El nomadisme del segle XXI

nomada_coneixement_01

Durant el llarguíssim període de la prehistòria, la humanitat sencera va viure desplaçant-se a la recerca d’aliments i d’unes condicions més amables. O fugint de dents massa llargues i altres perills. Fins que l’agricultura i la delimitació creixent de fronteres i administracions van acabar deixant només uns pocs pobles que practiquin encara el nomadisme.

I ara que el nomadisme físic és residual, hi ha qui considera que tot just encetem l’època del nomadisme intel·lectual.

És a dir, el temps dels nòmades del coneixement, les persones innovadores, creatives, col·laboradores i hàbils amb la tecnologia digital que són capaces d’adaptar-se a nous reptes i a entorns laborals canviants. Aquells que, en comptes de quedar-se allà on són, tenen les eines i l’obertura mental necessàries per transitar constantment per una franja molt àmplia del món del coneixement.

Nòmada del coneixement és la forma proposada pel TERMCAT com a equivalent de knowmad, denominació creada per John Moravec el 2011 a partir de know (‘conèixer, saber’) i nomad (‘nòmada’). Es tracta d’una traducció transparent de l’original anglès, que també es documenta en castellà, francès i italià.

Neologia filosòfica

filosofia

Distopiaecofilosofiahumanitarismemateixitatprotensió… Coneixíeu aquests termes?

Quan es pensa en paraules i terminologia noves, sovint ens centrem en àmbits que associem amb la tecnologia, amb el desenvolupament científic més avançat o en sectors relacionats amb l’oci. I tot i que és evident que en aquests camps es produeixen novetats conceptuals a un ritme vertiginós, no és menys veritat que, en tots els àmbits del coneixement, la recerca, les noves publicacions i la feina dels especialistes que s’hi dediquen comporta la creació i difusió de nous termes.

En aquest apunt ens hem volgut fixar en alguns termes neològics propis de la filosofia, aprofitant l’avinentesa que el dia 15 de novembre es commemora el Dia Mundial de la Filosofia, i perquè es tracta d’una de les disciplines que en l’imaginari col·lectiu potser associem menys a la novetat.

Però, per exemple, és relativament recent la difusió del terme distopia, un terme encunyat com a antònim de utopia, i que convé no confondre amb distòpia, que en medicina es refereix a la posició anòmala d’un òrgan o d’una part del cos. I també es documenta des de fa poc temps el terme ecofilosofia (o ecosofia), de significat transparent a partir dels seus formants, creat per Arne Naess.

Un altre cas ben interessant és el del terme humanitarisme, format a partir de l’adjectiu humanitari, i que no s’ha de confondre amb humanisme. Paral·lelament, també s’ha creat humanitarista.

El terme mateixitat és un altre cas neològic, descrit per Ricoeur, que distingeix aquest concepte (la qualitat de ser el mateix al llarg del temps) del de identitat i del de ipseïtat, en un ric exercici de matisos.

Finalment, ens podem fixar en el terme protensió, una altra forma de documentació recent, que fa referència a la percepció del moment immediatament posterior al present.

Esperem haver-vos encuriosit una mica per fer un tast d’aquests nous termes de la filosofia. I sobretot, haver-vos encomanat les ganes de descobrir els nous termes que, ara mateix, s’estan creant en cadascun dels tan diversos àmbits del coneixement. Al capdavall, ja ho deia Sòfocles (que tot i que no es presentava com a filòsof, difon tanta filosofia en les seves tragèdies): “Noble cosa és, fins i tot per a un ancià, aprendre”.

#termedelasetmana: virus de l’Ebola

ebola

Lamentablement, aquests dies torna a estar d’actualitat el terme que us proposem com a #termedelasetmana: virus de l’Ebola.

Es tracta del virus causant de la febre hemorràgica de l’Ebola, o malaltia de l’Ebola, una malaltia altament contagiosa i sovint mortal, que actualment està tornant a causar estralls.

La denominació virus de l’Ebola prové del riu Ebola, a la República Democràtica del Congo, ja que va ser en alguns pobles situats a la riba d’aquest riu on es va identificar el virus. En contextos de divulgació de vegades es fa servir la forma escurçada ebola, que és preferible escriure amb minúscula inicial, com qualsevol altre nom de malaltia.

Pel que fa a la pronúncia, es recomana la forma plana, perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen i és també la forma més difosa en català des dels primers textos en què se’n va començar a parlar. La pronúncia de les vocals àtones és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes, i pot anar des del manteniment de la pronúncia tensa fins a l’adaptació total, amb reducció vocàlica en els dialectes que la fan, seguint el patró habitual d’integració en la llengua.

Què són les French toast? I com en diem, en català?

torrada_santa_teresa

Les French toast són allò que fan els nord-americans per esmorzar el dia que no tenen pressa per anar a treballar: punxen una llesca de pa amb una forquilla, la fiquen dins un plat amb llet, després en ou batut i la fregeixen. Però, què en saben els francesos d’això?

