Gestants per a altres pares

gestacioSubrogada

Les dones que gesten un infant destinat a ser criat per algú altre reben el nom en català de gestants per substitució o gestants subrogades. I la pràctica que duen a terme aquestes dones, permesa en països com ara l’Índia, Mèxic o alguns estats dels Estats Units, s’anomena gestació per substitució o gestació subrogada.

El Consell Supervisor ha fixat recentment aquestes denominacions, que ja tenen ús i són correctes des d’un punt de vista lingüístic, i ha bandejat les denominacions creades a partir dels nuclis mare maternitat perquè són semànticament inadequades, ja que la gestant no és qui farà de mare de l’infant, ni tampoc en serà la mare legal.

La persona o les persones que encarreguen la gestació per substitució, en canvi, sí que reben el nom de pare o mare, perquè són les que efectivament faran de pares de l’infant i en seran els pares legals. Concretament, la denominació acordada per a fer-hi referència és pare d’intenció o mare d’intencióEs tracta, probablement, de traduccions directes de la forma anglesa intended parent, que, tot i que no recullen estrictament el sentit de intended (aquest adjectiu significa ‘futur’ o ‘pretendent’), també són explicables en català, pel fet que el pare o mare d’intenció és el que té la voluntat de fer de pare o mare.

Per a designar els pares d’intenció s’han descartat altres formes que, si bé tenen un cert ús, o bé són opaques i no tenen el vistiplau dels experts (pare comitent o mare comitent), o bé no són adequades des d’un punt de vista semàntic (pare subrogador o mare subrogadora), perquè la persona que subroga és qui assumeix els drets d’un altre, és a dir, la gestant, en aquest cas.

La gestació per substitució genera grans debats ètics i no està permesa en la majoria de legislacions. A casa nostra, per exemple, està prohibida, i per això cada vegada hi ha més persones que es desplacen a altres països, motivades per diferents situacions (infertilitat dels dos membres d’una parella, infertilitat femenina, parella homosexual, etc.), per poder tenir un fill gràcies a una gestant per substitució. Tot això fa que sigui especialment important disposar de denominacions neutres i adequades en català per a fer referència als diferents conceptes relacionats amb aquesta pràctica. Cal tenir present que les formes mare de lloguer ventre de lloguer, àmpliament conegudes, són solucions col·loquials, imprecises i connotades negativament.

Podeu consultar les fitxes completes dels termes fixats pel Consell Supervisor, amb els equivalents en altres llengües, les definicions, notes explicatives i els criteris concrets aplicats en l’aprovació de cada cas, a la Neoloteca i al Cercaterm.

És el mateix conservació que preservació?

 

conservacioPreservacio

Sovint, en l’àmbit general, utilitzem els substantius conservació i preservació (i els verbs relacionats corresponents, conservar i preservar) indistintament per a referir-nos a l’acció de protegir o mantenir en bon estat una cosa. En l’àmbit especialitzat de la gestió ambiental, en canvi, les formes conservació i preservació no designen exactament el mateix concepte, encara que es refereixen, òbviament, a conceptes relacionats.

Quan els experts parlen de conservació es refereixen, concretament, al conjunt de polítiques, estratègies, plans o mesures específiques de gestió orientats a mantenir o restablir l’estat favorable del patrimoni natural i a assegurar-ne la biodiversitat. Quan parlen de preservació, en canvi, fan referència a una estratègia específica de conservació, concretament a l’estratègia d’evitar qualsevol activitat que pugui afectar directament les condicions del patrimoni natural i la biodiversitat, a fi de protegir aquestes condicions d’una manera integral i que les dinàmiques naturals puguin seguir el seu curs sense dificultats.

La conservació inclou, doncs, des de l’ús racional i sostenible dels recursos naturals (l’aigua, els boscos, els animals, els minerals, etc.) fins a la protecció extrema, això és, la preservació, on les úniques actuacions admeses són les de recerca o, en algun cas, les de restauració o millora.

Traslladat a casa nostra, podríem dir que en els parcs nacionals (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i Arxipèlag de Cabrera, per exemple) es tendeix a la preservació, a deixar que la natura faci el seu camí sense intervenció, mentre que en els parcs naturals (Garrotxa, Collserola, Montseny, Alt Pirineu, Delta de l’Ebre, etc.) es tendeix a fer compatible la conservació amb l’explotació i s’hi permeten, per tant, determinades activitats productives.

