És el mateix declaració que proclamació?

declaracio_proclamacio

La situació que es viu des de fa un temps a Catalunya i a l’Estat espanyol genera debats de tot tipus. Al marge de les notícies que es van produint i de les opinions de cadascú, tot aquest procés ha fet que siguin d’ús general termes amb un grau d’especialització molt elevat de l’àmbit jurídic i de la ciència política.

Les formes declaració d’independència i proclamació d’independència, així com els verbs corresponents declarar i proclamar, en relació a la independència, es fan servir pràcticament com a sinònims en molts contextos. Però són sinònims realment?

D’acord amb els diccionaris de la llengua general, els verbs declarar i proclamar són verbs molt propers semànticament, si bé proclamar pot tenir un matís afegit de solemnitat i d’oficialitat. És probablement a partir d’aquesta relació en la llengua general que les formes declaració d’independència i proclamació d’independència es fan servir de manera intercanviable en determinats contextos, també d’especialitat.

La distinció encara es complica més pel fet que les entitats subestatals que han esdevingut estats independents al llarg de la història ho han fet a través d’una declaració, en uns casos, o d’una proclamació, en d’altres. Els Estats Units d’Amèrica (1776), Eslovènia (1991) i Kosovo (2008), per exemple, van esdevenir independents a través d’una declaració. En canvi, la República d’Irlanda (1916), el Regne dels serbis, els croats i els eslovens (1918) i Indonèsia (1945) van esdevenir independents a través d’una proclamació.

Tanmateix, en els contextos acadèmics altament especialitzats sí que s’estableix una diferència clara entre aquests dos termes. La declaració és un acte solemne a favor de la creació d’un estat, pel qual s’inicia un procés de creació del nou estat; s’entén com un acte discursiu, intencional. La proclamació, en canvi, declara constituït el nou estat i suposa l’inici de la seva existència efectiva. La diferència, doncs, són la solemnitat (és el cas de la declaració) i l’efectivitat (en la proclamació la independència ja es considera efectiva).

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.

Què són els ADR en l’àmbit del dret?

Mediacio

En l’àmbit del dret, la sigla ADR (de l’anglès alternative dispute resolution) correspon en català al terme resolució alternativa de conflictes, una forma genèrica que, per extensió, es refereix també als procediments de resolució en què no hi ha intervenció judicial.

Així, aquesta sigla és femenina quan designa pròpiament la resolució, però també s’utilitza sovint en masculí quan fa referència als procediments (per exemple, “La mediació és un ADR” o “Les ADR més habituals són l’arbitratge, la conciliació i la mediació”).

La mediació és, doncs, un dels ADR més habituals: un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial pensat per a facilitar la comunicació entre dues o més parts en conflicte mitjançant el suport d’una tercera persona (un mediador), amb l’objectiu que les parts gestionin per elles mateixes una solució a les seves diferències. L’objectiu de la mediació és evitar l’obertura de processos judicials de caràcter contenciós, posar fi als processos ja iniciats o reduir-ne l’abast.

Podeu consultar les fitxes d’aquests termes al Cercaterm.

Què és la sedició?

sedicio

Les fonts lexicogràfiques generals recullen per a sedició únicament el sentit genèric ‘Alçament contra l’autoritat establerta’.

Les fonts terminològiques especialitzades en donen una definició més precisa i exhaustiva pròpia dels àmbits del dret, la política i la defensa militar: ‘Delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d’una llei, la celebració d’eleccions, el lliure exercici de les funcions d’una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d’una autoritat, o les persones o els béns d’una col·lectivitat’.

Etimològicament, el substantiu sedició prové del llatí sēdĭtĭo, ōnis, el sentit primer del qual és ‘acció d’anar a part’, ‘desunió’ o ‘discòrdia’. És en un segon sentit que pren el significat més específic de ‘revolta’ o ‘aixecament’.

El qui promou una sedició o hi pren part és un sediciós o sediciosa. Aquesta forma prové també directament del llatí sēdĭtĭosus, a, um.

Trobareu aquests termes al Cercaterm.

Com es diu vistilla en català?

justiciaEn el registre jurídic col·loquial, en castellà, és habitual l’ús de la forma vistilla. Fa referència a una audiència pública, sovint de caràcter informal, pensada per a ser molt breu. Aquesta característica temporal és el que explica la creació argòtica de la denominació vistilla, formada amb el substantiu vista i el sufix diminutiu –illa. En català, les formes més adequades per a fer-hi referència són audiència breu o vista breu.

Tant el contingut com el moment processal en què es pot dur a terme una audiència breu són molt variables. Per aquest motiu, en català no són adequades les formes audiència prèvia o vista prèvia per a fer-hi referència, ja que la vista no sempre és prèvia. A més a més, audiència prèvia i vista prèvia fan referència a un altre terme propi del dret processal. Tampoc no serien adequades les formes audiència informal o vista informal perquè, tot i que sovint són vistes de caràcter informal, no sempre tenen aquesta característica.

[Apunt publicat originalment al portal Terminologia jurídica]