Del nom, poca cosa. Ara bé, de la menja en saben tant com els catalans, els valencians o els mallorquins, o com els occitans, els normands, els castellans, els portuguesos, els holandesos, els alemanys o els anglesos, perquè ens trobem davant d’un exemple paneuropeu de la cuina d’aprofitament. I d’Europa a Amèrica, cadascú hi posa el seu toc particular: xopar el pa amb una barreja de llet i ou, o primer xopar-lo amb la llet i després amb l’ou batut, o fer servir només el rovell de l’ou, o afegir-hi vainilla a la barreja, o fregir amb oli d’oliva o amb un altre oli o amb mantega, o servir-ho, un cop fregit, amb sucre, mel, canyella, cacau, confitura de poma, xarop d’erable…

En fi, tot depèn de la tradició d’on vinguem cadascú. En català, en diem torradetes de Santa Teresa, o simplement torradetes. Però també coquetes de Santa Teresa, gresoletes dolces, llesques de papa, llesquetes en ou, rostes de Santa Teresa… Una diversitat de noms per a una diversitat de tocs gastronòmics.

Trobareu recollida tota aquesta informació, i més encara, a la Consulteca i al Cercaterm.

#termedelasetmana: impost sobre actes jurídics documentats

dret

Aquesta setmana l’actualitat informativa està clarament marcada per la resolució dels tribunals sobre qui s’ha de fer càrrec del terme que, precisament, us proposem com a #termedelasetmana: l’impost sobre actes jurídics documentats.

Es tracta de l’impost indirecte sobre les lletres de canvi i els actes jurídics de naturalesa administrativa, notarial o jurisdiccional. La decisió jurídica de què es parla aquesta setmana havia de determinar qui ha de pagar aquest impost.

Des del punt de vista lingüístic, es tracta d’un terme creat per sintagmació, un dels recursos més habituals en la formació de termes, especialment en llengües romàniques com la catalana.

Les hipoteques són una realitat (i una necessitat) per a un nombre molt elevat de persones, i per això, la terminologia que s’hi relaciona sovint ocupa espais importants en l’actualitat informativa. Per exemple, us convidem a llegir els apunts que temps enrere vam dedicar al terme clàusula terra (no *clàusula sòl) i als termes taxa d’interès mínima i taxa d’interès màxima (també conegudes amb els sinònims complementaris corresponents, terra hipotecari i sostre hipotecari).

Diversitat funcional o discapacitat?

discapacitat

Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat. De vegades varia el significat d’una paraula, de vegades canvia la paraula per designar el mateix concepte. Canviar una paraula no fa canviar la realitat, sinó que els canvis en les paraules responen a un canvi de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, o de ganes d’expressar-la de manera diferent o de contribuir a una evolució general de mentalitat que faci transformar la realitat.

Les paraules que es refereixen a les persones, als col·lectius que històricament han patit discriminació són un dels camps en què hi ha sovint canvis de denominacions. Un dels col·lectius històricament discriminats és el de les persones amb discapacitat, però no volem fer terminologia diacrònica, sinó només un estat de la qüestió.

D’un temps ençà se sent parlar de diversitat funcional, forma que algunes persones han proposat que substitueixi el terme discapacitat, però que no té, tanmateix, l’acord de tot el sector. Si analitzem aquesta denominació des del punt de vista lingüístic, diversitat funcional es podria definir, basant-nos en el diccionari normatiu, com la qualitat de funcionar de manera diversa. Això es pot considerar aplicable a tot el gènere humà: les persones som diverses en tot, en el nostre aspecte físic, en la manera de moure’ns, la manera de pensar, la manera d’expressar-nos. Les persones amb diversitat funcional, doncs, som totes les persones, perquè la diversitat funcional és una característica inherent a l’ésser humà. Aleshores, sembla que no serveix per a referir-se a un col·lectiu concret.

D’una altra banda, el concepte actual de discapacitat[1] és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

Si es tracta de fer desaparèixer la discapacitat, cal modificar l’entorn. Canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat, perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I també cal donar valor a la diversitat, donar-li el valor positiu que té, tota mena de diversitat.

 


[1] El concepte, consensuat internacionalment, prové de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006).

#termedelasetmana: manga

manga_webnou

De l’1 al 4 de novembre es duu a terme a Barcelona una nova edició del Saló del Manga, un esdeveniment que concentra un nombrós grup d’aficionats. Per això, us proposem com a #termedelasetmana precisament el terme manga.

Com és prou sabut, el manga és un gènere de còmic d’origen japonès, sovint en blanc i negre i amb un sentit de lectura de dreta a esquerra en cada pàgina, que es caracteritza per personatges de gran expressivitat i ulls molt grossos, fons poc detallats, un estil cinematogràfic i l’ús abundant d’onomatopeies

La denominació manga prové del japonès, en què significa, literalment, ‘imatge o dibuix còmic’ (de man ‘caòtic, desordenat, divertit’ i ga ‘dibuix, imatge’).

