#termedelasetmana: magrana

magrana

Us proposem com a #termedelasetmana un altre dels productes típics de les taules de tardor: la magrana.

Si la setmana passada us proposàvem una tímida reivindicació del moniato, aquesta setmana ens fixem en aquest fruit, tan ben descrit pel diccionari normatiu: “fruit del magraner, globós i vermellós, de pela coriàcia coronada pels lòbuls del calze, i amb nombroses granes comestibles carnoses, vermelles i translúcides, disposades en grups delimitats per un tel groc”.

Com la majoria de termes referits a plantes amb aprofitament humà, la fitxa que trobareu a Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana presenta un bon nombre de variants documentades en diversos documents especialitzats, referides al fruit (balàustia, malgrana, mangrana, milgrana, etc.), a la planta (magraner, magranera, rosa balàustia, etc.) o a la flor (badabadoc, badaloc o badoc).

Us convidem a visitar la fitxa i, és clar, a tastar alguna magrana ben bona, per exemple sucant les granes en un bon vi. Que aprofiti!

#termedelasetmana: moniato

moniato

El #termedelasetmana que us proposem té un puntet d’humil reivindicació. Es tracta del terme moniato, que fa un paper de secundari en la pel·lícula d’aquests dies al voltant de Tots Sants, i deixa tot el protagonisme a panellets, castanyes i, és clar, a les estrelles arribades de ben lluny disfressades de Halloween.

Es tracta d’un bon exemple de terme viatger, perquè, com les disfresses de por i la canalla reclamant llaminadures, també té origen a Amèrica, tot i que més cap al sud, cap a les Antilles.

En català, la forma normativa és moniato, que es pot referir tant al tubercle comestible com a la planta (que també es pot anomenar moniatera), però si consulteu la fitxa corresponent de Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, hi trobareu un bon nombre de variants que s’han documentat en diverses obres especialitzades. En castellà, en canvi, es designa prioritàriament amb la forma boniato (i només secundàriament s’admet moniato). Tant en català com en castellà també és admesa la forma batata (que remet al nom científic).

En digueu com en digueu, aquests dies us convidem a menjar-ne algun, ben cuitet al caliu d’un foc de llenya, dolcet, amb la carn ataronjada i toveta. Potser no és tan atractiu com una pel·lícula plena d’ensurts, però és ben probable que el seu gust us lligui, d’una manera més o menys inconscient, a tot un fil de tradicions que seria una llàstima perdre.

#termedelasetmana: infructescència

infructescencia

Aquests dies en què la calor comença a cedir terreny, el calendari ens regala, a part d’unes nits més fresques, una bona colla de fruits especialment saborosos: raïm, codony, mores, figues… Per això us proposem, com a #termedelasetmana, el terme infructescència.

Una infructescència és un conjunt de fruits agrupats en un mateix eix i originat en una inflorescència. I una inflorescència és un conjunt d’estructures florals agrupades sobre un mateix eix. Tant infructescència com inflorescència són bons exemples de formacions terminològiques cultes, creades sobre bases tardollatines.

Dels fruits que hem esmentat, n’hi ha uns quants que tècnicament són infructescències: el raïm, les mores i les figues en són exemples paradigmàtics. I si us agraden tant com a nosaltres, us podeu entretenir amb la riquesa terminològica que s’amaga darrere l’àmplia varietat de cada fruit. Per exemple, pel que fa al raïm us convidem a consultar les varietats recollides a la Terminologia de les varietats vitivinícoles. I si preferiu les figues, no us perdeu l’entrada corresponent del corpus Noms de plantes, en què trobareu esmentades més d’un centenar de varietats, entre les quals la figa carabasseta amb què hem il·lustrat aquest apunt.

Plantes que curen, fires que perduren

àloe

El dia 11 de maig se celebra el dia de Sant Ponç, patró dels herbolaris, i en diverses ciutats i viles de Catalunya s’organitzen fires en què les herbes remeieres són protagonistes.

La tradició de la fira de Sant Ponç té un origen medieval, i coincideix amb el moment en què moltes de les plantes remeieres estan en el moment de floració i de màxima esplendor.

Us hem preparat un material interactiu perquè us entretingueu a descobrir els efectes beneficiosos atribuïts a algunes de les plantes medicinals que es fan servir a casa nostra.

