Neologia filosòfica

filosofia

Distopiaecofilosofiahumanitarismemateixitatprotensió… Coneixíeu aquests termes?

Quan es pensa en paraules i terminologia noves, sovint ens centrem en àmbits que associem amb la tecnologia, amb el desenvolupament científic més avançat o en sectors relacionats amb l’oci. I tot i que és evident que en aquests camps es produeixen novetats conceptuals a un ritme vertiginós, no és menys veritat que, en tots els àmbits del coneixement, la recerca, les noves publicacions i la feina dels especialistes que s’hi dediquen comporta la creació i difusió de nous termes.

En aquest apunt ens hem volgut fixar en alguns termes neològics propis de la filosofia, aprofitant l’avinentesa que el dia 15 de novembre es commemora el Dia Mundial de la Filosofia, i perquè es tracta d’una de les disciplines que en l’imaginari col·lectiu potser associem menys a la novetat.

Però, per exemple, és relativament recent la difusió del terme distopia, un terme encunyat com a antònim de utopia, i que convé no confondre amb distòpia, que en medicina es refereix a la posició anòmala d’un òrgan o d’una part del cos. I també es documenta des de fa poc temps el terme ecofilosofia (o ecosofia), de significat transparent a partir dels seus formants, creat per Arne Naess.

Un altre cas ben interessant és el del terme humanitarisme, format a partir de l’adjectiu humanitari, i que no s’ha de confondre amb humanisme. Paral·lelament, també s’ha creat humanitarista.

El terme mateixitat és un altre cas neològic, descrit per Ricoeur, que distingeix aquest concepte (la qualitat de ser el mateix al llarg del temps) del de identitat i del de ipseïtat, en un ric exercici de matisos.

Finalment, ens podem fixar en el terme protensió, una altra forma de documentació recent, que fa referència a la percepció del moment immediatament posterior al present.

Esperem haver-vos encuriosit una mica per fer un tast d’aquests nous termes de la filosofia. I sobretot, haver-vos encomanat les ganes de descobrir els nous termes que, ara mateix, s’estan creant en cadascun dels tan diversos àmbits del coneixement. Al capdavall, ja ho deia Sòfocles (que tot i que no es presentava com a filòsof, difon tanta filosofia en les seves tragèdies): “Noble cosa és, fins i tot per a un ancià, aprendre”.

Diversitat funcional o discapacitat?

discapacitat

Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat. De vegades varia el significat d’una paraula, de vegades canvia la paraula per designar el mateix concepte. Canviar una paraula no fa canviar la realitat, sinó que els canvis en les paraules responen a un canvi de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, o de ganes d’expressar-la de manera diferent o de contribuir a una evolució general de mentalitat que faci transformar la realitat.

Les paraules que es refereixen a les persones, als col·lectius que històricament han patit discriminació són un dels camps en què hi ha sovint canvis de denominacions. Un dels col·lectius històricament discriminats és el de les persones amb discapacitat, però no volem fer terminologia diacrònica, sinó només un estat de la qüestió.

D’un temps ençà se sent parlar de diversitat funcional, forma que algunes persones han proposat que substitueixi el terme discapacitat, però que no té, tanmateix, l’acord de tot el sector. Si analitzem aquesta denominació des del punt de vista lingüístic, diversitat funcional es podria definir, basant-nos en el diccionari normatiu, com la qualitat de funcionar de manera diversa. Això es pot considerar aplicable a tot el gènere humà: les persones som diverses en tot, en el nostre aspecte físic, en la manera de moure’ns, la manera de pensar, la manera d’expressar-nos. Les persones amb diversitat funcional, doncs, som totes les persones, perquè la diversitat funcional és una característica inherent a l’ésser humà. Aleshores, sembla que no serveix per a referir-se a un col·lectiu concret.

D’una altra banda, el concepte actual de discapacitat[1] és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

Si es tracta de fer desaparèixer la discapacitat, cal modificar l’entorn. Canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat, perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I també cal donar valor a la diversitat, donar-li el valor positiu que té, tota mena de diversitat.

 


[1] El concepte, consensuat internacionalment, prové de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).

Com es diuen les castelleres?

