Els trols: de la mitologia nòrdica a les xarxes socials

trol

Fins no fa gaire, la paraula trol només s’associava en català als gegants i gnoms dels boscos dels contes nòrdics, i només amb aquest significat apareixia en els pocs diccionaris catalans en què es documentava. Twitter, però, ha posat de moda un altre significat de trol, ara derivat de l’anglès i vinculat a les xarxes socials.

En l’àmbit de les xarxes socials un trol és una persona que busca generar polèmica mitjançant la publicació deliberada de continguts provocatius o controvertits, generalment missatges, però també, segons el cas, fotografies, vídeos, etc. També s’anomena trol el contingut provocatiu o controvertit que un trol publica a internet. Tots dos sentits han esta normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

En aquest cas, trol és una adaptació (a partir de la pronúncia original) de l’anglès troll, forma emparentada amb el verb de l’àmbit de la pesca to troll, que significa ‘pescar amb curricà’. La pesca amb curricà és una tècnica consistent a arrossegar un esquer des d’una embarcació en moviment. L’analogia semàntica entre tots dos conceptes prové, segons recullen algunes fonts, del fet que el trol d’internet també fa servir un esquer (un contingut polèmic) per arrossegar altres participants a entrar en la discussió i crear polèmica. També és possible que en l’adaptació al català hi hagi hagut influència del substantiu nòrdic trol, associat, en general, a personatges astuts i una mica facinerosos, com els trols d’internet.

De trol ha derivat el verb trolejar, també normalitzat pel Consell Supervisor, que significa atacar una persona (o un organisme o, també, un determinat contingut en línia) mitjançant la publicació a internet de continguts deliberadament provocatius o controvertits. Diem, per exemple, que algú ha trolejat tal persona o tal organisme, o les fotografies, o el missatge, de tal persona o de tal organisme. És un verb adequat, anàleg a altres verbs transitius catalans, com ara capitanejarpatronejarbotxinejar o tiranejar, que expressen una activitat que es duu a terme en qualitat d’allò que expressa el nucli sobre el qual es construeixen (de capità, de patró, de botxí i de tirà, en els casos anteriors, i de trol, en el cas de trolejar).

La forma *trol·lejar, amb ela geminada, que podria justificar-se a partir de l’etimologia de la denominació anglesa d’origen (és a dir, per les formes trollto troll i trolling), s’ha desestimat perquè trolejar ja és un derivat fet en català a partir del substantiu relacionat trol i, per tant, és innecessari recórrer al verb anglès. És el que s’ha fet, per exemple, en derivats com ara futbolístic, procedent de futbol, que al seu torn és una adaptació de l’anglès football.

Ben aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

De mare no només n’hi ha una: les mares de dia

mare_de_dia

No serem nosaltres qui qüestionem el fons d’aquella frase tan famosa que diu que de mare només n’hi ha una, però sí que la matisarem. Perquè —deixant de banda que hi ha nens que tenen dues mares (i a veure qui s’atreveix a dir quina de les dues és més mare) i deixant de banda també que hi ha mares, com persones, de mena molt diversa— el que és cert és que et pots dir mare d’una criatura sense necessitat de ser estrictament (ni biològicament ni per adopció) la mare de la criatura. És el cas, per exemple, de la mare de llet, que en realitat és la dida, és a dir, la dona que alleta el fill d’una altra; o de la mare política, que, malgrat el nom, no es refereix a la mare sinó a la sogra.

Fa poc n’hem incorporat encara una altra: la mare de dia. Aquesta denominació, mare de dia, ha estat aprovada recentment pel Consell Supervisor per a designar la persona que ofereix, habitualment a casa seva, un servei professional i personalitzat d’atenció i cura a infants en edat preescolar, generalment menors de tres anys, en grups molt reduïts i en un ambient familiar.