Hi veureu que l’all, l’àloe, l’arç blanc, l’àrnica, la cúrcuma, la farigola i el saüc poden tenir efectes analgèsics, antiespasmòdics, antiinflamatoris, antioxidants, antireumàtics, antisèptics, antitussígens, calmants, cicatritzants, per als blaus, depuratius, diürètics, fungicides, laxants, hipotensius, protectors hepàtics, sedants, tònics digestius i per al cor… Però no totes les plantes tenen tots aquests efectes, és clar: haureu d’anar-ho descobrint cas per cas.

I si us queden ganes de conèixer més detalls dels noms de cadascuna d’aquestes plantes, i de moltes altres, us convidem a consultar el diccionari en línia Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. Veureu que moltes plantes medicinals també reben altres noms populars que reflecteixen el seu ús remeier (per exemple, de l’àrnica també se’n diu herba de les caigudes o herba dels cops). Aquest recull és un autèntic tresor que potser no cura, però segur que us entretindrà una bona estona i us farà oblidar tots els mals.

Els noms de les roses

PuntLlibre_SantJordi2017«Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.»

‘Del que realment és la rosa, només en tenim el nom; només tenim noms buits’: aproximadament això afirmava Bernat de Cluny al segle XII. I sembla que Umberto Eco es va inspirar en aquesta frase per al títol de la seva cèlebre novel·la, El nom de la rosa.

La citació s’ha d’entendre en el context del nominalisme, un corrent filosòfic medieval ben interessant per a tots els aficionats a la terminologia, però en el marc del primaveral mes d’abril, i especialment al voltant de la festa de Sant Jordi, ens podem fixar en un altre aspecte terminològic també ben interessant: quins noms designen la flor amb què ens obsequiem especialment el 23 d’abril?

El nom que primer ens ve al cap, és clar, és rosa. De fet, moltes de les flors que es regalen aquests dies són híbrids de rosa: per a més detalls sobre el procés d’hibridació i la figura de Pere Dot, un gran hibridador de roses català, us convidem a llegir aquest apunt.

Però si us entreteniu a remenar les pàgines del llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana (o si us entreteniu a navegar per les pantalles de la versió en línia del mateix diccionari), descobrireu altres noms de la rosa: englantina, gardana, garlanda, gavarra, regina, rosa boscana, rosa damasquina, rosa de cent fulles, rosa silvestre, rosa vera, satalia

Aquestes són algunes de les denominacions que hem destacat en aquest punt de llibre, que podeu regalar amb la rosa i amb el llibre per Sant Jordi. Però, de noms, n’hi ha molts més, especialment si no ens referim només a la flor sinó al conjunt de la planta.

Ja ho veieu: la terminologia ens ha fet passar d’El nom de la rosa als noms de les roses. Per no allargar-nos massa, ens estalviem d’entrar en la discussió filosòfica nominalista. Ara, si el que de debò us crida l’atenció és la literatura, no us perdeu la iniciativa que, en ocasió de la festa de Sant Jordi, hem engegat aquest any des del TERMCAT: us proposem de descobrir la terminologia que, tot sovint, s’amaga entre les pàgines dels llibres.

Us convidem a seguir el nostre compte de Twitter, on veureu els fragments que hem trobat i fins i tot ens en podreu proposar de nous, amb l’etiqueta #TermJordi17. O també podeu seguir-ho a la nostra pàgina de FaceBook.

#termedelasetmana: ametller

 

Avui s’escau el Dia Mundial de la Poesia. Encara que la poesia i la terminologia poden semblar allunyades, el #termedelasetmana que us proposem les fa concordar prou bé. Es tracta del terme ametller.

L’ametller és un dels arbres que, ara que arriba la primavera, ens regala una de les florides més boniques. Els poetes com Joan Maragall, és clar, ho saben explicar molt millor que nosaltres.

Per la nostra banda, a part d’embadalir-nos amb la visió de la florida i la lectura del poema, us oferim la fitxa terminològica de l’ametller, extreta del diccionari Noms de plantes. Hi trobareu prop d’una cinquantena de denominacions catalanes, referides a l’arbre o al fruit corresponent, amb variants lingüístiques de tota mena. Si teniu la paciència de llegir-les totes, potser no hi trobareu la bellesa de la poesia, però tal vegada podreu entrellucar-hi, ací i allà, la musicalitat que ens regalen els mots més ancestrals i lligats a la terra.

Xylella fastidiosa: què és?, com s’escriu?, com es pronuncia?, per què se’n parla?

Xylella_fastidiosaEl bacteri fitopatogen Xylella fastidiosa pot causar danys greus en un gran nombre d’espècies de plantes, principalment en plantes ornamentals com el baladre o en cultius llenyosos com l’olivera, la vinya, els cítrics o els ametllers. Aquest bacteri provoca l’assecament ràpid de les fulles i les branques de la planta afectada i, en els casos més greus, la seva mort.