Fins avui, era ben difícil trobar documentades totes les formes femenines que designen les castelleres que poden intervenir en l’aixecament d’un castell. En la major part de fonts lexicogràfiques generals es documenten únicament amb la forma masculina plural: els dosos, els baixos, els agulles, els segons, els terços, els quarts, etc.

Arran de diverses consultes rebudes, des del TERMCAT s’han estudiat aquests casos i s’han determinat les formes adequades en femení, en singular i plural, de totes les dones que poden conformar un castell. Així, doncs, tenim casos en què només cal afegir la terminació del femení al nom masculí: un baix / una baixa, un segon / una segona, un terç / una terça, un quart / una quarta, un quint / una quinta, un sisè / una sisena, un setè / una setena. D’altres, en què la forma masculina i la femenina són coincidents: un agulla / una agulla, un crossa / una crossa, un contrafort / una contrafort, un lateral / una lateral, un primeres mans / una primeres mans, etc. I encara un altre cas en què calen dos radicals diferents: un home de darrere / una dona de darrere.

Podeu consultar totes aquestes formes al Diccionari casteller i també en aquesta infografia interactiva que hem preparat en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Com és un teatre grec?

teatreGrec

A l’antiguitat clàssica ja hi comencem a trobar edificis amb una finalitat diferent a la religiosa, la de govern o la militar. A Grècia s’hi popularitza un gènere literari representat: el teatre. I s’hi desenvolupa un edifici dissenyat i construït per poder oferir la millor experiència teatral llavors. Roma n’agafarà la idea però amb uns canvis substancials en la concepció.

Si ens centrem en el teatre grec clàssic, hem de dir que és un edifici a l’aire lliure construït aprofitant la falda d’una muntanya, amb una càvea que sobrepassa la mitja circumferència, un prosceni i una escena. El que caracteritza i distingeix el teatre grec del romà és l’aprofitament de la muntanya i els més de cent vuitanta graus de la càvea. És un edifici sense sostre i, la gent que assistia a l’espectacle tenia unes vistes espectaculars més enllà de l’escena. Els actors eren doblats pel cor, que es trobava a l’orquestra, l’espai circular que quedava entre el públic i els actors.

El més famós i un dels més ben conservats és el d’Epidaure. A més d’estar situat en un indret espectacular, enfora de nuclis urbans actuals, té una acústica extraordinària: des de qualsevol punt de la càvea es pot sentir la dringadissa d’una moneda que es deixa caure a l’orquestra.

En castellà s’anomena teatro griego i en anglès Greek theater.

Informació extreta del Diccionari d’Història de l’Art, una eina avalada pel TERMCAT indispensable per a estudiosos i interessats en l’art. Disponible en paper a Amazon.

Jaume Salvà i Lara

[Aquest apunt va ser publicat originàriament al blog de Jaume Salvà.]

 

El poder dels estats: com es diu hard power i soft power en català?

poderDurSuau

En relacions internacionals i ciències polítiques és habitual usar els termes hard power soft power, termes oposats que descriuen diferents tipus de poder que pot exercir un actor internacional, és a dir, un estat, una organització internacional o un actor no governamental.

Aquests dos conceptes els va formular el politicòleg nord-americà Joseph Nye a finals del segle XX, i el Consell Supervisor ha fixat recentment les formes poder dur poder suau, respectivament, per a fer-hi referència.

El poder dur designa el poder coactiu d’un actor internacional, el qual es mesura en funció dels seus atributs i la voluntat d’emprar-los. El poder dur recorre sovint a l’amenaça o l’ús de la força, les sancions econòmiques i, menys habitualment, a l’ús d’incentius.

Per altra banda, el poder suau fa referència a la capacitat de convicció i d’influència que té un actor internacional per a aconseguir que un altre actor tingui els mateixos objectius que ell. Aquesta capacitat de persuasió s’aconsegueix, essencialment, amb recursos intangibles com la cultura, els valors o la ideologia, i, secundàriament, amb l’ús de recursos econòmics.