Es tracta d’una professió d’introducció recent al nostre país i en curs de regulació, però amb una gran tradició i un gran reconeixement en altres països europeus (per exemple, a França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Holanda, etc.). El nom, mare de dia, que és un calc de l’alemany (Tagesmutter), és la forma més utilitzada dins d’aquest col·lectiu professional. La majoria de mares de dia són dones, però també hi comença a haver alguns homes dins la professió; són, quan cal especificar-ho (perquè es considera que mare de dia pot funcionar com a genèric del concepte), els pares de dia (en alemany, Tagesvater, en singular).

L’espai degudament condicionat on una mare de dia acull els infants de qui té cura, sovint el domicili propi, s’anomena llar de criança, i el servei d’atenció i cura d’infants que ofereix, criança de dia.

El complement de dia, present en mare de dia i en criança de dia, respon a la idea que aquests professionals supleixen les funcions de mare o pare dels nens de qui tenen cura durant el dia, quan els veritables pares no hi són. De fet, ja s’utilitza en altres formes catalanes, com ara en hospital de dia o centre de dia, que designen centres que funcionen (com és el cas de la criança de dia) en horari diürn.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.

Trampejar no és posar trampes

fotoparament_Arddu_CC0_BY_2.0

En català, posar alguna cosa en disposició de funcionar o de servir a un fi concret s’anomena parar. Diem, doncs, parar la rateraparar un llit a la salaparar taulaparar botigaparar casa o parar pis. El verb parar, a més, usat com a absolut, és a dir, sense objecte directe explícit, significa específicament, tal com recull el Diccionari català-valencià-balear, ‘parar un giny per a caçar’.

D’acord amb aquests usos, el Consell Supervisor ha aprovat recentment el substantiu parament, amb el sinònim complementari parament de trampes, com a alternativa a allò que en anglès s’anomena trapping i en castellà trampeo, denominacions calcades sovint en català amb la forma *trampeig, que és poc adequada perquè trampejar no significa ‘col·locar trampes’, sinó ‘fer trampes’ o, més habitualment encara, ‘capejar (una situació)’ o ‘sortir-se’n’.

El parament (o parament de trampes) és una tècnica de gestió de poblacions animals, i especialment de control de plagues, consistent a distribuir paranys en una zona determinada per a detectar la presència de certes espècies i conèixer-ne la densitat, el ritme de creixement, els desplaçaments o la localització de caus, entre altres aspectes, generalment amb l’objectiu de mantenir-les sota control. Se n’hauria pogut dir parament de paranys, però aquesta forma resultaria poc eufònica i, en certa manera, redundant, ja que parany deriva etimològicament de parar.

En consonància amb aquesta decisió, també s’ha aprovat la forma parament fotogràfic, amb el sinònim complementari fotoparament, per a referir-se a una altra tècnica de col·locació de paranys, en aquest cas, però, una tècnica emprada en l’estudi de la fauna. Consisteix a instal·lar paranys fotogràfics en una zona determinada per a detectar-hi la presència d’espècies i fer-ne un seguiment. Un parany fotogràfic (també anomenat fotoparany o càmera parany) és un dispositiu format per una càmera fotogràfica, una font d’alimentació, un sistema de detecció i, opcionalment, un sistema d’il·luminació i un atraient, que s’utilitza per a captar imatges de fauna sense la presència humana.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm. A l’apartat Nota de cadascuna trobareu, com sempre, els criteris tinguts en compte en l’aprovació de cada forma, i, en aquest cas concret, també un petit apunt sobre l’ús de parany i trampa en català.

 

A l’estiu, no deixeu de menjar xocolata

Xocolata_Aflorament

Segons diuen els experts, perquè la xocolata es mantingui en condicions òptimes cal conservar-la entre els 15 i els 18 graus i en un ambient sec, en què la humitat sigui inferior al 60 %. A l’estiu, amb les altes temperatures i les humitats relatives disparades, la xocolata pot patir aflorament, sigui aflorament de greix o aflorament de sucre. És per això, segurament, que per aquestes dates és menys habitual trobar xocolata (o bombons i altres productes elaborats amb xocolata) exposada als supermercats, perquè és més difícil de conservar i, en general, se’n ven menys.