I si bé la forma manga ja es pot considerar de coneixement general, potser no ho són tant tot un conjunt de termes relacionats: otaku, mangaka, cosplay, shojo, hentai, etc. Si voleu saber a què fa referència cadascun, us recomanem de consultar aquest tríptic, on trobareu una vintena de termes definits, amb equivalents en altres llengües i amb notes ben interessants.

Què és la metodologia àgil?

metodologiaAgil

Els canvis tecnològics, la competència, les noves regulacions, etc. fan que cada vegada sigui més necessari respondre i adaptar-se ràpidament a l’entorn, reduir la complexitat dels processos de treball i augmentar la productivitat i l’èxit dels projectes a través de la innovació. Això és el que s’intenta aconseguir amb la metodologia àgil.

Tot i que el concepte va néixer fa més de 10 anys de mans de les grans empreses de desenvolupament de programari amb l’objectiu de corregir pràctiques poc productives en gestió de projectes, la digitalització ha fet que avui dia sigui aplicable a pràcticament qualsevol sector i tipus d’empresa que decideixi evolucionar cap a aquesta nova manera d’entendre tant els processos de treball com les relacions entre els membres dels equips.

Què la caracteritza?

  • La planificació temporal és rigorosa i en funció dels objectius.
  • Els projectes es “trossegen” en petites parts que s’han de completar i lliurar en poques setmanes i de manera continuada.
  • El conformen equips pluridisciplinaris que treballen junts durant tot el procés.
  • Els ajustaments i canvis, en qualsevol moment i fase del projecte, són dinàmics, efectius i poc traumàtics.
  • L’orientació i l’adaptació a les necessitats del client és constant.

#termedelasetmana: cúmulus

cumulus

Aquesta setmana al TERMCAT tenim l’ocasió de reunir un nombrós grup d’especialistes en meteorologia per consensuar amb els lingüistes del TERMCAT les millors alternatives catalanes per a uns quants termes de l’àmbit que presenten vacil·lacions en l’ús. Com a #termedelasetmana, doncs, us proposem el terme cúmulus (o cúmul), que precisament es va fixar en una reunió paral·lela a aquesta, però de l’any 1993, és a dir, ara fa exactament 25 anys.

D’acord amb els criteris de l’Organització Meteorològica Mundial, i després de ser estudiats per especialistes de l’àrea, el Consell Supervisor del TERMCAT va resoldre llavors de fixar com a termes principals les denominacions llatines dels núvols (en aquest cas concret, cúmulus), que es fan servir preferentment en àmbits tècnics i especialitzats, paral·lelament a l’ús documentat en les altres llengües. I les formes catalanes (en aquest cas, cúmul), difoses per algunes obres lexicogràfiques i terminològiques, es consideren opcions complementàries, que es fan servir sobretot en àmbits de poca especialització o de caràcter divulgatiu.

La terminologia meteorològica experimenta una notable difusió també fora dels cercles més especialitzats, i particularment en l’àmbit català, perquè sembla que aquest món ens atrau de manera significativa. Per això resulta interessant fixar una terminologia ben adequada, que cobreixi les necessitats dels especialistes però que també s’adeqüi a contextos més generals.

Si teniu interès en el món de la meteorologia i voleu conèixer-ne la terminologia, us convidem a visitar l’area temàtica corresponent del Diccionari de física en línia. Hi trobareu prop de 180 termes de l’àmbit, amb les definicions corresponents i amb els equivalents en castellà, francès i anglès.

 

És adequat referir-se a la protecció de dades amb les formes securització o segurització?

proteccio_dades2

Les formes *securització o *segurització no es consideren adequades perquè són calcs innecessaris adaptats al català a partir de l’anglès securisation.

En català, el terme adequat corresponent és simplement protecció de dades, que es refereix al conjunt de mètodes i tècniques destinats a millorar la seguretat de les dades transmeses, per a evitar que es perdin o es deteriorin accidentalment o intencionadament, o que persones no autoritzades puguin accedir-hi o manipular-les. El terme és d’ús habitual en l’àmbit de la ciberseguretat, el comerç electrònic o l’administració electrònica.

A banda del substantiu, sovint s’utilitzen també els verbs, *securitzar i *seguritzar, en lloc de protegir (dades, comptes, etc.); o els adjectius *securitzat i *seguritzat, a partir dels participis dels verbs. Per exemple, un usuari *securitzat ha de ser un usuari protegit o un usuari amb dades protegides. I també es detecta un abús d’aquestes formes en altres contextos com ara vidre *securitzat en lloc de dir simplement vidre de seguretat, o pagament *securitzat per al que hauria de ser pagament segur.