Aviat trobareu les fitxes d’aquests dos termes, aprovats recentment pel Consell Supervisor, a la Neoloteca i al Cercaterm.

Ciberatacs: amenaces noves, termes nous

ciberatac

La protecció contra els ciberatacs és, des de fa temps, una de les grans preocupacions dels usuaris d’internet, tant particulars com institucionals o d’empreses. De ciberatacs (o, simplement, atacs) n’hi ha de molts tipus, però un dels més coneguts és l’anomenat atac de denegació de servei, també conegut amb la forma atac DoS (a partir la sigla anglesa corresponent a denial-of-service attack), que consisteix a deixar inoperatius un servidor web o una xarxa per als usuaris que hi volen accedir. Se sol fer saturant els canals de comunicació mitjançant l’enviament d’una gran quantitat de peticions falses alhora o també, de vegades, inhabilitant les aplicacions web, aprofitant-ne els punts vulnerables.

D’atacs DoS n’hi ha de diversa mena: en l’atac d’interferència (jamming attack, en anglès), per exemple, el que es fa és provocar pertorbacions en el servidor o la xarxa; en l’atac d’inundació (en anglès, flooding attack o flood attack), en canvi, s’envia una gran quantitat de dades que col·lapsen el sistema (per exemple, paquets de dades ICMP o UDP); en l’atac reflex (reflection attack, en anglès) es confon el servidor amb una adreça IP falsificada perquè proporcioni un codi de seguretat que permeti accedir al sistema, i en l’atac d’amplificació de DNS es falsifica l’adreça IP del sistema de noms de domini i se substitueix per l’adreça IP de la víctima, de manera que, d’una banda, totes les respostes DNS dels servidors s’envien als servidors de la víctima i, de l’altra, l’atacant envia múltiples consultes DNS curtes que requereixen una resposta molt més gran que acaba sobrecarregant el servidor.

Quan les peticions falses que caracteritzen els atacs DoS s’envien a través de grups d’usuaris o de xarxes d’ordinadors zombi distribuïts per diferents zones geogràfiques es parla de atac de denegació de servei distribuït o atac DDoS (a partir de la sigla anglesa corresponent a distributed denial-of-service attack).

Podríem continuar parlant-vos també de l’atac Blacknurse, l’atac d’autenticació, l’atac d’injecció, l’atac d’intermediari (o, simplement, intercepció) o l’atac de força bruta, però com que la nostra intenció no és de cap manera alarmar-vos, us proposem que, si els voleu conèixer, consulteu vosaltres mateixos la nostra Terminologia de la ciberseguretat. Allà trobareu tots aquests atacs, i encara uns quants més, ben esmentats i definits, a banda de molts altres termes relacionats amb la seguretat informàtica. Alguns d’aquests termes, els que generaven més dubtes a l’hora d’anomenar-los en català, s’han normalitzat recentment i els trobareu també aviat a la Neoloteca i al Cercaterm.

Tes del Japó: nous termes mil·lenaris

te

La gastronomia oriental comença a fer-se un lloc important entre nosaltres, sigui a través de la restauració o els comerços o, fins i tot, a través de diverses expressions culturals, com ara el cinema, la literatura o el manga. El costum de prendre te és una de les manifestacions gastronòmiques heretades d’Orient que ha tingut una expansió més gran a casa nostra, i això ha comportat que la distinció entre te negre i te verd, a què estàvem acostumats fins no fa gaire, hagi quedat petita per a encabir la gran quantitat de tes que actualment podem trobar al mercat.

Cada cop són més coneguts, per exemple, els tes verds japonesos, el nom dels quals ha estat objecte de normalització recentment. A la taula següent trobareu els noms originaris del te (en caràcters japonesos i en transcripció segons el sistema Hepburn), els noms catalans aprovats i la definició de cada te.

 

Nom japonès Transcripció Hepburn Nom català Definició
番茶 bancha bantxa;

te de tres anys [sin. compl.]

Te verd japonès procedent de fulles madurades i assecades d’una manera natural durant tres anys, que produeix una infusió amb un contingut de teïna molt baix i amb una forta aroma de palla.
玄米茶 genmaicha guenmaitxa;

te d’arròs torrat [sin. compl.]