L’aflorament —conegut sovint en anglès amb les formes blooming bloom— és l’alteració física de la xocolata consistent en l’aparició d’una capa fina de color blanquinós a la superfície, que es produeix com a conseqüència de fluctuacions en la temperatura o la humitat. També se’n diu flor, especialment quan ens referim a la capa blanquinosa que queda a la superfície de la xocolata, fruit d’aquest procés d’alteració. L’aflorament pot ser degut a una recristal·lització de la mantega de cacau (en català, aflorament de greix o flor de greix, i en anglès, fat blooming fat bloom), o bé a una recristal·lització del sucre (en català, aflorament de sucre o flor de sucre, i en anglès, sugar blooming o sugar bloom).

En el cas de l’aflorament de greix, l’excés de temperatura fa que la mantega es fongui i es desplaci cap a la superfície. Quan la calor afluixa, la mantega es torna a solidificar, però ja no queda distribuïda de manera homogènia i és aleshores quan apareix un tel greixós o, segons el cas, unes taques de greix més o menys àmplies a la superfície de la xocolata. En l’aflorament de sucre el procés és similar: en aquest cas, l’excés d’humitat dissol el sucre, que puja i, amb l’evaporació de l’aigua, queda a la superfície en forma de cristalls més o menys grossos.

Els amants de la xocolata, però, no heu de patir gens, perquè, si bé és veritat que l’aflorament fa canviar l’aspecte i la textura de la xocolata, el producte continua sent perfectament comestible i, sobretot, tan bo com al principi (o sigui, boníssim).

A la Neoloteca i al Cercaterm podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes, normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

Giró ros, marselan, xarel·lo vermell… Les noves varietats vitivinícoles autoritzades, en català

marselan

Es beu pensatiu, a glops petits, una mica de vi. El gust a la boca, l’aroma per via retronasal, les característiques tàctils. Té cos, un color fosc i tons porpra, amb una aroma afruitada, d’espècies i de… cacau? Arruga el front. No el situa. “Et dones?” Deixa la copa sobre les estovalles blanques, contrariat. “Doncs és un marselan.”

El següent és poc àcid i aromàtic i té un grau alcohòlic alt. Un vi varietal jove, sens dubte. “Un giró ros”, l’informa. “Un cep de les Balears que fa un raïm blanc amb grans de color vermell grisós, ja saps de què et parlo, oi?” Després ve el trobat blanc (conreat especialment a l’Alguer, li aclareix). Amb cos, poc àcid, de color groc palla pàl·lid amb tons verds i un grau alcohòlic alt, ja ho veus.

“Com ho saps, tot això?”, claudica finalment. Ella somriu en silenci, amb aire de misteri, fins que se’n compadeix. “Són tres de les sis noves varietats autoritzades pel Reial decret 313/2016, de 29 de juliol, que s’afegeixen al Reial decret 740/2015, de 31 de juliol; el que regula el potencial de producció vitícola.” “I… tu et llegeixes els reials decrets i les modificacions?”

No. Hi ha una miiica de trampa. Està al cas de les actualitzacions de la Neoloteca. El TERMCAT ofereix la Terminologia de les varietats vitivinícoles en el seu web, amb informació dels ceps, el raïm i el vi de totes les varietats autoritzades a Catalunya pel Reial decret de 2015. Aviat hi constaran també les varietats afegides pel Reial decret de 2016, que, de moment, ja es poden consultar entre les noves incorporacions de la Neoloteca. La contempla amb admiració.