Les conseqüències de la presència de la subespècie de Xylella fastidiosa que es va detectar per primera vegada a Mallorca l’octubre passat i que causa la mort de les oliveres, es fan sentir actualment a tot el territori de les Illes Balears, a excepció de moment de Formentera, i a Catalunya s’estan extremant les accions de prevenció per evitar-la.

La denominació Xylella fastidiosa correspon al nom científic de l’espècie, per la qual cosa s’escriu, d’acord amb les regles taxonòmiques internacionals, amb majúscula inicial i en cursiva, i no va precedida d’article. L’extensió de les malalties en les plantes que provoca el bacteri, però, pot fer necessari, sobretot en textos adreçats a un públic no especialitzat, de disposar d’un nom comú per a designar l’espècie, que és l’única del gènere Xylella.

La denominació Xylella té l’origen en el terme de botànica xilema (creat a partir del grec xylon ‘fusta’), ja que aquest bacteri colonitza el xilema de les plantes, és a dir, el conjunt de vasos llenyosos, de cèl·lules annexes del parènquima i de teixits esquelètics que constitueixen el sistema conductor principal de la saba bruta d’una planta.

En els contextos de divulgació en què es faci necessari disposar d’un nom comú per a designar aquest bacteri, doncs, es proposa de fer l’adaptació del nom del gènere, xilel·la, amb i llatina (com el substantiu xilema i totes les formes catalanes amb el formant d’origen grec xilo-) i amb ela geminada, com en la terminació de molts altres noms comuns de bacteris (salmonel·la, legionel·la, shigel·la, etc.). En aquest cas, es tracta d’un substantiu català, de gènere femení, per la qual cosa va precedit d’article: la xilel·la.

#termedelasetmana: galzeran

galzeranLa imatgeria de les festes de Nadal inclou unes quantes plantes que, aquests dies, es fan ben presents en la decoració de les cases i els espais públics: el vesc, el grèvol, la molsa, la flor de Nadal i, també, la que avui us volem proposar com a #termedelasetmana: el galzeran.

El galzeran (Ruscus aculeatus L.) és una planta arbustiva, de la família de les liliàcies, que creix especialment en alzinars, als obacs de la terra baixa i a zones de muntanya fins als 1.000 m d’arreu dels Països Catalans. L’arrel, en decocció, ha estat emprada com a diürètic, però actualment la planta es fa servir sobretot com a decoració, amb els seus fruits amb forma de llampants boletes vermelles i les seves fulles verdes i punxegudes (que, de fet, no són les fulles, sinó un tipus especial de tija, els fil·locladis).

Però, al marge de les seves particularitats medicinals, estètiques i botàniques, el que crida l’atenció de la planta és el munt de denominacions populars que se’n poden documentar en diverses fonts. A la fitxa corresponent del diccionari Noms de plantes hi trobareu consignades formes com les següents: boix marí, brusc, cirerer de Betlem, cirerer del bon pastor, cirereta del bon pastor, gallaret, galleran, herba de Sant Bonifaci, mataaranyes, boix mascle, brusc punxenc, bruscol, búfol, cirer de Betlem, cirerer de guinda, cirereta del bon pastor, cireretes, cireretes de Betlem, cireretes del bon pastor, cireretes guindes, coeta, cuetes de tro, gallerans, galzeran petit, galzerans, gamó tronador, guindes del bon pastor, herba de l’erisipela, herba erisipelera, llorer bord, mata marina, picaaranyes, picapuces i rusc.

I encara, un bon nombre de variants lingüístiques de les formes anteriors, com ara brusca, brusco, ciderer de betlem, cideretes del bon pastor, cideretes guindes, cirerer de guinga, cireretes gringues, cireretes guingues, datzerà, galceran, gallagans, gallaran, gallaranc, gallarancs, galleranc, galserà, galseran, galtzeran, galzerà, gamó tronaor, garseran, gaseran, gassarà, gasserà, gatzeran, guingues del bon pastor, herba disipelera, herba erisispelera i trebo.

Tota aquesta riquesa i varietat denominativa és una mostra evident de la popularitat ancestral de la planta, i ens fa present un món tradicional en què les plantes formaven part del dia a dia de l’experiència i del coneixement de tothom. Aquests dies, quan vegem alguna branca de galzeran, potser no recordarem tota aquesta rastellera impressionant de denominacions, però segur que en respirarem la flaire popular, que ens evocarà, potser, el sentit més senzill i autèntic de les festes de Nadal.