Te fet d’una barreja de sentxa i grans d’arròs integral torrats i inflats, ocasionalment esclatats, que produeix una infusió amb un contingut de teïna baix i amb un gust que recorda la malta o el cafè.
ほうじ茶 hōjicha hojitxa;

te verd torrat [sin. compl.]

Te verd japonès, generalment bantxa, sotmès a un procés de torrefacció amb carbó, que produeix una infusió amb un contingut de teïna molt baix i amb un gust lleuger de caramel, que se sol prendre com a acompanyament del sushi.
茎茶 kukicha kukitxa;

te de branquillons [sin. compl.]

Barreja de branquillons, tiges, pecíols i, en menys quantitat, fulles de te verd japonès, generalment sentxa, que produeix una infusió amb un contingut en teïna molt baix, cremosa, suau i amb un gust relativament dolç de nous.
抹茶 matcha matxa;

te japonès en pols [sin. compl.]

Te verd japonès en pols que s’obté de les fulles, netes del pecíol i la nervadura, de plantes cultivades temporalment a l’ombra, que produeix una infusió molt refrescant, amb un contingut de teïna elevat i amb un gust intens, lleugerament amargant però amb un punt de dolçor, que se sol prendre en la cerimònia del te.
煎茶 sencha sentxa Te verd japonès que es produeix enrotllant i assecant fulles senceres, que produeix una infusió amb un contingut de teïna elevat i amb un gust amargant i aspre, amb notes fresques, perfumades i un punt de dolçor.

 

Per motius d’internacionalitat i de precisió, el Consell Supervisor ha optat per mantenir el manlleu japonès, adaptat a l’ortografia catalana, com a denominació principal. Quan ha estat possible, també ha proposat com a sinònim complementari del manlleu una denominació catalana descriptiva, que aporti informació sobre el concepte, especialment quan aquesta forma ja s’ha trobat usada en català o quan s’ha vist que en altres llengües s’utilitzaven denominacions similars.

Pel que fa als manlleus (tots amb la terminació cha, que significa ‘te’), se n’ha proposat l’adaptació tenint en compte bàsicament tres factors: 1) el fet que les formes resultants no difereixen gaire de les formes més internacionals, és a dir, de les transcrites segons el sistema Hepburn; 2) la proximitat de l’àmbit d’especialitat dels termes amb la llengua general, que fa recomanable l’acostament al sistema ortogràfic propi, a fi de facilitar la pronúncia als parlants, i 3) el fet que les formes adaptades ja s’han trobat documentades en textos catalans.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

Els trols: de la mitologia nòrdica a les xarxes socials

trol

Fins no fa gaire, la paraula trol només s’associava en català als gegants i gnoms dels boscos dels contes nòrdics, i només amb aquest significat apareixia en els pocs diccionaris catalans en què es documentava. Twitter, però, ha posat de moda un altre significat de trol, ara derivat de l’anglès i vinculat a les xarxes socials.

En l’àmbit de les xarxes socials un trol és una persona que busca generar polèmica mitjançant la publicació deliberada de continguts provocatius o controvertits, generalment missatges, però també, segons el cas, fotografies, vídeos, etc. També s’anomena trol el contingut provocatiu o controvertit que un trol publica a internet. Tots dos sentits han esta normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

En aquest cas, trol és una adaptació (a partir de la pronúncia original) de l’anglès troll, forma emparentada amb el verb de l’àmbit de la pesca to troll, que significa ‘pescar amb curricà’. La pesca amb curricà és una tècnica consistent a arrossegar un esquer des d’una embarcació en moviment. L’analogia semàntica entre tots dos conceptes prové, segons recullen algunes fonts, del fet que el trol d’internet també fa servir un esquer (un contingut polèmic) per arrossegar altres participants a entrar en la discussió i crear polèmica. També és possible que en l’adaptació al català hi hagi hagut influència del substantiu nòrdic trol, associat, en general, a personatges astuts i una mica facinerosos, com els trols d’internet.