“Tot parteix d’una sessió de normalització amb especialistes per a establir els noms en català de les varietats recollides en el Reial decret de 2015.” En van resultar 42 fitxes amb els noms normalitzats en català, equivalents en altres llengües, definicions i notes. També hi ha criteris sobre el gènere gramatical dels noms de ceps, raïms i vins, l’ús de majúscules i minúscules, el tractament dels manlleus i la sinonímia. “I ara, amb els mateixos especialistes de la sessió, s’han normalitzat els noms de les varietats afegides el 2016.” De fet, hi ha un acord entre l’INCAVI i el TERMCAT per a assegurar l’actualització constant d’aquest projecte.

Se’l mira amb un punt de malícia. “I ara, un tast de vermentino? Amb aroma de poma i altres fruites. O de vidadillo, que és àcid, ric en tanins i de color intens… Deixa, encara millor: una mica de xarel·lo vermell, també anomenat cartoixà marí o pansa rosada, que és fresc i àcid i diuen que té una aroma herbàcia…” L’home li allarga maquinalment la copa —amb l’esperança que l’hi ompli alhora de vi i d’un afecte equiparable al que sent ell.

L’atenció emocional pediàtrica: millorar la vida dels nens hospitalitzats

atencio_emocional_pediatrica

Tots ens sentim vulnerables davant de la malaltia, especialment si és una malaltia greu, llarga o que requereix hospitalització o seguiment hospitalari. Quan els afectats són nens, aquesta vulnerabilitat augmenta i és important intentar que visquin el temps d’hospitalització i les diferents intervencions a què s’han de sotmetre de la manera menys traumàtica possible. Cal tenir ben present, de fet, que com més ansietat pateix l’infant més difícil i dolorosa pot arribar a ser la seva recuperació, i que de vegades la mala experiència d’una simple punxada pot esdevenir un veritable trauma.

Als hospitals catalans existeix, des de fa ja uns anys, un servei destinat a promoure l’atenció adequada d’aquests infants i joves conegut entre els experts —majoritàriament, professionals de la salut i la psicologia— amb la denominació anglesa child life, que significa, literalment, ‘vida infantil’. És una denominació procedent dels Estats Units, on aquests programes van començar a implantar-se ja als anys seixanta, i remet a la necessitat que dins el procés de malaltia l’infant conservi, fins allà on sigui possible, la seva “vida d’infant”.

En català, el Consell Supervisor, amb l’acord dels especialistes de l’àmbit, ha fixat recentment la forma atenció emocional pediàtrica per a fer referència a aquest servei o programa consistent a proporcionar als nens i joves informació adaptada a la seva edat, sovint per mitjà del joc simbòlic i el foment de l’autoexpressió, sobre les intervencions i les teràpies a què s’han de sotmetre i sobre les repercussions que poden tenir en la seva vida quotidiana. El programa ofereix també informació, suport i orientació a la família dels malalts.

La forma aprovada en català s’allunya de la designació anglesa, però resulta, en canvi, molt més explicativa del concepte i més transparent per a qualsevol persona, sigui especialista o no. Aviat podreu consultar la fitxa completa d’aquest terme, amb arguments més extensos sobre la seva aprovació i sobre totes les formes tingudes en compte, a la Neoloteca i al Cercaterm.

Hoverboards que no volen, segways indesxifrables, vehicles sense nom

segways

El 2015 vam arribar, a bord de la Terra, al futur que alguns ja havíem vist el 1989 en el cine. I, a diferència del que passava a Retorn al futur 2, en la realitat no hi havia ningú que es desplacés pels aires sobre un monopatí volador. Els equilibris, tal com passa en temps de crisi, més aviat els fèiem a frec de terra. I sobre rodes.

Però si el monopatí volador no existia, sí que començava a agafar força la paraula que el designava a la pel·lícula: hoverboard. Aplicada com a nom comercial a un aparell que, tot i no volar, és ben interessant des d’un punt de vista tecnològic: es tracta d’una plataforma transversal, amb una roda a cada banda, que no s’aguanta en equilibri només per la perícia de l’usuari sinó que disposa d’un sistema giroscòpic que l’estabilitza un cop connectat.

