Què és el win-win? Com ho podem dir en català?

guanyar_guanyar

Sovint donem per suposat que, a la vida, perquè algú hi guanyi, algú altre hi ha de perdre. Però aquesta suposició, per sort, no és necessàriament certa. Sempre és possible fer front a una determinada situació relacional (familiar, comunitària, laboral, mercantil, etc.) amb tècniques i estratègies enfocades a fer que totes les parts implicades puguin sortir-ne beneficiades, que tothom hi guanyi, encara que siguin coses diferents.

Així, la denominació adjectiva de guanyar-guanyar (en anglès, win-win) fa referència precisament a la situació, l’estratègia, la negociació o l’acord que resulta positiu o satisfactori per a totes les parts implicades. El treball en xarxa (en anglès, networking) és un bon exemple d’una situació de guanyar-guanyar. La mediació, per la seva banda, és un procediment de resolució de conflictes alternatiu a la via judicial que també té aquest enfocament.

De vegades també s’utilitza la forma guanyar-guanyar com a substantiu, amb gènere masculí, amb aquest mateix significat: “El guanyar-guanyar és la base de la visió compartida”.

Per fer referència a altres enfocaments que pot haver-hi en una negociació, s’utilitzen, també, construccions paral·leles: de perdre-perdre (lose-lose), de guanyar-perdre (win-lose) i de perdre-guanyar (lose-win).

Aquests termes han estat normalitzats pel Consell Supervisor i els podeu consultar al Cercaterm i la Neoloteca.

Com es diu devengo en català?

Economia_Flickr_ Ken Teegardin

En castellà es fa servir la denominació devengo per a fer referència a diversos conceptes. D’acord amb el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, dos dels significats d’aquest terme són la “cantidad devengada”, d’una banda, i el “momento en el que nace la obligación de pago de un tributo”, de l’altra.

Tant per a un significat com per a l’altre, en català la denominació corresponent és meritació. La primera accepció fins i tot es pot documentar al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, que defineix la meritació com la “quantitat meritada”.

La segona accepció, relativa al moment en què neix l’obligació tributària, es documenta entre d’altres llocs a la Llei general tributària, específicament a l’article 21: “Meritació és el moment en què s’entén realitzat el fet imposable i en el qual es produeix el naixement de l’obligació tributària principal.”

(Aquest apunt es va publicar originalment al portal Terminologia jurídica.)

#termedelasetmana: dada de caràcter personal

ProteccioDades

Aquests darrers dies segur que heu rebut missatges en què empreses i organitzacions us informen de l’entrada en vigor, el proper dia 25 de maig, del nou Reglament general de protecció de dades (RGPD) i us demanen que confirmeu la conformitat amb l’ús de les vostres dades. Per això, us proposem com a #termedelasetmana el terme dada de caràcter personal, que és un concepte clau en aquesta nova reglamentació.

Una dada de caràcter personal, o simplement dada personal, és qualsevol informació de caràcter numèric, alfabètic, gràfic, fotogràfic, acústic o de qualsevol altra mena que fa referència a una persona física identificada o identificable. Per exemple, són dades de caràcter personal el nom, el número de document nacional d’identitat, l’adreça postal, l’adreça electrònica, el número de telèfon, o qualsevol informació referent a la ideologia, l’afiliació sindical, la religió, les creences, l’origen ètnic, la salut o la vida sexual.

Precisament amb motiu de l’entrada en vigor del nou Reglament, des del TERMCAT us oferim una infografia en què trobareu destacats i definits els principals drets a què es refereix la legislació, amb els equivalents en castellà i en anglès.

Protecció de dades: els termes clau

termcat_proteccioDades_vdFa dos anys que el Reglament general de protecció de dades (RGPD) de la Unió Europea va entrar en vigor, però a partir del 25 de maig d’aquest any és de compliment obligatori. Per tant, agafa el relleu de manera definitiva a la Llei orgànica de protecció de dades de caràcter personal (LOPD).

Aquest reglament s’ocupa, essencialment, de regular i protegir les dades de caràcter personal, i proporciona una sèrie de drets a les persones físiques perquè puguin controlar les seves dades. Un dels reptes més significatius de què s’ocupa el Reglament és la manera com les persones atorguen, de manera explícita i efectiva, el consentiment sobre la recollida i el processament de la informació personal. Atès que es tracta d’un reglament de la Unió Europea, proporciona un marc regulador comú per a tots els països de la UE, i és d’aplicació per a qualsevol empresa internacional que, tot i que no estigui establerta a la Unió Europea, hi presti els seus serveis i gestioni dades de caràcter personal.