De trol ha derivat el verb trolejar, també normalitzat pel Consell Supervisor, que significa atacar una persona (o un organisme o, també, un determinat contingut en línia) mitjançant la publicació a internet de continguts deliberadament provocatius o controvertits. Diem, per exemple, que algú ha trolejat tal persona o tal organisme, o les fotografies, o el missatge, de tal persona o de tal organisme. És un verb adequat, anàleg a altres verbs transitius catalans, com ara capitanejarpatronejarbotxinejar o tiranejar, que expressen una activitat que es duu a terme en qualitat d’allò que expressa el nucli sobre el qual es construeixen (de capità, de patró, de botxí i de tirà, en els casos anteriors, i de trol, en el cas de trolejar).

La forma *trol·lejar, amb ela geminada, que podria justificar-se a partir de l’etimologia de la denominació anglesa d’origen (és a dir, per les formes trollto troll i trolling), s’ha desestimat perquè trolejar ja és un derivat fet en català a partir del substantiu relacionat trol i, per tant, és innecessari recórrer al verb anglès. És el que s’ha fet, per exemple, en derivats com ara futbolístic, procedent de futbol, que al seu torn és una adaptació de l’anglès football.

Ben aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

De mare no només n’hi ha una: les mares de dia

mare_de_dia

No serem nosaltres qui qüestionem el fons d’aquella frase tan famosa que diu que de mare només n’hi ha una, però sí que la matisarem. Perquè —deixant de banda que hi ha nens que tenen dues mares (i a veure qui s’atreveix a dir quina de les dues és més mare) i deixant de banda també que hi ha mares, com persones, de mena molt diversa— el que és cert és que et pots dir mare d’una criatura sense necessitat de ser estrictament (ni biològicament ni per adopció) la mare de la criatura. És el cas, per exemple, de la mare de llet, que en realitat és la dida, és a dir, la dona que alleta el fill d’una altra; o de la mare política, que, malgrat el nom, no es refereix a la mare sinó a la sogra.

Fa poc n’hem incorporat encara una altra: la mare de dia. Aquesta denominació, mare de dia, ha estat aprovada recentment pel Consell Supervisor per a designar la persona que ofereix, habitualment a casa seva, un servei professional i personalitzat d’atenció i cura a infants en edat preescolar, generalment menors de tres anys, en grups molt reduïts i en un ambient familiar.

Es tracta d’una professió d’introducció recent al nostre país i en curs de regulació, però amb una gran tradició i un gran reconeixement en altres països europeus (per exemple, a França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Holanda, etc.). El nom, mare de dia, que és un calc de l’alemany (Tagesmutter), és la forma més utilitzada dins d’aquest col·lectiu professional. La majoria de mares de dia són dones, però també hi comença a haver alguns homes dins la professió; són, quan cal especificar-ho (perquè es considera que mare de dia pot funcionar com a genèric del concepte), els pares de dia (en alemany, Tagesvater, en singular).

L’espai degudament condicionat on una mare de dia acull els infants de qui té cura, sovint el domicili propi, s’anomena llar de criança, i el servei d’atenció i cura d’infants que ofereix, criança de dia.

El complement de dia, present en mare de dia i en criança de dia, respon a la idea que aquests professionals supleixen les funcions de mare o pare dels nens de qui tenen cura durant el dia, quan els veritables pares no hi són. De fet, ja s’utilitza en altres formes catalanes, com ara en hospital de dia o centre de dia, que designen centres que funcionen (com és el cas de la criança de dia) en horari diürn.

Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.

El caucus, més enllà de la política nord-americana

caucus_sessio_individual

El mot caucus el solem associar en català amb la política nord-americana: als Estats Units i al Canadà caucus designa, entre altres coses, una reunió a porta tancada d’un grup de persones del mateix partit o grup polític per a seleccionar els candidats presidencials o decidir les línies polítiques que es vol seguir. Per extensió, també és el grup de polítics reunits.

Fora de la política nord-americana, però, caucus —forma procedent de l’algonquí caucauasu, que significa ‘reunió de caps de tribu’ o ‘reunió de consellers’— és també un mot utilitzat entre els professionals de la mediació per a fer referència a una sessió que, un cop iniciat el procés de mediació, el mediador pot mantenir amb cadascuna de les parts en conflicte per separat, ja sigui perquè ho considera convenient o perquè una de les parts ho demana. Aquestes sessions, pel seu caràcter privat, faciliten que les parts puguin expressar-se lliurement, sense cohibició.