És una tecnologia compartida amb aparells similars però de rodes més grosses i manillar (coneguts com segways) o d’una sola roda central amb un pedal a cada banda (que se solen anomenar solowheels, monocicles, etc.).

Per trobar-los un nom adequat en català, el Consell Supervisor del TERMCAT va estudiar aquests termes (i altres també de mobilitat sostenible) conjuntament amb diversos especialistes, sobretot de la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. I les formes finalment normalitzades, aprovades per consens amb els especialistes consultats, són:

• plataforma elèctrica (per a les plataformes transversals de dues rodes petites, o *hoverboards)

• plataforma de manillar (per a les plataformes transversals de dues rodes grosses i manillar, o *segways)

• roda elèctrica (per a les rodes úniques, de grans dimensions i amb un pedal a cada banda, o *solowheel, *monocicle, etc.).

Perquè resulta que temps enllà, superat el futur del 2015 i consolidats aquests petits prodigis tecnològics, tenim un gros problema de noms: té sentit anomenar hoverboard (literalment, ‘planxa que se sosté en l’aire’) allò que s’arrossega per terra?; si recorrem a noms comercials actuals (són noms comercials hoverboard, segway, solowheel), com n’han de dir les altres marques dels productes equiparables?; sent aparells pròxims, no haurien de tenir noms relacionats?, i, encara, és que no podem trobar formes catalanes, que ens resultin més fàcils d’entendre i de pronunciar?

Davant d’això, els noms triats són descriptius, curts (si el context ho permet, en podem dir només plataformes i rodes), subratllen la utilització d’un motor d’energia sostenible i ja tenen un cert ús, a més d’estar avalats pels especialistes. I eviten conscientment, pel que fa a les plataformes, qualsevol referència a patinet o monopatí (perquè la disposició de les plataformes és perpendicular al sentit de la marxa, i no longitudinal), igual que eviten monocicle per a la roda (perquè és una forma culta i obligaria a anomenar bicicles les plataformes).

Per tant, quan arribin els monopatins voladors, és a dir els autèntics hoverboards, haurem d’empescar-nos un nom nou. Empescar-nos un nom nou i aprendre a mantenir-hi l’equilibri. Mentrestant, ja farem prou aguantant-nos a sobre les terrenals plataformes elèctriques, plataformes de manillar i rodes elèctriques. Aguantant-nos-hi o bé esquivant-les i, per què no?, admirant-les, per la facilitat, la suavitat i l’enginy amb què es desplacen.

Properament us informarem de les altres formes normalitzades en el camp canviant dels desplaçaments sostenibles.

Contraban i tràfic de persones

Prou_trafic_essers_humans

Malauradament, al 2017 encara hi ha esclaus al món, i molt a prop de casa. Persones que són tractades com a mercaderia. Xarxes de crim organitzat a escala mundial que s’enriqueixen aprofitant-se de la vulnerabilitat, de les situacions de necessitat, de la pobresa, de la violència, de la guerra. Es fa difícil escriure sense un nus a l’estómac que hi ha persones que són víctimes de xarxes de tràfic d’éssers humans, una de les violacions dels drets humans més terribles que hi ha, o de xarxes de contraban de persones. És un fenomen que s’agreuja cada dia.

El novembre de l’any 2000 l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Convenció contra la Delinqüència Organitzada Transnacional. Encara no un mes després (12-15 de desembre) es va celebrar una conferència d’alt nivell polític a Palerm en què els estats membres van ratificar-la. Els estats també van poder signar els tres protocols que la complementaven: el Protocol per a prevenir, reprimir i sancionar el tràfic d’éssers humans, especialment dones i canalla; el Protocol contra el contraban de persones per terra, mar i aire, i el Protocol contra la fabricació il·lícita i el tràfic d’armes, les seves parts i components i munició. En els protocols de Palerm queden definits els termes tràfic d’éssers humans i contraban d’éssers humans, que aviat s’incorporaran a la Neoloteca.