El Consell Supervisor del TERMCAT ha considerat la necessitat de fixar una denominació en català per a fer referència a aquests dos conceptes, ja que es feien servir diverses alternatives al costat del manlleu anglès. Finalment, ha aprovat les denominacions poder dur i poder suau, calcs de les formes angleses hard power i soft power, respectivament, perquè són formes lingüísticament adequades, a partir del sentit normatiu dels adjectius dur (“Mancat de suavitat. Una paraula dura. Una resposta dura”) i suau (“Que hi exerceix una acció d’una intensitat moderada, sense res de violent, de brusc. Un perfum suau”); són les formes més utilitzades en català per a designar aquests conceptes, a banda dels manlleus de l’anglès, ja es documenten en nombrosos textos d’especialitat, i tenen el vistiplau de la majoria d’experts consultats.

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm.

#termedelasetmana: escola d’estiu

 

escolaDestiu

Aquests dies, els qui han d’ensenyar, n’aprenen. I moltes aules que han quedat buides de quitxalla s’han tornat a omplir, però de mestres i professors. Les primeres setmanes de juliol, per a molts professionals de l’ensenyament, estan dedicades al terme que us proposem com a #termedelasetmana: l’escola d’estiu.

Fa referència al dispositiu organitzatiu que té per objecte la formació permanent del professorat i la seva actualització científica i didàctica durant el període estival de vacances escolars.

Es tracta d’un terme que té un ús generalitzat des de fa anys, i que trobareu al costat de prop de 2.000 altres termes al Diccionari d’educació.

Aprofitem el #termedelasetmana per fer arribar l’agraïment a tots els professionals que dediquen el seu temps i els seus esforços per dur a terme de la millor manera possible la noble i difícil tasca d’educar.

És adequada la forma escurçada trans per a transgènere?

trans

La forma trans és adequada com a reducció de transgènere, ja sigui com a substantiu masculí i femení (un trans, una trans) o bé com a adjectiu (una persona trans, la comunitat trans). Aquesta forma, a més, sol ser la preferida dins l’àmbit LGBT perquè es considera més neutra i més inclusiva.

El terme transgènere designa la persona amb una identitat de gènere que no concorda amb el sexe que li va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s’ajusta a les categories de gènere tradicionalment establertes.

És una designació que va néixer als Estats Units cap als anys vuitanta del segle XX com a reacció a la forma d’origen mèdic transsexual i està relacionada amb la crítica al sistema binari tradicional home-dona. La forma transgènere engloba tot el ventall de persones amb identitats de gènere no normatives (transsexuals, queers, persones de gènere fluid, persones agènere, etc.).

La forma trans també s’usa de vegades com a escurçament de transsexual, el qual designa específicament la persona transgènere que s’identifica amb el sexe contrari a aquell que li va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques. Sovint, a més, s’associa a les persones que han completat la transició per a adequar la seva expressió de gènere a la seva identitat de gènere, especialment a les que s’han sotmès a tractaments mèdics i a una operació de reassignació sexual.

Si esteu interessats en tota aquesta terminologia és un bon moment per consultar el nou Diccionari LGBT, de Marta Breu, que acaba de publicar el TERMCAT.

Gestants per a altres pares

gestacioSubrogada

Les dones que gesten un infant destinat a ser criat per algú altre reben el nom en català de gestants per substitució o gestants subrogades. I la pràctica que duen a terme aquestes dones, permesa en països com ara l’Índia, Mèxic o alguns estats dels Estats Units, s’anomena gestació per substitució o gestació subrogada.

El Consell Supervisor ha fixat recentment aquestes denominacions, que ja tenen ús i són correctes des d’un punt de vista lingüístic, i ha bandejat les denominacions creades a partir dels nuclis mare maternitat perquè són semànticament inadequades, ja que la gestant no és qui farà de mare de l’infant, ni tampoc en serà la mare legal.

La persona o les persones que encarreguen la gestació per substitució, en canvi, sí que reben el nom de pare o mare, perquè són les que efectivament faran de pares de l’infant i en seran els pares legals. Concretament, la denominació acordada per a fer-hi referència és pare d’intenció o mare d’intencióEs tracta, probablement, de traduccions directes de la forma anglesa intended parent, que, tot i que no recullen estrictament el sentit de intended (aquest adjectiu significa ‘futur’ o ‘pretendent’), també són explicables en català, pel fet que el pare o mare d’intenció és el que té la voluntat de fer de pare o mare.

