Què és el hacktivisme?

El hacktivisme és una forma d’activisme que utilitza la xarxa Internet com a espai de lluita ideològica, mitjançant l’execució d’accions que destorbin la presentació normal dels llocs web o el funcionament dels sistemes informàtics dels grups o institucions que es pretén denunciar.

Aquest concepte no s’ha de confondre amb el ciberactivisme, que es refereix a un concepte més genèric: es defineix com l’activisme que es basa en les tecnologies de la informació i la comunicació per a fer arribar el seu missatge amb gran rapidesa a un gran nombre de destinataris. Podríem dir, doncs, que el hacktivisme és un tipus de ciberactivisme.

Com a terme, hacktivisme està format per acronímia amb els mots hack[er] i [ac]tivisme, i té l’origen en el manlleu anglès hacktivism. És l’única forma utilitzada en català i en altres llengües com l’espanyol, el francès, l’italià i el portuguès per a designar aquest concepte. En català es pot considerar adequada lingüísticament perquè parteix del manlleu hacker, normalitzat com a sinònim de furoner | furonera amb el sentit de persona que té un gran coneixement de les xarxes i els sistemes informàtics i un viu interès per a explorar-ne les característiques i per a posar a prova les seves habilitats en aquest àmbit.

 

Podeu consultar aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca.

Glicerina o glicerol?

DL_Quimica

És evident que les denominacions glicerina i glicerol s’assemblen i que, per tant, han d’estar relacionades. De fet, ambdues fan referència al mateix compost. La diferència no és química, sinó terminològica.

Antigament, quan es coneixien molts menys compostos que ara, n’hi havia prou que els noms dels compostos en suggerissin l’origen o alguna característica funcional. Aquest tipus de denominacions, basades en raons històriques, d’ús o d’origen, s’anomenen noms trivials. Més endavant, amb la consolidació de la química com a ciència, va augmentar notablement el nombre de compostos coneguts, de manera que es va fer imprescindible sistematitzar encara més els noms que se’ls posaven. Es van començar a utilitzar noms sistemàtics, que descriuen la composició o l’estructura dels compostos de manera inequívoca seguint unes normes compartides per la comunitat científica, generalment establertes per la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).

La denominació glicerina és un nom trivial. El nom sistemàtic corresponent d’aquest compost és propan-1,2,3-triol. Aquest nom indica que la molècula és una cadena de tres àtoms de carboni (propan-) i que conté un grup hidroxil en cada carboni (-1,2,3-triol). Els grups hidroxil són els que generen els alcohols i d’aquí ve el sufix –ol. El nom glicerol és un nom semisistemàtic perquè combina una part trivial i una de sistemàtica. Els noms semisistemàtics només es conserven per a alguns compostos d’ús corrent i molt coneguts, i són acceptats per la comunitat química en tant que faciliten la identificació del compost, encara que no en transmetin tota la informació estructural.

Podeu consultar les fitxes terminològiques d’aquests termes al Cercaterm i al Diccionari de química, i ampliar la informació a l’annex “Nomenclatura i formulació de química inorgànica” del mateix Diccionari de química.

És el mateix orientació educativa que acompanyament educatiu?

educacio

Tant orientació educativa com acompanyament educatiu són termes de l’àmbit de l’educació i, dins d’aquest àmbit, de l’orientació psicopedagògica, però són conceptes diferents.

L‘acompanyament educatiu és una activitat d’assessorament que fa un tutor amb un alumne quan aquest alumne té alguna dificultat amb algun aprenentatge o bé vol aprofundir en un tema o en una assignatura. L‘orientació educativa és un concepte més teòric, relacionat amb la qualitat de l’educació, que es defineix com el conjunt de coneixements, metodologies i principis teòrics que fonamenten la planificació, el disseny, l’aplicació i l’avaluació de la intervenció psicopedagògica preventiva, comprensiva, sistemàtica i continuada, amb l’objectiu de facilitar i promoure el desenvolupament integral d’una persona al llarg de la vida, amb la implicació dels diferents agents educatius i socials. Se sol dividir en orientació escolarorientació personal i orientació professional, tot i que a la pràctica aquestes tres dimensions es troben del tot entrelligades.