El tràfic d’éssers humans o tràfic de persones és l’acció de captar, transportar o acollir persones, sovint aprofitant-se d’una situació de vulnerabilitat, per mitjà de l’amenaça, l’engany, l’ús de la força o el pagament a algú amb autoritat sobre les víctimes, amb la finalitat d’explotar-les. L’explotació de les víctimes del tràfic d’éssers humans es pot concretar en explotació sexual, explotació laboral, obligació de realitzar activitats delictives, extracció d’òrgans o celebració de matrimonis forçats, entre d’altres. Les denominacions catalanes són paral·leles a les formes angleses human trafficking, trafficking in human beings i trafficking in persons. En castellà, es coneix com a trata de seres humanos o trata de personas; en francès, com a traite des êtres humains o traite de personnes.

Les denominacions catalanes contraban d’éssers humans i contraban de persones són també calcs de l’anglès human smuggling i people smuggling, respectivament, i fan referència a l’acció de facilitar l’entrada il·legal de persones, sovint incloent-hi el transport, a un estat del qual no tenen la nacionalitat ni el permís de residència amb la finalitat de treure’n un benefici econòmic. En castellà, es coneix com a tráfico de personas; en francès, com a trafic d’êtres humains o trafic de personnes.

Punt volat i neologia terminològica

punt_volatEls catalans tenim aquest punt una mica volat, que no es resigna a quedar a la mateixa alçada que la resta però tampoc no s’atreveix a destacar per damunt dels altres signes. Parlem, és clar, del punt volat, aquesta solució tipogràfica característica del català —que sembla que es va empescar Mn. Alcover i Pompeu Fabra va acceptar mig a contracor— per poder representar el so de la ela geminada. Coincidint amb l’aniversari de l’aprovació de les normes ortogràfiques, s’ha proposat que el dia 24 de gener celebrem el Dia del Punt Volat. Ens afegim a la iniciativa portant-ho, naturalment, cap al nostre terreny, el de la terminologia.

I, concretament, ens volem fixar en els termes normalitzats en què trobareu algun punt volat. Hi trobareu des del xarel·lo, cèlebre per les dificultats de pronúncia que va portar a una popular locutora televisiva, fins a l’exòtic ou mil·lenari, una preparació de la gastronomia xinesa no apta per a apressats.

El punt volat apareix en termes catalans que provenen de formes llatines (o gregues), antigues o de creació moderna, en què hi ha dues eles consecutives. De fet, aquest és l’origen de la ela geminada en mots de la llengua general com ara cancel·lar, col·lectiu o col·laborar, i per això hi ha punt volat en termes formats amb un mot català que ja té ela geminada, com el mot mil·lenari del terme ou mil·lenari. Són casos com aquest formes com ara anell de col·lisió, eslàlom paral·lel, guió il·lustrat, passarel·la o finançament col·lectiu. Es poden incloure en aquest calaix també els termes creats amb formes derivades d’aquests mots: pel·licular, col·lapsar, col·laboratori, etc. I, per analogia, s’escriuen amb ela geminada neologismes terminològics com ara cèl·lula citocida, al·lergogen, lapil·li, mil·lennista, pirofil·lita potentil·la anserina.

El mateix criteri s’aplica a formes que ens arriben d’altres llengües, en què també hi ha dues eles consecutives. Hi ha casos com xarel·lo (que prové de l’italià chiarello ‘vi claret’), tortel·loni (de tortelloni) o vitel·li (del cognom Vitelli). I altres exemples poden ser termes com ara wil·lemita (de Willem), wil·liamsita (de Williams), tíl·ler (de l’anglès tiller), ral·li (de l’anglès rally), citronel·la (del francès citronnelle),  etc.

Us convidem a remenar per la Neoloteca en cerca de tots els casos que hem destacat, i encara una bona colla més en què trobareu la ela geminada. Veureu que l’idiosincràtic punt volat té una vida ben activa entre els nous termes catalans.