Una de les novetats del Reglament és l’establiment de dues noves categories de dades de caràcter personal: les dades biomètriques i les dades genètiques. Les dades biomètriques són aquelles relatives a les característiques físiques, fisiològiques o conductuals d’una persona. Per altra banda, les dades genètiques són les dades, extretes d’una mostra biològica, sobre les seves característiques heretades o adquirides.

A més a més, per a garantir el control de les dades personals, el Reglament també amplia els drets de les persones. Fins ara, eren vigents els anomenats drets ARCO (dret d’accés, dret de rectificació, dret de cancel·lació —a partir d’ara, amb el nou reglament, anomenat dret de supressió i dret d’oposició), als quals s’afegeixen els drets nous que estableix el Reglament: el dret a l’oblit, el dret a la limitació del tractament i el dret a la portabilitat de les dades.

Aquests drets augmenten el control que les persones interessades tenen sobre el tractament i la difusió que es fa de les seves dades de caràcter personal. Concretament, el dret a l’oblit és una extensió del dret de supressió i permet a les persones interessades obtenir la supressió de les seves dades i impedir-ne la difusió a internet. El dret a la limitació del tractament preveu que qualsevol persona pugui restringir les operacions de tractament de les seves dades personals. Finalment, el dret a la portabilitat de dades és el dret que té tota persona a rebre les seves dades en un format estructurat, d’ús comú i de lectura mecànica.

Trobareu tots els termes clau referits als drets previstos en el nou Reglament general de protecció de dades en la infografia que us hem presentat, i si voleu ampliar la informació, podeu consultar els termes al Cercaterm.

Què és el forum-shopping?

dret

El forum-shopping fa referència a l’elecció de la jurisdicció en què es presenta una demanda basada en la creença o la percepció que aquella jurisdicció pot ser més favorable que les altres alternatives pels interessos econòmics o jurídics de qui l’escull.

Així, es produeix forum-shopping, per exemple, quan una empresa que vol presentar una demanda sobre una compravenda internacional de mercaderies tria si la presenta davant de la jurisdicció d’un país o d’un altre. Els interessos econòmics que poden prioritzar l’elecció d’una jurisdicció per davant d’unes altres de legítimes poden ser, per exemple, la durada o el cost del procediment, i els interessos jurídics, poden ser, per exemple, l’eficàcia esperada de la sentència que dicti el tribunal o les normes que aplicarà per resoldre la controvèrsia.

El forum-shopping és l’exercici de l’opció legítima que té tot demandant a l’hora d’iniciar un procediment. Malgrat tot, el terme té connotacions negatives, probablement perquè el fet de triar l’Estat on es presenta una demanda pot suposar un avantatge injust a favor del demandant. Com a conseqüència, sovint es fa servir aquesta forma per a destacar, precisament, aquest matís concret del concepte, és a dir, aquest càlcul oportunista.

Aquest terme és propi del dret internacional privat, però s’ha estès també al dret internacional públic, on es fa servir en l’àmbit de l’arranjament pacífic de controvèrsies entre estats. Així, per exemple, si es produís una controvèrsia entre l’Argentina i el Brasil per un aspecte comercial i l’Argentina volgués presentar una demanda, podria decidir si la presenta al tribunal d’arbitratge del MERCOSUR o a l’Organització Mundial del Comerç.

La denominació forum-shopping, normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT, és la forma més estesa en contextos d’especialitat. En català s’escriu amb guionet, d’acord amb la normativa de la llengua, que estableix que s’escriu guionet en compostos que són manlleus no adaptats, tant si en la llengua d’origen ja duen guionet com si s’escriuen amb els elements separats, com és el cas de la forma forum shopping, que en anglès se sol escriure sense guionet.

L’ús generalitzat del manlleu en contextos tècnics no impedeix que en contextos més generals o divulgatius es puguin fer servir denominacions alternatives de tipus descriptiu, que resultin més transparents per al públic general, com ara opció jurisdiccional per conveniència o elecció de la jurisdicció considerada més convenient. En les altres llengües també es documenten, de fet, aquesta mena de propostes, complementàries al manlleu: búsqueda de un foro de conveniència o elección del fuero más ventajoso, en castellà, o course aux tribunaux o élection de jurisdiction, en francès.

(Apunt publicat originalment al portal Terminologia jurídica.)

És el mateix declaració que proclamació?

declaracio_proclamacio

La situació que es viu des de fa un temps a Catalunya i a l’Estat espanyol genera debats de tot tipus. Al marge de les notícies que es van produint i de les opinions de cadascú, tot aquest procés ha fet que siguin d’ús general termes amb un grau d’especialització molt elevat de l’àmbit jurídic i de la ciència política.