Per a designar els pares d’intenció s’han descartat altres formes que, si bé tenen un cert ús, o bé són opaques i no tenen el vistiplau dels experts (pare comitent o mare comitent), o bé no són adequades des d’un punt de vista semàntic (pare subrogador o mare subrogadora), perquè la persona que subroga és qui assumeix els drets d’un altre, és a dir, la gestant, en aquest cas.

La gestació per substitució genera grans debats ètics i no està permesa en la majoria de legislacions. A casa nostra, per exemple, està prohibida, i per això cada vegada hi ha més persones que es desplacen a altres països, motivades per diferents situacions (infertilitat dels dos membres d’una parella, infertilitat femenina, parella homosexual, etc.), per poder tenir un fill gràcies a una gestant per substitució. Tot això fa que sigui especialment important disposar de denominacions neutres i adequades en català per a fer referència als diferents conceptes relacionats amb aquesta pràctica. Cal tenir present que les formes mare de lloguer ventre de lloguer, àmpliament conegudes, són solucions col·loquials, imprecises i connotades negativament.

Podeu consultar les fitxes completes dels termes fixats pel Consell Supervisor, amb els equivalents en altres llengües, les definicions, notes explicatives i els criteris concrets aplicats en l’aprovació de cada cas, a la Neoloteca i al Cercaterm.

#termedelasetmana: conciliació de la vida laboral i familiar

conciliacio

Durant aquests dies es duu a terme la 5a Setmana dels Horaris, que impulsa especialment la Iniciativa per la Reforma Horària amb l’objectiu d’oferir espais per a l’exposició dels arguments a favor d’un repartiment més racional dels horaris i les millors estratègies per acostar-s’hi. Un dels termes clau en l’ampli argumentari a favor d’una reorganització dels horaris és el terme que us proposem com a #termedelasetmana: conciliació de la vida laboral i familiar.

Fa referència a la compatibilització més o menys equilibrada entre el temps de treball productiu i el temps dedicat a la vida personal i familiar. Per a això són determinants aspectes com ara aconseguir una distribució equilibrada de les tasques domèstiques entre homes i dones, replantejar els horaris i les jornades laborals, i fomentar una reorganització del temps de treball més flexible que pugui afavorir la vida laboral de les persones, a més de promoure serveis d’atenció a la vida diària, en particular serveis dedicats a la cura de criatures i de persones grans dependents.

La denominació més utilitzada en català per a referir-se a aquest concepte és conciliació de la vida laboral i familiar, però també es documenten altres formes que igualment són adequades lingüísticament, com ara conciliació de la vida familiar i laboral, conciliació de la vida personal i laboral, conciliació de la vida laboral i personal, conciliació de la vida personal, familiar i laboral, conciliació de la vida laboral, personal i familiar o conciliació de la vida familiar, personal i laboral. En castellà, també es dona aquesta multiplicitat. En altres llengües, com ara el francès i l’anglès, la variació és menor.

Des del punt de vista lingüístic també es pot destacar que, tot i que el terme de què parlem sigui d’ús relativament recent, ja en llatí el mot conciliació (conciliatio) tenia el sentit de ‘acord, compatibilització’.

Podeu consultar la fitxa completa del terme, amb els equivalents en castellà, francès, italià i anglès, al Cercaterm.

És el mateix ramadà que sawm?

Islam Book Islamic Arabic Literature Books Arabic

Avui comença el mes de ramadà del calendari islàmic. Aquest calendari és lunar, i per tant el començament del mes de ramadà no s’escau sempre en la mateixa data, sinó que varia cada any.

El mes de ramadà està estretament vinculat al concepte de dejuni o abstinència (en àrab, sawm), un dels cinc pilars bàsics de l’islam i que es duu a terme precisament durant el mes del ramadà.

Com que els practicants poden expressar-se en frases com ara “ha començat el sawm”, o “estic fent el mes del sawm”, en algunes fonts es pot trobar la confusió entre el nom del mes i la pràctica del dejuni. El nom del mes és ramadà (equivalent al que serien noms com ara maig, setembre o juliol) i la pràctica del dejuni es pot anomenar amb la forma àrab sawm.

Per a més detalls, podeu consultar les entrades corresponents a aquests dos conceptes del Diccionari de religions, elaborat per l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós amb l’assessorament del TERMCAT, en què trobareu prop de 1.500 conceptes definits relatius a les tradicions religioses amb més presència a Catalunya.