contacte

 

Recordeu que fa no tants anys hi havia comerços on no es podia pagar amb targeta? O que només es podia fer servir la targeta si la quantitat a pagar era superior a 6 euros? Actualment les targetes de dèbit i les targetes de crèdit estan generalitzades gairebé al cent per cent per fer qualsevol pagament.

La tecnologia que permet el pagament amb targeta ha evolucionat ràpidament. Fa uns anys es donava la targeta i la persona que cobrava se l’enduia al lloc on l’establiment tenia instal·lat el datàfon, i sovint el client no podia veure com es feia l’operació. Més tard, el datàfon ja anava amunt i avall pel local, per exemple, de taula en taula en un restaurant. Pel que fa a la targeta, al principi s’havia d’introduir al datàfon i esperar que en sortís un paperet que calia signar. Més endavant, el paperet i la signatura van ser substituïts per la introducció del PIN (el número d’identificació personal). Des de fa uns quants anys, ja no cal ni que la targeta toqui el datàfon.

En efecte, hi ha targetes que porten incorporat un microcircuit que pot ser llegit a distància per un lector sense que hi hagi contacte entre aquest i la targeta. Són les targetes sense contacte, que funcionen gràcies a la tecnologia de comunicació de camp proper. Aquesta tecnologia, coneguda per la seva sigla anglesa NFC (near field communication) permet l’intercanvi de petites quantitats de dades gràcies a la generació d’un camp magnètic dèbil entre dispositius situats molt a prop els uns dels altres (o entre un dispositiu i una targeta sense contacte).

Fins ara ho hem vist sobretot amb targetes, però els pagaments sense contacte es poden fer amb altres dispositius, com ara amb braçalets o directament amb el mòbil.

Tots aquests termes destacats els trobareu al Cercaterm.