El Consell Supervisor ha aprovat recentment aquest manlleu, molt introduït en el llenguatge tècnic dels mediadors, al costat del sinònim sessió individual, que és una forma que descriu el concepte de manera clara i que pot entendre’s fàcilment, doncs, més enllà del nucli estricte dels experts. Cal tenir present, de fet, que la mediació és un procediment adreçat a qualsevol tipus de públic i que, per aquest motiu, és especialment important que la terminologia utilitzada sigui com més precisa i transparent millor.

Tant caucus com sessió individual són formes ja utilitzades en català. En les altres llengües que habitualment prenem com a referència (castellà, francès, etc.) també s’utilitza el manlleu i, complementàriament, altres formes descriptives anàlogues a l’aprovada en català.

Podeu consultar la fitxa completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.

Trampejar no és posar trampes

fotoparament_Arddu_CC0_BY_2.0

En català, posar alguna cosa en disposició de funcionar o de servir a un fi concret s’anomena parar. Diem, doncs, parar la rateraparar un llit a la salaparar taulaparar botigaparar casa o parar pis. El verb parar, a més, usat com a absolut, és a dir, sense objecte directe explícit, significa específicament, tal com recull el Diccionari català-valencià-balear, ‘parar un giny per a caçar’.

D’acord amb aquests usos, el Consell Supervisor ha aprovat recentment el substantiu parament, amb el sinònim complementari parament de trampes, com a alternativa a allò que en anglès s’anomena trapping i en castellà trampeo, denominacions calcades sovint en català amb la forma *trampeig, que és poc adequada perquè trampejar no significa ‘col·locar trampes’, sinó ‘fer trampes’ o, més habitualment encara, ‘capejar (una situació)’ o ‘sortir-se’n’.

El parament (o parament de trampes) és una tècnica de gestió de poblacions animals, i especialment de control de plagues, consistent a distribuir paranys en una zona determinada per a detectar la presència de certes espècies i conèixer-ne la densitat, el ritme de creixement, els desplaçaments o la localització de caus, entre altres aspectes, generalment amb l’objectiu de mantenir-les sota control. Se n’hauria pogut dir parament de paranys, però aquesta forma resultaria poc eufònica i, en certa manera, redundant, ja que parany deriva etimològicament de parar.

En consonància amb aquesta decisió, també s’ha aprovat la forma parament fotogràfic, amb el sinònim complementari fotoparament, per a referir-se a una altra tècnica de col·locació de paranys, en aquest cas, però, una tècnica emprada en l’estudi de la fauna. Consisteix a instal·lar paranys fotogràfics en una zona determinada per a detectar-hi la presència d’espècies i fer-ne un seguiment. Un parany fotogràfic (també anomenat fotoparany o càmera parany) és un dispositiu format per una càmera fotogràfica, una font d’alimentació, un sistema de detecció i, opcionalment, un sistema d’il·luminació i un atraient, que s’utilitza per a captar imatges de fauna sense la presència humana.

Podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm. A l’apartat Nota de cadascuna trobareu, com sempre, els criteris tinguts en compte en l’aprovació de cada forma, i, en aquest cas concret, també un petit apunt sobre l’ús de parany i trampa en català.

 

A l’estiu, no deixeu de menjar xocolata

Xocolata_Aflorament

Segons diuen els experts, perquè la xocolata es mantingui en condicions òptimes cal conservar-la entre els 15 i els 18 graus i en un ambient sec, en què la humitat sigui inferior al 60 %. A l’estiu, amb les altes temperatures i les humitats relatives disparades, la xocolata pot patir aflorament, sigui aflorament de greix o aflorament de sucre. És per això, segurament, que per aquestes dates és menys habitual trobar xocolata (o bombons i altres productes elaborats amb xocolata) exposada als supermercats, perquè és més difícil de conservar i, en general, se’n ven menys.

L’aflorament —conegut sovint en anglès amb les formes blooming bloom— és l’alteració física de la xocolata consistent en l’aparició d’una capa fina de color blanquinós a la superfície, que es produeix com a conseqüència de fluctuacions en la temperatura o la humitat. També se’n diu flor, especialment quan ens referim a la capa blanquinosa que queda a la superfície de la xocolata, fruit d’aquest procés d’alteració. L’aflorament pot ser degut a una recristal·lització de la mantega de cacau (en català, aflorament de greix o flor de greix, i en anglès, fat blooming fat bloom), o bé a una recristal·lització del sucre (en català, aflorament de sucre o flor de sucre, i en anglès, sugar blooming o sugar bloom).