Tant l’un com l’altre, aquests dos termes estan vinculats a una visió oberta i inclusiva del fet educatiu, que considera la diversitat inherent a la condició humana com una riquesa a l’aula i al centre educatiu en general. La diversitat humana i la diversitat a l’hora d’afrontar els aprenentatges cal respectar-les, atendre-les i aprofitar-les com a factors enriquidors de l’educació de les persones.

Trobareu aquests termes i molts d’altres de l’àmbit educatiu al Diccionari d’educació i al Cercaterm.

 

Vege… què?

vegetarianisme

Actualment la consolidació en la nostra societat de nous hàbits alimentaris fa que sigui molt recomanable saber ben bé què hi ha darrere de cada terme que utilitzem per a referir-nos-hi.

Possiblement el més utilitzat i conegut és el terme vegetarianisme (vegetarians els que en són adeptes), que designa el sistema d’alimentació basat en el consum d’aliments d’origen vegetal que exclou, més o menys radicalment, els d’origen animal.

Però hi ha també el vegetalisme (vegetalistes, els seguidors), que es defineix per ser una variant més radical de vegetarianisme que exclou totalment el consum d’aliments d’origen animal.

Entremig, hi trobaríem el flexitarianisme (seguit pels flexitarians), descrit com el règim alimentari bàsicament vegetarià que inclou el consum esporàdic de carn i peix.

I encara un altre: el veganisme (vegans, els partidaris d’aquest moviment), que és més que un simple règim alimentari perquè es refereix a l’estil de vida basat en el respecte pels animals que rebutja l’ús i el consum d’animals o de qualsevol producte o subproducte obtingut per mitjà de l’ús o la mort d’animals.

Hi ha termes, doncs, que designen opcions per a tots els gustos. Podeu consultar tota aquesta terminologia al Cercaterm.

Els termes epigenoma i epigenètica, estan ben formats? A què fan referència?

epigenomaQuan els experts en salut ens alerten de la necessitat d’abandonar hàbits poc saludables, com ara el tabaquisme, l’exposició solar excessiva o el sedentarisme, tenen raons poderoses per fer-ho: aquestes pràctiques poden deixar marques en l’epigenoma i modificar la química de l’ADN mitjançant mecanismes epigenètics de regulació gènica que, per exemple, poden alterar la nostra edat biològica i fer que sigui molt més avançada que l’edat cronològica, o desencadenar malalties com el càncer.

Lepigenètica, denominació formada a partir del grec epi- (‘sobre’) i genètica (el camp de la biologia que estudia els fenòmens de l’herència i de la variació de les espècies), és la branca de la genètica que estudia els canvis hereditaris d’expressió gènica que no comporten una modificació en la seqüència del DNA. Anàlogament, si el genoma és el contingut total de DNA propi del conjunt de cromosomes d’una espècie, quan parlem de l’epigenoma d’un organisme, ens estem referint al conjunt dels canvis epigenètics del seu genoma.

Una de les característiques de l’epigenoma, doncs, és que no és estàtic i pot modificar-se al llarg de la nostra vida, com a conseqüència de les experiències que passem o de la influència del medi en què vivim. Aquesta mal·leabilitat de l’expressió gènica té implicacions directes: l’herència de l’ADN que rebem dels pares no és del tot determinant per saber si patirem o no una malaltia, perquè hi ha altres factors epigenètics que poden influir en l’expressió dels gens que portem. Així, la pràctica d’hàbits saludables i el desenvolupament de la nostra vida en un ambient allunyat de tòxics fa menys probable l’aparició d’alteracions químiques que ens deteriorin la salut a nivell cel·lular i molecular.