Les formes declaració d’independència i proclamació d’independència, així com els verbs corresponents declarar i proclamar, en relació a la independència, es fan servir pràcticament com a sinònims en molts contextos. Però són sinònims realment?

D’acord amb els diccionaris de la llengua general, els verbs declarar i proclamar són verbs molt propers semànticament, si bé proclamar pot tenir un matís afegit de solemnitat i d’oficialitat. És probablement a partir d’aquesta relació en la llengua general que les formes declaració d’independència i proclamació d’independència es fan servir de manera intercanviable en determinats contextos, també d’especialitat.

La distinció encara es complica més pel fet que les entitats subestatals que han esdevingut estats independents al llarg de la història ho han fet a través d’una declaració, en uns casos, o d’una proclamació, en d’altres. Els Estats Units d’Amèrica (1776), Eslovènia (1991) i Kosovo (2008), per exemple, van esdevenir independents a través d’una declaració. En canvi, la República d’Irlanda (1916), el Regne dels serbis, els croats i els eslovens (1918) i Indonèsia (1945) van esdevenir independents a través d’una proclamació.

Tanmateix, en els contextos acadèmics altament especialitzats sí que s’estableix una diferència clara entre aquests dos termes. La declaració és un acte solemne a favor de la creació d’un estat, pel qual s’inicia un procés de creació del nou estat; s’entén com un acte discursiu, intencional. La proclamació, en canvi, declara constituït el nou estat i suposa l’inici de la seva existència efectiva. La diferència, doncs, són la solemnitat (és el cas de la declaració) i l’efectivitat (en la proclamació la independència ja es considera efectiva).

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.

Què són els ADR en l’àmbit del dret?

Mediacio

En l’àmbit del dret, la sigla ADR (de l’anglès alternative dispute resolution) correspon en català al terme resolució alternativa de conflictes, una forma genèrica que, per extensió, es refereix també als procediments de resolució en què no hi ha intervenció judicial.

Així, aquesta sigla és femenina quan designa pròpiament la resolució, però també s’utilitza sovint en masculí quan fa referència als procediments (per exemple, “La mediació és un ADR” o “Les ADR més habituals són l’arbitratge, la conciliació i la mediació”).

La mediació és, doncs, un dels ADR més habituals: un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial pensat per a facilitar la comunicació entre dues o més parts en conflicte mitjançant el suport d’una tercera persona (un mediador), amb l’objectiu que les parts gestionin per elles mateixes una solució a les seves diferències. L’objectiu de la mediació és evitar l’obertura de processos judicials de caràcter contenciós, posar fi als processos ja iniciats o reduir-ne l’abast.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes al Cercaterm.

Què és la sedició?

sedicio

Les fonts lexicogràfiques generals recullen per a sedició únicament el sentit genèric ‘Alçament contra l’autoritat establerta’.

Les fonts terminològiques especialitzades en donen una definició més precisa i exhaustiva pròpia dels àmbits del dret, la política i la defensa militar: ‘Delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d’una llei, la celebració d’eleccions, el lliure exercici de les funcions d’una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d’una autoritat, o les persones o els béns d’una col·lectivitat’.

Etimològicament, el substantiu sedició prové del llatí sēdĭtĭo, ōnis, el sentit primer del qual és ‘acció d’anar a part’, ‘desunió’ o ‘discòrdia’. És en un segon sentit que pren el significat més específic de ‘revolta’ o ‘aixecament’.

El qui promou una sedició o hi pren part és un sediciós o sediciosa. Aquesta forma prové també directament del llatí sēdĭtĭosus, a, um.

Trobareu aquests termes al Cercaterm.

Com es diu vistilla en català?

justiciaEn el registre jurídic col·loquial, en castellà, és habitual l’ús de la forma vistilla. Fa referència a una audiència pública, sovint de caràcter informal, pensada per a ser molt breu. Aquesta característica temporal és el que explica la creació argòtica de la denominació vistilla, formada amb el substantiu vista i el sufix diminutiu –illa. En català, les formes més adequades per a fer-hi referència són audiència breu o vista breu.

Tant el contingut com el moment processal en què es pot dur a terme una audiència breu són molt variables. Per aquest motiu, en català no són adequades les formes audiència prèvia o vista prèvia per a fer-hi referència, ja que la vista no sempre és prèvia. A més a més, audiència prèvia i vista prèvia fan referència a un altre terme propi del dret processal. Tampoc no serien adequades les formes audiència informal o vista informal perquè, tot i que sovint són vistes de caràcter informal, no sempre tenen aquesta característica.

[Apunt publicat originalment al portal Terminologia jurídica]