En el cas de l’aflorament de greix, l’excés de temperatura fa que la mantega es fongui i es desplaci cap a la superfície. Quan la calor afluixa, la mantega es torna a solidificar, però ja no queda distribuïda de manera homogènia i és aleshores quan apareix un tel greixós o, segons el cas, unes taques de greix més o menys àmplies a la superfície de la xocolata. En l’aflorament de sucre el procés és similar: en aquest cas, l’excés d’humitat dissol el sucre, que puja i, amb l’evaporació de l’aigua, queda a la superfície en forma de cristalls més o menys grossos.

Els amants de la xocolata, però, no heu de patir gens, perquè, si bé és veritat que l’aflorament fa canviar l’aspecte i la textura de la xocolata, el producte continua sent perfectament comestible i, sobretot, tan bo com al principi (o sigui, boníssim).

A la Neoloteca i al Cercaterm podeu consultar les fitxes completes d’aquests termes, normalitzats recentment pel Consell Supervisor.

Giró ros, marselan, xarel·lo vermell… Les noves varietats vitivinícoles autoritzades, en català

marselan

Es beu pensatiu, a glops petits, una mica de vi. El gust a la boca, l’aroma per via retronasal, les característiques tàctils. Té cos, un color fosc i tons porpra, amb una aroma afruitada, d’espècies i de… cacau? Arruga el front. No el situa. “Et dones?” Deixa la copa sobre les estovalles blanques, contrariat. “Doncs és un marselan.”

El següent és poc àcid i aromàtic i té un grau alcohòlic alt. Un vi varietal jove, sens dubte. “Un giró ros”, l’informa. “Un cep de les Balears que fa un raïm blanc amb grans de color vermell grisós, ja saps de què et parlo, oi?” Després ve el trobat blanc (conreat especialment a l’Alguer, li aclareix). Amb cos, poc àcid, de color groc palla pàl·lid amb tons verds i un grau alcohòlic alt, ja ho veus.

“Com ho saps, tot això?”, claudica finalment. Ella somriu en silenci, amb aire de misteri, fins que se’n compadeix. “Són tres de les sis noves varietats autoritzades pel Reial decret 313/2016, de 29 de juliol, que s’afegeixen al Reial decret 740/2015, de 31 de juliol; el que regula el potencial de producció vitícola.” “I… tu et llegeixes els reials decrets i les modificacions?”

No. Hi ha una miiica de trampa. Està al cas de les actualitzacions de la Neoloteca. El TERMCAT ofereix la Terminologia de les varietats vitivinícoles en el seu web, amb informació dels ceps, el raïm i el vi de totes les varietats autoritzades a Catalunya pel Reial decret de 2015. Aviat hi constaran també les varietats afegides pel Reial decret de 2016, que, de moment, ja es poden consultar entre les noves incorporacions de la Neoloteca. La contempla amb admiració.

“Tot parteix d’una sessió de normalització amb especialistes per a establir els noms en català de les varietats recollides en el Reial decret de 2015.” En van resultar 42 fitxes amb els noms normalitzats en català, equivalents en altres llengües, definicions i notes. També hi ha criteris sobre el gènere gramatical dels noms de ceps, raïms i vins, l’ús de majúscules i minúscules, el tractament dels manlleus i la sinonímia. “I ara, amb els mateixos especialistes de la sessió, s’han normalitzat els noms de les varietats afegides el 2016.” De fet, hi ha un acord entre l’INCAVI i el TERMCAT per a assegurar l’actualització constant d’aquest projecte.

Se’l mira amb un punt de malícia. “I ara, un tast de vermentino? Amb aroma de poma i altres fruites. O de vidadillo, que és àcid, ric en tanins i de color intens… Deixa, encara millor: una mica de xarel·lo vermell, també anomenat cartoixà marí o pansa rosada, que és fresc i àcid i diuen que té una aroma herbàcia…” L’home li allarga maquinalment la copa —amb l’esperança que l’hi ompli alhora de vi i d’un afecte equiparable al que sent ell.